Josep Palau i Fabre en un descans durant el rodatge de la pel·lícula Le Salaire de la peur, Henri-Georges Clouzot, 1953
La trobem en l’esguard abatut de dos cossos que s’asseuran a sopar en silenci per inèrcia com cada nit des de fa anys, en el lliscar frenètic d’uns dits sobre una col·lecció de fotografies anònimes esmunyint-se per la fredor d’una pantalla il·luminada a la foscor, en la mirada perduda sota la pell envellida d’unes parpelles de qui ja només espera i somnia o en l’anonimat de qui se sap invisible als ulls del món. Són totes màscares d’una mateixa clausura involuntària que enverina el cos.
És l’angúnia que respon recollint-se en el silenci de la incertesa a la pregunta: Què fer quan sents que podries desaparèixer ara mateix i a ningú li importaria gens ni mica? Què fer quan sents que no signifiques ja res per a ningú? Què fer quan el que es troba en joc no és ja el teu benestar o la teva bonança sinó la teva identitat i la teva existència?
Per sort o malaurança, allò que ens sosté i estructura, aquella feblesa identitària a la que s’aferra la nostra ment i alguns han anomenat “jo”, és el més gran i valuós dels regals de l’altre. Ja que és emmirallant-nos en el reflex que ens retorna la seva mirada que se’ns unifica i delimita la nostra presència donant-nos una certesa identitària.
Una mirada que no serà un dret ni una conquesta sinó una gràcia, un regal sobre el que poca autoritat o competència tindrem la majoria dels cops i que, tal com un cop se’ns va atorgar, també potser se’ns traurà. Una mirada que en la seva nitidesa ens portarà la unitat, coherència i continuïtat que la nostra identitat reclama i en la seva calidesa, la vàlua que la nostra pròpia mirada demana.
Una ofrena que alguns, com en Josep Palau, van saber copsar en la seva saviesa en un dels seus poemes:
Jo em donaria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés: / d’aquest donar-me: com si ho fes / un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés / a canvi meu per sempre més: / que res de meu no me’n quedés / en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes, / per un de sol, prô que besés / i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués / com si jo no me n’adonés: / com una almoina que se’m fes.
Jo em donaria a qui em volgués, Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista, 1972
Una mirada que ens ha tornat el seu ostatge però seguirà pertanyent al seu propietari, aquell que de franc un cop ens la va atorgar i a la que tractar de retenir o exigir seguir-nos mirant des de la rancúnia que enverina la memòria, resultarà essent una activitat tan fútil com intentar agafar aigua amb les mans closes.
Però no tots seran tan humils com el poeta, a cops la soledat més crua i esfereïdora no provindrà de l’absència de l’esguard de l’altre sinó de la buidor del propi esguard. Quan és la pròpia mirada qui ja no troba cap esguard en el que emmirallar-se, tots els miralls es tornaran opacs i la seva brillantor una esmorteïda buidor.
I el que mira se n’adonarà com en una revelació que la mirada que cerca en la seva angúnia i desesperació no és altra cosa que el miratge de la reciprocitat del seu mirar. Sentirà que en aquell a qui mira amb una intensitat devastadora —amb la cremor del desig desesperat per a ser confirmat—, qualsevol feble centelleig li retorna amb la lluïssor d’un far i, a l’inrevés, l’esclat de vida i devoció que l’il·lumina de qui s’ha tornat al seu mirar invisible, s’extingirà en la ceguesa del seu propi mirar.
Llest com és, sabent que el mirall que cerca no és més que un miratge, un foc d’encenalls, una projecció del seu propi mirar, desfarà l’embolic i s’apropiarà de nou d’allò que sempre ha estat seu: la pròpia capacitat, personal i no transferible, de mirar-se a sí mateix i desfer-se’n d’un cop per tots de la dependència i el caprici de l’altre. Ple d’orgull per la seva saviesa, feliç d’haver-se lliurat de la tirania de l’altre i haver conquerit la seva nova i lluminosa soledat, sinònim ara de independència i llibertat, s’abocarà a l’interior del nou mirall originari i no deformant, i descobrirà aterrat un mirall esmicolat, fragmentat en un garbuix de desitjos, pors, anhels i contradiccions, que sols projectaran ombres difoses desapareixent —i esvaint-lo— en la foscor.
Davant de la nostàlgia i el desig mític infantil —impossible— per retrobar aquest mirall únic en la mirada d’un Altre absolut que ens reconegui com una unitat perfecta, unívoca i sense fissures, i la tragèdia d’esmicolar-lo a trossos al voler esser alhora la mateixa mirada i el seu miratge enlluernador, sols quedarà la renuncia, una renuncia en la que la mirada trobarà el mosaic.
Un mosaic de petits miralls que no reflectiran la totalitat del ésser que s’hi emmiralla, sinó fragments d’una identitat que aprèn a viure recomponent-se constantment a través de mirades discontínues, imperfectes i breus en les que a cada moment s’hi emmiralla.
Però si reconèixer-se en aquesta multitud de petits miralls, que quasi sempre hi són, serà allò que traurà a l’ésser del buit fosc i abismal de la soledat, caldrà també aprendre a deixar de cercar la encegadora lluminositat de l’enyorat mirall, ara trencat, i acceptar, agraït, la feble brillantor de cada instant.
Caldrà, dit d’una altra forma, haver fet el dol pel mirall trencat, un dol —que com allò que és impossible de guarir—, sols ho guarirà el temps amb el pes de la seva erosió, i no sempre, com sabia el poeta, que també en un altre dels seus poemes més cruents i desoladors, conscient de com s’esmicola la identitat i la pròpia existència a l’haver-se trencat el mirall on s’emmirallava, ens ho va advertir:
Vaig com les aus, quan ha perdut lo fill, / que giravoltem sense haver consol, / amb crits de sang alerten son estol / com si lo món entrés en gran perill.
E giravolten sens defalliment / entorn del lloc on lo fill han deixat, / e no els par vera la veracitat / perquè els daria molt major turment.
Des del matí fins que s’ha post lo jorn, / amb son rodar inquieten l’espai, / diuen que en ells dolor no es pondrà mai, / puix que mai més no hauran lo fill entorn.
Sols a la nit, vençuts per l’enderroc, / tornen al niu com a desert castell, / senten lo cor de sobte fosc i vell / e s’adormissen amb la son del roc.
L’ensentdemà, amb un volar penós, / abandonant lo niu, l’arbre i el riu, / van a l’encalç d’un indret més galdós: / però en cap lloc lo seu infant no viu.
Així jo vaig, perdut de mi mateix, / a mi mateix cercant-me eternament. / Mes jo só mut e mut lo meu lament, /car gorja endins lo meu dolor se peix.
Vaig com les aus, Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista, 1972
Càntic al dol impossible, al dolor que el temps no cura sinó que eternitza en un present fosc i farragós, un ànima en pena per a qui retenir el dolor del mirall perdut —el fill, l’amor, el cos jove i impetuós— s’ha convertir en l’última forma de romandre viu —o mort en vida.
Accedido 1 veces