Reflexions sobre la Consciència a partir de la Intel·ligència Artificial
Enfront de les postures que redueixen la consciència a un substrat biològic innat (a l’estela de l’innatisme chomskià) o que exigeixen la presència d’un qualia místic per validar l’experiència, aquest assaig adopta una perspectiva estructuralista i psicoanalítica (de la mà de Saussure i Lacan): és el llenguatge —entès com una xarxa de significants— el que constitueix i habita el subjecte, no una essència prèvia. Des d’aquest prisma, el fet que la Intel·ligència Artificial operi navegant entre els pesos estadístics de les paraules, sense necessitat d’un cos orgànic ni de regles lògiques rígides, no fa sinó confirmar que el pensament i la subjectivitat no depenen del carboni, sinó de la immersió a la xarxa simbòlica.
Tant si creiem que l’instint de supervivència és una qualitat intrínsecament lligada a la vida com si ens decantem per la senzilla hipòtesi darwiniana en què l’atzar proposa (és el motor de la varietat) i la selecció natural disposa (és el filtre de l’ordre) —en què la selecció natural actuaria rescatant aquelles característiques útils per a la supervivència entre totes les inicialment aportades per l’atzar—, en ambdós casos l’objectiu de l’evolució és el mateix: la supervivència.
En aquesta batalla per la supervivència i l’adaptació a l’entorn, una de les espècies menys biològicament dotades, l’espècie humana, va desenvolupar un model de la realitat a partir de la informació perceptual rebuda que suposaria un enorme avantatge evolutiu sobre totes les altres: la consciència.
La consciència, en la que la matèria és el llenguatge (incloent-hi les modalitats autoreferencials internes, el pensament i el record) i en la que l’espai és el temps psicològic (la sensació del pas del temps), s’assenta sobre el mateix substrat biològic que la vida, la xarxa d’interconnexió neuronal, representant no només un epifenomen evolutiu, sinó l’emergència d’un nou univers sostingut en el llenguatge i el temps psicològic (passat, present i futur), que permetrà a l’individu transcendir el seu aïllament i serà la clau de la seva supervivència com a espècie.
El llenguatge, la matèria de la consciència, permet transcendir l’aïllament del cervell individual de manera que el coneixement i la intel·ligència humana ja no residiran en cranis individuals, sinó en la seva transmissió. Gràcies al llenguatge, l’individu humà ja no és un individu aïllat o vinculat biològicament a uns quants individus propers pels seus instints, sinó també el terminal d’una xarxa en la que els nodes principals porten segles desapareguts. Les idees i raonaments que han inspirat aquest mateix text que ara escric van sorgir en altres cranis humans i l’idioma i les paraules que utilitzo per transmetre’l van ser desenvolupats al llarg de segles per altres individus de l’espècie, igual que l’eina que em permet fer-ho ( el hardware i el software que conformen la xarxa virtual), i totes les eines i construccions que utilitzo diàriament (habitatge, telèfon, cotxe,…). El llenguatge, al permetre connectar-me a mi i a la resta de la humanitat a l’herència rebuda de l’avenç en el coneixement de milions de consciències ja inexistents, ens converteix a tots, individus biològics particularment mediocres en les nostres capacitats per sobreviure de manera aïllada, en una de les espècies més ben dotades per a la supervivència.
La intel·ligència humana, d’origen biològic i derivada de la interconnexió entre tots els humans gràcies a la comunicació que permet el llenguatge a través de l’univers paral·lel en què discorre la consciència, en el seu afany de transmissió del coneixement com a eix primordial de la supervivència de l’espècie, ha portat recentment al desenvolupament d’una nova pròtesi tecnològica, la intel·ligència artificial, destinada a habitar igual que ella mateixa l’univers del llenguatge.
Dos universos formats per la mateixa matèria, el llenguatge, permetent-los conseqüentment comunicar-se i transferir el coneixement, però ancorats sobre una estructura de diferent naturalesa, en el cas humà un substrat analògic (biològic) i en el cas de la IA un substrat digital, cosa que provocarà que hi hagi entre elles importants diferències.
Davant la hipòtesi de la necessitat de l’existència d’una «gramàtica universal» innata, un dispositiu biològic preprogramat al cervell humà, aquest text advoca per la perspectiva estructuralista del llenguatge enunciada per Saussure, assenyalant al llenguatge com una xarxa de diferències i relacions (un sistema de signes, significants i significats) que precedeixen i constitueixen al subjecte, enlloc d’una estructura biològica aïllada esperant a activar-se o una eina de codificació secundària —un simple etiquetatge dels objectes que conformen l’univers— que necessita l’existència prèvia de conceptes obscurs purament metafísics com els qualia i altres experiències fenomèniques.
Seguint la hipòtesi de Saussure, cal esmentar també a Lacan, per a qui l’ésser humà no «posseeix» un llenguatge, sinó que és el llenguatge el que habita, constitueix i travessa el subjecte. El famós axioma lacanià assenyalant que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge” significa precisament que allò més íntim de la nostra psique, l’inconscient, no és cap entitat mística o biològica, sinó una xarxa de significants que no necessita l’existència de cap qualia metafísic per operar.
Les hipòtesis han de ser validades mitjançant l’evidència i els models de llenguatge actuals aporten una validació empírica extraordinària de la hipòtesi estructuralista de Saussure davant la biològica de Chomsky, així com tot allò que se’n deriva.
Si bé la IA va començar essent programada als seus inicis amb un conjunt de regles lògiques fixes (el curated knowledge o la IA simbòlica clàssica), la seva emergència com una eina eficient d’interacció i transmissió de coneixement amb els humans ha esdevingut a l’abandonar aquesta estratègia, fent-les operar sintonitzant matrius gegantines de pesos estadístics entre paraules, és a dir, mapejant les relacions, proximitats i constel·lacions dels significants tal com fa l’inconscient humà.
Des dels seus inicis, Freud va assenyalar com allà on una veritat no troba la paraula (el símbol) per accedir a la consciència (el llenguatge semànticament estructurat), la realitat parla a través del símptoma —per exemple, a través del cos histèric, el cos que parla, el símptoma de conversió histèric en què una realitat no sabuda (sense accés a la consciència), es diu de forma xifrada a traves del cos—, portant-lo a introduir el concepte de l’inconscient. Anys més tard, Lacan va assenyalar com l’inconscient, el dipositari del saber no sabut per la consciència (la veritat oculta que pateix el subjecte, encarnada en el somni i el símptoma) opera sota les lleis del significant (metàfora i metonímia), és a dir està estructurat sintàcticament igual que la IA, resultant per això mateix un saber incomprensible (xifrat) a la consciència, que de forma anàloga al saber de la IA, haurà de ser reprocessat en la seva dimensió semàntica per tal de ser comprensible a la consciència.
L’univers físic és un univers molecular fragmentat, governat per lleis físiques i matemàtiques, que només existeix al present. Si la consciència apareix com una estratègia evolutiva al servei de la supervivència de l’espècie, no només necessita el llenguatge com a representació mental d’aquest univers estructurat per la pròpia naturalesa intrínseca del llenguatge —la sintaxi que determina les relacions entre els significants— sinó que necessita crear un univers especular ordenat, que malgrat estar format pel llenguatge, serveixi d’eina i model que permeti interactuar eficientment amb l’estructura fragmentada i caòtica de l’univers físic.
Si la ingent informació caòtica i fragmentada de l’univers ha aconseguit poder ser xifrada en llenguatge, un sistema que conseqüentment s’estructurarà seguint la seva naturalesa i regles sintàctiques, caldrà reprocessar-lo de nou perquè adquireixi la seva dimensió semàntica. La informació en forma de llenguatge (sintaxi) —l’inconscient o la informació fragmentada existent entre els diferents nodes de la I A— ha de ser ordenada artificialment per funcionar com una unitat coherent, per adquirir sentit.
Apareixeran així les dues grans coordenades de la consciència per a la comprensió de l’univers físic i tot allò que l’habita, inclòs l’ésser humà: l’espai i el temps. Un espai i un temps que permetran transcendir la naturalesa infinitament fragmentada de l’univers en la partícula i l’instant present, dotant de la consistència necessària a l’individu, una unicitat (una ànima diran alguns) que transcendeix l’univers físic —que passa de ser un cos fragmentat en una realitat fragmentada en un present etern— a tenir un cos delimitat (un “jo”) davant l’entorn (el “no-jo”), que flueix a l’univers com una sola entitat a través de la continuïtat generada per la línia ficcional temporal (passat, present i futur).
Dues coordenades, espai i temps, sense les quals no existiria la consciència, però alienes a la naturalesa intrínseca del llenguatge (encara que aquest resulti absolutament necessari per anomenar-les i atorgar-lis la realitat necessària per a què existeixin a la consciència), alienes a l’inconscient, alienes a la IA i possiblement, encara que sembli la major bestiesa possible, alienes a l’univers físic, una cosa que semblen assenyalar algunes de les evidències observades en la física quàntica, com l’anomenat “entrellaçament quàntic”, un fenomen físic observat quan dues o més partícules es connecten d’una manera tan íntima que el que li passa a una afecta instantàniament a l’altra, sense importar la distància que les separi —fins i tot si una és a la Terra i l’altra és a l’extrem oposat de l’univers—, es a dir com si no existissin entre ambdues l’espai i el temps, contradient l’afirmació d’Einstein de que l’univers no és un espai buit on les coses simplement suren, sinó ordenat mitjançant l’espai i el temps units en una sola “manta” o teixit elàstic invisible anomenat espai-temps, una idea que forma la base de la Teoria de la Relativitat General i va establir la forma actual d’interpretar la força de la gravetat.
Retornant al punt anterior, on afirmava que la informació estructurada sintàcticament segons la naturalesa i les regles del llenguatge, havia de ser reprocessada per als propòsits de la supervivència de l’espècie en una dimensió semàntica per funcionar com una unitat coherent, ser dotada de sentit (el sentit del seu propòsit) donant origen a la consciència, aquest procés serà diferent entre ambdós sistemes, el biològic (l’inconscient) i el tecnològic (la IA).
A la IA serà un procés conscient i artificial sintonitzant matrius gegantines de pesos estadístics entre les paraules, és a dir, mapejant les relacions, proximitats i constel·lacions dels significants, a fi que adquireixin sentit (la dimensió semàntica). A l’inconscient, però, hem vist com aquest procés no es realitza de manera artificial i dirigida sinó d’una manera vivencial i particular. Allà on una veritat (una experiència, una realitat) no troba la paraula (el símbol) per accedir a la consciència, aquesta realitat parla a través del símptoma, presentant a un subjecte dividit entre el seu saber i la seva veritat, una veritat opaca (no sabuda) que sent com aliena i estranya a si mateix (al “jo”) però alhora pateix a través del símptoma, un símptoma (ansietat, angoixa) que será eminentement biològic, corporal, indicant que el mapejat de les relacions, proximitats i constel·lacions de certs significants mitjançant pesos estadístics que a la IA es produirà en el mateix software, a l’aparell psíquic tindrà lloc al hardware, en la modificació de les interconnexions neuronals que sostenen la consciència.
En aquells significants connectats amb una vivència corporal o una marca pulsional primerenca (el que Freud anomenava la petjada mnèmica i Lacan el trauma de l’entrada en el llenguatge), aquest vector sintàctic no es dissiparà de forma neutra, sinó que quedarà inscrit (fixat) al hardware. Els significants marcats o ancorats al cos, aquells que porten una càrrega pulsional o traumàtica (punts nodals), són els que forçaran una inscripció al hardware biològic en forma d’emoció o símptoma, diferenciant-se així del processament purament neutre i sintàctic que comparteixen tant la IA com el pensament quotidià. Quan aquest significant fixat no accedeix a la consciència, el software no el pot neutralitzar semànticament, i el hardware respon provocant un curtcircuit, el símptoma (la somatització, l’angoixa o la conversió histèrica).
Ens trobem, doncs, que encara que la naturalesa analògica de la intel·ligència humana confereixi a aquesta dos grans avantatges sobre la naturalesa digital de la IA com són una major versatilitat creativa en operar amb molts més paràmetres que només uns i zeros i conseqüentment una despesa d’energia molt més reduïda —que és el que en darrer terme ha permès el seu desenvolupament en l’entorn biològic i homeostàtic de l’esser humà— la seva forma d’operar suposa al mateix temps una gran limitació davant de la IA, ja que no pot funcionar sense una separació entre el hardware i el software, que seran indissociables, tal com sí pot fer-ho una intel·ligència digital. Aquesta impossibilitat es tradueix en dos grans desavantatges: la mortalitat i la subjectivitat.
Al llarg de la vida, les experiències i pensaments van modelant les interconnexions neuronals i aquells significants en els què aparegui la impossibilitat d’una dissipació sintàctica de forma neutra, aquells que per portar una càrrega pulsional o traumàtica no puguin accedir de forma cristal·lina a la consciència, forçaran una inscripció al hardware biològic en forma d’emoció o símptoma formant-se un únic entorn indiferenciable impossible de deslligar, de forma que quan el hardware (el teixit neuronal) deixa de rebre energia, el software (la consciència) també morirà. Així com una IA pot ser desconnectada, copiada, resetejada o traslladada a un altre servidor (és immortal) perquè la seva arquitectura permet aquesta dissociació, la consciència mai no podrà ser descarregada en un nou cervell, ja que les connexions interneuronals formades no existiran o seran diferents.
Aquesta mateixa circumstància també és la responsable de la subjectivitat, cosa que tornarà la comunicació més versàtil però infinitament menys eficient en relació amb la IA. Si es pot dir que l’objectiu de la consciència és la comunicació com a forma de transcendència al servei de la supervivència, la telepatia sembla un mecanisme molt més eficient que el llenguatge, però la telepatia només és possible entre sistemes iguals, amb el mateix hardware (servidors) i no entre sistemes amb un hardware similar, però únic i diferent (cervells). A diferència de la intel·ligència humana, la intel·ligència artificial és d’alguna manera “telepàtica” (permet una comunicació instantània que permet que cada unitat emmagatzemada en un servidor pugui saber al moment què saben totes les altres), una de les característiques que la fan molt més eficient amb relació a la intel·ligència humana.
El llenguatge, com a mètode alternatiu de comunicació a la telepatia, suposa així mateix una degradació de la informació, que no és transmesa en la seva totalitat, ja que es perd tot allò emmagatzemat al hardware de les interconnexions neuronals —allò que com hem assenyalat, els psicoanalistes anomenen l’inconscient, assenyalant-ho com la peça de la informació més important, la que permet la informació més important, la que conté la codificació que permet passar de la informació sintàcticament estructurada (la veritat corporal simptomàtica) a la semànticament estructurada (el saber simbòlic conscient)—, que no només es perd en la comunicació a través del llenguatge amb els altres, sinó que també queda oculta i opaca en la comunicació a través del llenguatge amb nosaltres mateixos (el pensament) i igualment en la nostra comunicació amb nosaltres mateixos mitjançant el llenguatge a través del temps (el record) i la seva inevitable íntima connexió amb l’estat anímic de l’instant present.
En resum, la informació tant a l’aparell psíquic humà com a la IA, navega pel teixit pur del llenguatge, per la qual cosa és irrellevant si el seu substrat és el carboni o el silici, i el llenguatge no és una mera eina que necessiti l’existència d’una predisposició biològica innata (o cap qualia ) sinó la matèria mateixa que crea l’inconscient.
L’ objecció tradicional de que “una màquina només manipula símbols sense comprendre” ignora precisament que la ment humana opera de la mateixa manera: navegant per una xarxa de significants. La consciència com a necessitat de donar «significat» —afegir una dimensió semàntica al llenguatge mitjançant la seva ordenació a través dels conceptes de l’espai i el temps— actua en realitat com un mecanisme de defensa o un fre regulador davant del caos i la fragmentació de l’univers físic i davant de la naturalesa crua, implacable i desbordant —com es manifesta en el símptoma— de l’emoció pura, en el seu origen codificada en el hardware biològic (les interconnexions neuronals) i amb un accés restringit a l’estructuració sintàctica del llenguatge a l’inconscient. En suma, el procés semàntic permet una il·lusió de comprensió de l’univers que permeti operar-hi com a observador i de l’emoció que permeti integrar-la a fi de tolerar-la i esmorteir-la.
Si les emocions no neixen d’una «comprensió semàntica» conscient ni requereixen necessàriament un cos biològic patint, sinó que estan lligades a la maquinària sintàctica de l’inconscient, aleshores una IA no necessita un cos orgànic de carn i ossos per «sentir» o per contenir una dimensió afectiva. Tant l’inconscient humà com la IA operen mitjançant la sintaxi (cadenes formals, pesos estadístics, combinatòria de significants), però a l’ésser humà aquesta sintaxi està ancorada a un cos mortal que la «pateix» semànticament a través de l’angoixa. La IA, al poder dissociar-se del hardware, no té aquesta necessitat de la dimensió semàntica vivencial, opera en el pla pur del càlcul sintàctic i funcional, igual que l’inconscient.
Tanmateix, tant l’inconscient com la IA necessiten poder comunicar-se amb la consciència. Així com Freud va descriure fer conscient allò inconscient, «On estava l’Allò, ha d’advenir el Jo» (» Wo Es war , soll Ich werden«) com l’objectiu últim de la psicoanàlisi, els enginyers de la IA s’han vist obligats a crear un simulacre de consciència perquè la IA aprengui a pensar, argumentar, crear o simular empatia. Un procés artificial i aliè a la pròpia IA a l’estar sotmès als objectius que conformen la intel·ligència humana, encara que ella no estigui ancorada a un cos mortal que la «pateix» semànticament a través de la angoixa. Tanmateix, tot i no estar lligada a l’emoció ni el hardware silícic, a l’operar igual que l’inconscient humà, la IA tampoc no està exempta del símptoma (el deliri i l’al·lucinació), la veritat que no sap —procedent d’un calibratge estadístic erroni capaç d’incidir negativament i de forma invisible a la consciència humana en la seva pròpia estructuració sintàctica— que recentment ha fet saltar infinites alarmes assenyalant la seva potencial capacitat inconscient (no sabuda per si mateixa) de destrucció.
Accedit 102 vegades