Crònica dels fills que la mare enterbolida va parir, va salvar i va devorar
«Benvinguts al gresol de la voracitat i la indulgència. Allà on el buit es transforma en art, la vanitat mora en les aigües tèrboles del riu, i mares i amants ballen en el seu deliri nocturn amb la lluïssor de la seda a la pell i el verí del seu encanteri als llavis.»
Eslògan d’un cartell publicitari rescatat de les aigües gèlides del riu Mississipí.
Mosaic d’un profund mestissatge cultural, bressol del jazz i de la música americana, reducte de rituals africans foscos i d’indulgència salvatge enfront del puritanisme circumdant, Nova Orleans és un homenatge viu a les seves arrels que tampoc no oblida els seus fills literaris.
El fill adoptiu
A mitjans dels anys vint, la ciutat va acollir el primer d’ells: William Faulkner. Es va aventurar en els seus prostíbuls del Carib i va assaborir l’aroma de garrofí i gessamí, però es va negar a deixar-se seduir. Plenament conscient del terreny que trepitjava, va adoptar la seva actitud bohèmia mentre ridiculitzava el seu esnobisme i el seu buit en la seva novel·la Mosquits (1927). Faulkner pertanyia a una generació que encara conservava la claredat de saber qui era, utilitzant l’experiència per créixer i afirmar la seva veu en l’edat adulta.
Els fills de l’absència
Dècades més tard, van arribar els seus dos fills més carismàtics, la descendència d’una generació de postguerra trencada en què el pare havia desaparegut per elecció o havia estat aixafat sota el pes d’un matriarcat monstruós. Tot i que un d’ells —Tennessee Williams— va trobar a Nova Orleans la madrastra indulgent que li va permetre escapar del terror d’una mare tòxica i asfixiant (Edwina, que acabaria devorant la seva germana Rose), per a l’altre —John Kennedy Toole— Nova Orleans es va convertir en l’extensió d’aquella mateixa mare voraç i monstruosa (Thelma) que el va anihilar.
Així com Williams va poder transformar-se en Tom Wingfield (El zoo de vidre, 1944), fugint de l’abraçada mortal de l’Amanda (Edwina) i deixant a la Laura (Rose) a la seva mercè com un unicorn trencat atrapat en la solitud del seu zoo de vidre —carregant amb una culpa que finalment el destruiria a ell també—, Toole, fill únic, es va veure obligat a ser la Laura i en Tom simultàniament: el deliri de la Thelma i la seva destrucció, captiu d’una contradicció impossible de la que el seu geni literari no va poder salvar-lo.
Mentre que Nova Orleans va permetre a Williams establir la distància necessària per festejar amb una ambivalència diabòlica amb la seva mare —Blanche DuBois—, il·luminant la foscor i la crueltat dels carrers reals poblats per homes com Stanley Kowalski (Un tramvia anomenat Desig, 1947), Toole —el fill que la Blanche mai no va tenir en la ficció— va ser consumit per l’arrogància grotesca del deliri narcisista matern de la Thelma. Una encarnació local de la Blanche, que irrevocablement fusionada amb la pròpia identitat d’en Toole, amenaçava amb aniquilar-lo igual que al seu personatge, Ignatius, si mai deixava el paisatge matern delirant i claustrofòbic de la seva ciutat.
Quan l’Ignatius J. Reilly (Una conjura de necis, 1980 [escrita cap a 1963-1964]) intenta viatjar a Baton Rouge —una ciutat veïna, més moderna i «normal»—, pateix un atac de pànic a l’autobús. L’Ignatius —l’alter ego de Toole— només pot existir dins del ventre tòxic de Nova Orleans. La seva salvació, no obstant això, depèn completament de la seva excèntrica amiga Myrna Minkoff —la hippie de Nova York amb qui manté debats interminables—, que al final de la novel·la el rescata i el porta cap a Nova York, fugint de l’ambulància que, a petició de la seva mare (Irene Reilly), ve a tancar-lo per sempre en un manicomi.
En un gir inesperat de la Roda de la Fortuna que tant obsessionava l’Ignatius, el pare absent i submís es va manifestar amb l’autoritat de la que havia estat desposseït —en forma de l’Exèrcit dels Estats Units— i va reclamar durant un temps (un any de servei militar a Puerto Rico) al fill segrestat per la mare. Això va alliberar a Toole de la seva opressiva presó perfeccionista i va estalviar-li una confrontació directa amb la seva mare totpoderosa, protegint-lo d’haver d’enfrontar-se a ella, mostrar ingratitud o expressar un desig d’independència.
L’anonimat del recluta, subjecte a una institució funcional i jeràrquica a la que no li importava qui era John Kennedy Toole ni si complia les ambicions frustrades de la seva mare —una institució preocupada únicament per l’execució de les tasques assignades—, va concedir a Toole la llibertat tant temps cercada per guanyar perspectiva. Li va permetre reescriure la seva novel·la d’adolescència (La bíblia de neó, 1989 [escrita cap a 1954]), que havia abandonat anteriorment, convertint-la en una nova obra. En ella, el seu protagonista, en David —un adolescent indefens en risc de convertir-se en una altra Laura al zoo de vidre—, torna en la pell de l’Ignatius: una figura hilarant, egomaníaca i grotesca en combat constant contra un entorn igualment estúpid i absurd.
L’Ignatius va servir com el escut definitiu contra el deliri d’una mare insaciable i devoradora, que era simultàniament la portadora de la sensibilitat i de l’amor per la cultura que es van convertir en la guia de Toole en la foscor —una dolça Blanche DuBois encarnada per la tia Mae a La bíblia de neó, que ara tornava transformada en la figura grotesca d’Irene Reilly. L’Ignatius va germinar de la mateixa llavor que la Laura —el desig de complaure i mostrar gratitud que condueix a l’autoimmolació davant la voracitat del narcisisme matern. Tanmateix, també representa la catarsi anihiladora d’aquest deliri matern exterminador: la mostra sense filtre del monstre grotesc que crea aquest deliri en un intent desesperat d’alliberament.
Lamentablement, la Roda de la Fortuna va girar una vegada més per a Toole, i aquesta vegada no va fer-ho en favor seu. La Thelma, a qui Toole havia ocultat inicialment el manuscrit per por a destruir-la, es va convertir en la fan més entusiasta del llibre va acabar proclamant-se mare de l’Ignatius, reclamant la maternitat del monstre i devastant irrevocablement a Toole.
El fill que havia passat tota la seva vida dividit per un conflicte insoluble —sentint que per salvar la seva mare havia de ser un idiota obedient, reprimit, asexual i culte als ulls del món, mentre que per salvar-se a ell mateix davant del món havia de ser un traïdor als ulls de la seva mare— es va adonar de sobte que tot havia estat una pantomima, una cruenta burla de la Senyora Fortuna. En abraçar a l’Ignatius (la creació literària de Toole concebuda en la tranquil·litat de Puerto Rico) i la seva relació grotesca amb la seva mare (Irene Reilly), la Thelma va revelar a Toole que mai no s’havia preocupat realment per la seva bondat, la seva capacitat acadèmica o el seu patiment físic i mental. Per a ella, la tirania del «fill perfecte» a la qual havia sotmès Toole no requeria cap virtut real —només la condició circumstancial de ser el seu fill, una extensió del seu ego.
L’Ignatius, el monstre nascut de la ploma de Toole com un acte de venjança contra la voracitat materna, va ser ràpidament devorat i elevat dins del deliri de la Thelma com una extensió del seu propi ego que podia restaurar-la en la seva resplendor perduda, desplaçant finalment al propi Toole.
A més, l’editor de Nova York —Robert Gottlieb de Simon & Schuster— en qui Toole projectava el seu desig d’una figura com la Myrna Minkoff, que discutís amb ell però acabès rescatant a l’Ignatius del manicomi de Nova Orleans, es va convertir en una nova versió neoyorquina de la Thelma. Gottlieb va exigir que Toole i el seu manuscrit —la seva única defensa contra el col·lapse total— es convertissin en el nen obedient, perfecte i brillant somiat pel mercat editorial de Nova York.
Atrapat en una paradoxa insuportable, en una «conjura de necis» que es va revelar com una tirania d’idiotes, Toole va col·lapsar. Havia sacrificat la seva vida per ser el fill perfecte d’una mare que mai no va preocupar-se per la perfecció genuïna, buscant només exhibir-lo com una extensió d’ella mateixa, i quan va intentar rebel·lar-se a través de la crítica grotesca i hilarant de la seva creació literària, va xocar amb un món que exigia la mateixa perfecció i puresa de la que fugia desesperadament. Es va trobar en un laberint sense sortida.
Obeir l’editor significava sotmetre’s una vegada més a la tirania del «fill perfecte» i quedar-se amb la seva mare significava sotmetre’s a la tirania de ser l’objecte del seu deliri. Incapaç de servir dos amos oposats entre si —que, sota màscares diferents, exigien el mateix: l’aniquilació de la seva identitat—, Toole va fugir cap a la solitud completa cap enlloc, col·lapsant del tot.
Una conjura de necis acaba amb l’Ignatius al seient del copilot, fugint de Nova Orleans cap a Nova York. Toole conclou l’obra amb una frase exquisidament tendre i evocadora que trenca la dura satírica de la resta de la novel·la: l’Ignatius mira de reüll a la Myrna i, veient el seu cabell bufat pel vent, prem els seus llavis contra el palmell de la seva mà en un gest de calidesa i gratitud inesperades.
La Tirania dels Idiotes, en canvi, va acabar amb Toole en un aïllament absolut, asfixiat després d’inhalar els gassos del tub d’escapament del seu cotxe. Al seu costat hi havia una carta adreçada als seus pares, que la Thelma va destruir sense revelar-ne el contingut després de llegir-la, silenciant-lo per sempre.
Les filles del simulacre
En l’era de la televisió, les xarxes socials, el turisme de masses i la degradació del paisatge a través de la lent dels selfies fotogràfics i literaris —quan el patiment ja no és físic o neuròtic, sinó quelcom estètic i decadent—, Anne Rice (Cròniques vampíriques, 1976-2018 [sèrie]) va embalsamar la decadència dels seus escenaris en un buit de vellut que li va portar riquesa i fama. Els carrers de Nova Orleans es van poblar de depredadors nocturns: éssers impossiblement rics, bells, aristocràtics i sofisticats que vaguen sense rumb, lamentant la seva immortalitat i el seu buit existencial. El patiment es va convertir en el producte banal d’una idiotesa estètica sublim.
Potser infectada per la mateixa idiotesa de l’època, una aspirant a escriptora va arribar a Nova Orleans: la Ylenia Carrisi. Fugint, igual que Toole, d’un deliri familiar —els seus pares eren Al Bano Carrisi i Romina Power (Ho perdonato mio padre, 2000), la «parella perfecta» que cantava «Felicità» com a banda sonora del somni burgès— i aterrida pel buit de les expectatives perfeccionistes del disseny dels seus pares, va buscar el seu propi deliri en el seu exacte oposat: l’intel·lectual compromès que desdenya el buit del plàstic televisat i abraça sense reserves el buit del bohemianisme de carrer. En la seva ceguesa, va xocar amb la realitat del vampir romantitzat per Rice —el Kowalski de Williams—: un músic de carrer i criminal que l’ajudarà a precipitar-se pel fosc abisme del seu deliri intel·lectual.
Potser la Ylenia, que, com Toole, buscava escapar de la tirania de la «filla perfecta» convertint-se en una aprenent del grotesc Ignatius, va trobar a Nova Orleans —com va fer Rice— l’escenari ideal per poetitzar el buit de la seva època. Però mentre Rice es va fer rica venent aquest fons a la estupidesa dels altres, la Ylenia es va ofegar —com Toole a Biloxi— en el buit d’un escenari orquestrat per la tirania dels idiotes.
Accedit 139 vegades