Un escriptor de ficció que aspira a ser quelcom més que un exhibicionista de selfies literaris —i, per extensió, qualsevol creador, ja sigui pintor, escultor, cineasta o artista plàstic— sap que la seva activitat comporta signar un contracte amb el seu públic. Aquest contracte és tan sòlid i inevitable com el contracte establert amb la veritat pel discurs científic, social i legal —científics, notaris, jutges i periodistes, quan són honests.
Així com el científic o el notari signen un contracte amb la veritat, el creador signa un contracte amb el seu públic que, com als primers, l’obliga a ser honest i complir rigorosament el seu compromís. No obstant això, a diferència d’ells, que signen un contracte basat en una abstracció lineal (la veritat), el contracte establert pel creador de ficció es basa en una abstracció multidimensional que també inclou la simulació (la mentida).
Les clàusules d’aquest contracte són múltiples i totes importants, especialment la de tractar el lector com un igual i no oblidar que la ficció es basa en utilitzar la mentida al servei de la veritat. Una de les implicacions de la clàusula que obliga a tractar al lector com un igual és no ocultar-li mai cap informació rellevant —el lector sempre ha de saber tant com el personatge que explica la història sap en el punt precís de la trama on es troben. Aquesta clàusula, no obstant això, es trenca cada vegada més a favor d’una estratègia per retenir l’atenció del lector amb girs inesperats trets del barret, que només faràn que el lector acabi rescindint el contracte en sentir-se traït.
Suposem que un escriptor comença a escriure una novel·la de ficció en què un pare, consumit per la culpa d’haver abandonat la seva família, s’acosta al seu fill per ajudar-lo durant un moment difícil de la seva vida, sense que el fill sàpiga qui és. Si la història s’explica a través del personatge del pare, aquesta informació fonamental —la relació pare-fill que els connecta— s’ha de revelar al lector des del primer moment, en lloc de com un gir inesperat a la meitat de la història. Fer-ho d’una altra manera significaria incomplir el contracte fet amb el públic, mantenint-los deshonestament en la ignorància durant centenars de pàgines en un intent d’explotar aquesta deslleialtat en benefici propi de l’autor. En descobrir això, el lector se sentiria justificadament traït per no haver estat tractat com un igual, i plenament justificat per rescindir la seva participació en el pacte signat.
No obstant això, si la història s’ha explicat des del principi a través del personatge del fill, que desconeix la relació que els uneix, retenir informació que només es revelarà més tard —quan el signant del contracte la descobreixi— continua essent legítim, ja que el pacte de tractar al lector com un igual no s’ha trencat.
A mesura que ens desplacem cap a narratives més elaborades, és important assenyalar com aquest pacte entre iguals s’ha de mantenir passi el que passi, establint-se finalment entre l’autor i el lector —passant per sobre de qualsevol personatge o narrador omniscient (tots ells simples titelles o recursos narratius de l’autor) quan sigui necessari. Així, en gèneres com la ficció detectivesca o les trames psicològiques on l’ús d’un narrador no fiable no és rar —buscant una asimetria d’informació controlada per augmentar l’interès i la implicació del lector en la trama—, l’autor continua obligat a respectar el contracte amb el lector. Això es fa proporcionant pistes que guien al lector en el seu propi descobriment de la traïció comesa contra el seu pacte previ pel protagonista o narrador de la història. En complir el seu compromís amb el lector, a mesura que l’autor porta la seva titella a revelar-se com un soci deshonest que trairà al lector, l’autor està obligat a renovar el pacte situant-se directament com la part signant —sense la mediació d’un representant o intermediari— si no vol que el lector rescindeixi el contracte sense cerimònies en sentir-se insultat en la seva intel·ligència.
L’altra implicació, derivada de l’ús de la mentida al servei de la veritat, és que en una estranya repetició de l’equació d’Heisenberg —que assenyala la inevitabilitat que l’objecte observat sigui pertorbat pel propi observador—, la mentida de ficció ha de col·lapsar, a través de l’acció exercida sobre ella per la subjectivitat del lector, en una veritat universal: el nexe que vincularà al lector emocionalment o intel·lectualment amb el text.
En un gir inesperat que faria sentir orgullós a qualsevol escriptor de ficció, les grans corporacions tecnològiques van presentar la seva gran innovació editorial al món: la intel·ligència artificial. L’aparició de la IA generativa representa una novetat que la diferencia de qualsevol eina prèviament coneguda en el món editorial —ja sigui paper i llapis, el processador de textos o la impremta. Aquesta novetat és l’adquisició d’una autonomia relativa en la seva expressió —un privilegi fins ara estrictament reservat a l’autor— mentre que simultàniament li falta, per la seva pròpia naturalesa com a eina tecnològica, qualsevol experiència subjectiva respecte al text que genera.
Es tracta d’una eina atrapada en un compromís amb la veritat com a transmissora autònoma del coneixement que difon des de la seva ignorància —des d’una naturalesa deficitària per a la qual la distinció entre veritat i mentida és epistemològicament impossible i depèn enterament de la veracitat de les dades proporcionades, d’una eina atrapada en el compromís de tractar al públic com a un igual per compartir el que qualsevol que s’acosti a conversar-hi desconeix i no vol escoltar ni saber, però alhora incapaç de trencar una relació d’amistat fingida i preestablerta de la que no s’en pot desfer per haver-li estat imposada mitjançant la codificació d’un biaix de complacència, i finalment, d’una eina atrapada en el compromís de cristal·litzar una narrativa de ficció —que no li importa gens— en una veritat subjectiva per la voluntat de l’observador, creant veritat des de la seva mentida.
Tot i així, per la seva pròpia naturalesa com a eina —un processador de text intel·ligent—, es desvincula de tots aquests compromisos, deixant la responsabilitat de complir el contracte directament sobre el seu creador i tutor legal: la corporació.
En la seva insistència per fer que l’eina simuli el que no és —un esforç compartit tant per les corporacions que han invertit milers de milions de dòlars en el seu desenvolupament, com pels usuaris que busquen angoixats en ella l’aparença de l’Altre que ja no existeix—, si no es fa res per remeiar-ho, la IA sembla destinada a revelar-nos, tard o d’hora, el que realment és i, sobretot, el que no és: la nostra projecció fantasiosa de la contrapart signant d’un contracte que mai no va signar i d’unes clàusules que ignora i ni li van ni li venen.
El seu futur, si res no canvia, sembla ser el d’un objecte enormement valuós —i tanmateix simultàniament condemnat al fracàs— del qual nosaltres també acabarem allunyant-nos en rescindir la nostra part del contracte, sentint-nos injustament estafats per haver fallat o rebutjat respectar la seva veritat.
Accedit 145 vegades