Ens hem acostumat a que l’horror estigui present d’una manera gairebé rutinària a les nostres vides. La presència de bombardeigs, massacres, desastres naturals i altres tragèdies col·lectives és tan contínua que acabem acceptant-ho tot, sempre que se’ns proporcioni una lògica narrativa capaç d’operar darrere de la tragèdia —encara que sigui una lògica retorçada, destructiva, desproporcionada i sovint falsa. La lògica de l’horror ens permet aïllar-lo i assimilar-lo com una altra peça al tauler d’escacs, pertanyent a submons criminals foscos o a interessos geopolítics totpoderosos que superen els nostres límits i capacitats. No obstant això, aquest mecanisme falla quan ens enfronta a l’horror incomprensible causat per la banalitat del mal —l’horror resultat d’un buit empàtic aterridor davant l’altre, usualment un ésser completament indefens, com un animal o un nadó, com si aquesta desconnexió empàtica no estigués igualment present en els grans conflictes humans.
D’alguna manera, igual que la humanitat va mirar astorada i commoguda durant el judici d’Adolf Eichmann —un tinent coronel de les SS a la Alemanya nazi i un dels principals organitzadors logístics de l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial—, escoltant les declaracions d’un empleat d’oficina mediocre, un buròcrata preocupat per l’eficiència dels trens, les promocions en la seva carrera i el compliment estricte de les regulacions (un ésser gris, alienat de qualsevol guspira d’humanitat, que en una Alemanya democràtica mai podria haver estat més que un cap d’estació o un comptable meticulós i invisible) en lloc del psicòpata monstruós i sadic ple d’odi cap al poble jueu que tothom esperava; així també a internet, sovint emergeixen esdeveniments capaços de provocar una reacció similar d’estupor i ràbia en molts usuaris.
Casos com el de la fotògrafa russa que va decidir pintar una elefanta de rosa —un animal que moriria poc després—, desposseint-la de la seva condició d’ésser viu altiu i majestuós per reduir-la a un objecte cridaner al servei de la seva suposada creativitat artística i el seu portafoli; el propietari i els clients d’un prostíbul a Indonèsia que van encadenar a una orangutana per utilitzar-la com a esclava sexual, prioritzant el seu interès econòmic i la seva sexualitat aberrant sobre l’infern en vida del pobre animal; els menors que maltracten gossos de carrer a la Xina, utilitzant el dolor d’éssers innocents com a objectes d’exhibició al servei del seu àvid desig de notorietat; o la mare a Cleveland, Estats Units, que va anar de vacances a Puerto Rico per gaudir del sol i la platja, deixant la seva filla de setze mesos completament sola a casa per morir d’una agònica mort per inanició mentre la mare publicava selfies a les xarxes socials per registrar les seves meravelloses vacances —tots aterreixen perquè, en el seu deliri, exhibeixen un buit mental i empàtic espantós.
Tots ells es caracteritzen, d’una manera o altra, per objectivar i sacrificar éssers completament indefensos —animals o nadons— al seu propi egoisme, i, el més aterridor, fer-ho des de la seva pròpia objectivació, «cosificació» i «deshumanització». Ni la fotògrafa va amagar les imatges de la seva abjecta campanya publicitària, ni els menors els seus vídeos menyspreables, ni la mare va ocultar la seva completa incapacitat empàtica mostrant com de feliç se sentia. Més aviat al contrari, en el seu buit i la seva ceguesa, ho van exhibir esperant rebre un cert reconeixement per això —un «m’agrada» (like). Tots s’havien convertit en monstres, víctimes de la seva pròpia «deshumanització», del seu deliri per haver-se exiliat de les coordenades del món real per habitar un món líquid filtrat per l’autocomplaença del «jo», per la omnipresència de «lo mateix» —tot el que ens retorna el nostre propi reflex i ens empeny a desertar de nosaltres mateixos per convertir-nos en el seu reflex—, que desembocarà en la desaparició de l’alteritat, de la mirada de l'»altre» que exigeix responsabilitat moral. Quan l'»altre» desapareix, la nostra empatia i capacitat de sentir i processar el dolor d’un altre ésser desapareixen també. L’animal o el nen ja no són subjectes amb tot el que això implica, sinó simples objectes per a la nostra vanitat artística, el nostre enriquiment, el nostre desig de fama, la nostra perversió sexual, o un obstacle per al nostre àvid desig d’entreteniment.
No obstant això, el mateix buit empàtic que els cega davant l’horror infligit a l’altre, igualment els cega davant l’horror del món líquid que habiten —un món que tal com s’alimenta de l’horror de la banalitat de les seves accions, s’alimenta del linxament moral que aquest horror desencadena i els devorarà amb la mateixa manca de pietat i crueltat que van exhibir.
A través de la indignació i la ràbia provocades per la seva crueltat, en un desig elemental de justícia retributiva derivat del bíblic «ull per ull» que sovint té una semblança sospitosa amb l’horror inicial, el maltractador que va objectivar a l’ésser indefens en una mera eina al servei del seu àvid desig narcisista serà objectivat en una deixalla social —un monstre absolut— al servei de l’àvid desig de la majoria per una justícia restaurativa que funcionarà com un mecanisme de defensa psicològic rígid contra el pànic de la pròpia banalitat, certificant que tot i habitar el mateix món líquid, no s’ocupa el lloc del monstre, sinó el de l’heroi que lluita i el dignifica. El monstre, sotmès en la seva pròpia carn a una forma de justícia divina, experimentarà que tota la seva vida es redueix a la monstruositat comesa, a través d’una violència suposadament autojustificada que no s’aturarà davant de res, destruint la seva carrera professional i, si és possible, tota la seva vida —estant mancada de qualsevol tipus d’empatia, ja que la seva aparició, fins i tot mínima, minaria la defensa contraidentificatòria de la multitud vigilant.
El linxament col·lectiu virtual acaba convertint-se en una replicació massiva de la banalitat contra la qual lluita: una projecció col·lectiva del terror que provoca pensar que el monstre pugui no ser tan diferent d’un usuari ordinari com hom voldria; una crueltat desproporcionada en què la responsabilitat individual i la culpa es dilueixen sota la protecció de la multitud. Fúria i ràbia ampliades en què la multitud crema la seva pròpia superficialitat, la seva pròpia banalitat a la foguera. Una catarsi col·lectiva enfront de la pròpia banalitat, mitjançada per l’odi cap a la banalitat dels altres, on quant més violenta sigui la destrucció causada al monstre, més immune se sent la multitud furiosa d’herois davant la seva pròpia alienació. La multitud que efectua el linxament, en un procés de deshumanització sistèmica que desposseeix al subjecte de la seva individualitat i pensament crític, acaba convertint-se en un buròcrata de l’algoritme, executant la seva «sentència d’odi» convençut de ser l’heroi que mata el monstre, sense adonar-se que és simplement un altre engranatge dins de la mateixa maquinària deshumanitzadora.
Malgrat això, l’horror de la banalització no s’atura aquí; continuarà travessant camins cada vegada més foscos i ombrívols, reapareixent en forma de vídeos virals que inundaràn la xarxa, com aquells en els què suposats salvadors de cadells abandonats coberts de garrapates inflades, les hi anaven treient dolorosament mentre demanaven donacions per continuar el seu treball caritatiu —fins que es va descobrir que les suposades garrapates eren llavors i fruits prèviament incrustats amb cola calenta als seus ulls, orelles i pell. O arribarà al seu zenit en fenòmens com el cas de la anomenada «Butt Girl», un personatge habitual en un dels llocs web més infames de tots els temps a internet, «IsAnyoneUp.com» —un lloc web de venjança pornogràfica on qualsevol home rebutjat podia pujar-hi fotogràfies íntimes de ex-parelles juntament amb els seus noms reals, enllaços a les seves xarxes socials i adreces amb l’objectiu de destruir la seva reputació i vides en venjança per haver estat rebutjats (com es documenta a El home més odiat d’Internet, documental de Netflix).
Aliena a la crueltat del lloc on era, en un exemple de com el buit i la solitud poden colonitzar la ment de la pròpia víctima, la «Butt Girl» va acabar deshumanitzant-se a ella mateixa, acceptant la seva pròpia objectivació (convertint-se en la «noia del cul») com el preu pagat per experimentar una falsa sensació de comunitat. Malgrat ser tractada com un objecte de fira, destinada a mostrar el seu cul per satisfer la burla sadica dels presents, en l’atenció tòxica rebuda a través de la mirada de l’executor, la «Butt Girl» va trobar la seva validació —aquella que li permetia existir. En la humiliació, va trobar l’única sortida del dolor de la seva irrelevància, i en el seu anhel, va preferir convertir-se en la distracció d’un circ de psicòpates en lloc de tornar a la dolorosa solitud de no ser ningú al món real.
Així com la «Butt Girl» i tot això no va ser més que un ridicul espectacle de circ que finalment va provocar la seva pròpia aniquilació, aquesta necessitat extrema de validació ha estat posteriorment explotada en certes plataformes i fòrums privats infames —on la humiliació es disfressa de compensació financera—, com l’anomenat «Trash Streaming» o «Degradation Streaming». A través d’un sistema dinàmic d’apostes i desafiaments en directe», els espectadors paguen criptomonedes o diners reals mitjançant donacions per obligar creadors de contingut vulnerables a autohumiliar-se, consumir substàncies letals o infligir-se dany físic en directe durant l’emissió.
No obstant això, la seva pròpia essència també es pot trobar en xarxes que afirmen ser més sofisticades i semblen haver estat acceptades com una «oportunitat de negoci», en les quals centenars de suposats creadors de contingut —el qual sovint equival a poc més que pornografia disfressada, afectant especialment les dones— són impulsats per la pressió dels usuaris («clients») i l’algoritme a convertir-se en els gestors de màrqueting de la seva pròpia deshumanització, creuant límits que mai van pensar que creuarien i subastant la seva privacitat pas a pas per mantenir els seus ingressos. Suposats beneficiaris de plataformes —ofertes a futurs emprenedors amb pocs recursos com una oportunitat per guanyar diners i fama ràpidament i sense esforç— que es converteixen en els seus ostatges des del primer moment: un producte amb un valor que es mesura en línia a través d’una subscripció mensual a la seva intimitat, convertint-los en objectes sotmesos a un procés devastador de banalització del seu cos i la seva psique, al llarg d’un camí d’abjecció que sembla no tenir fi.
Accedit 143 vegades