Una pregunta interessant, al meu entendre, sempre humil i respectuós, perquè la considero l’avantsala de la gran pregunta: Què significa morir?
A l’univers va sorgir la vida, i la vida perdura. Potser és un sistema immanentment persistent, guiat i sotmès a un propòsit que constitueix la seva essència —sobreviure, perdurar—, tal vegada sigui el resultat d’un disseny —un caprici diví—, o tal vegada sigui un miracle fortuït —el resultat d’un equilibri dinàmic extern mantingut per un algoritme de correcció constant, en el que l’atzar proposa i la selecció disposa, com sembla mostrar la immensa variabilitat entre els éssers vius. Tanmateix, sigui essencialment persistent o miraculosament fortuïta, la vida perdura, però en aquest procés va sacrificar l’ésser individual, tal vegada per no desviar-se del seu propòsit, perdurar, o tal vegada per ser el resultat inevitable de l’ algoritme correctiu, estar subjecta a haver de perdurar.
L’home, per fortuna o infortuni, va néixer immers al si de la vida —va néixer havent provat ja el fruit de l’arbre de la vida—, però va provar també el fruit de l’arbre prohibit —l’arbre del coneixement—, i es va desviar del camí harmoniós de la vida per trobar-se a si mateix, la seva consciència i la seva individualitat, l’expulsió del paradís. Aquesta dolorosa separació es repetirà progressivament a cada ésser humà a partir del tall del cordó umbilical, la retirada del pit matern, la fugaç visió al mirall, i en la seva relació amb el cos. Còmicament, podríem pensar que tal vegada fos una nova concessió de la vida a la perdurabilitat —com ho fos ja abans el sacrifici de l’ individu—, tal vegada preveiés que només així algun descendent de l’Elon Musk pugui portar-la fora del planeta Terra abans que aquest mori o el fem inhabitable, però això no invalida el resultat, si la primera concessió va significar la mort per l’individu —la finitud de la vida individual—, la segona va significar la consciència de la mort —la tragèdia de saber-ho.
La consciència de la nostra individualitat, la consciència de la nostra escissió —“jo, el meu cos, la vida i el món”—, segueix essent borrosa a la primera de les diferenciacions —“jo, el meu cos”. Potser per a la religió la resposta sigui senzilla —“al principi era el Verb”—, així doncs, jo no sóc el meu cos, sinó la meva ànima encarnada al meu cos; escindint ànima i cos, pot operar-se el “miracle”, si el cos decau, mor, l’ànima, com la vida, perdura —el gran anhel de l’ésser humà. Potser per a la ciència la resposta sigui igualment simple —encara que dolorosa per no escapar-se de la mort—, “jo sóc pols d’estels, jo soc el meu cos observant-se a si mateix mitjançant una complexa xarxa neuronal extensament interconnectada, ja sigui mitjançant un procés computacional regulat per canvis en el potencial elèctric i petits neurotransmissors reguladors o mitjançant processos quàntics esdevinguts als microtúbuls neuronals.”
Encara que tal vegada la pregunta no sigui al cap i a la fi “Tinc un cos o soc un cos?” sinó “Què és el cos per al psiquisme?”
Des dels seus inicis, Freud va assenyalar que així com a tot el regne animal —incloent- hi l’home—, existeix una influència del que és somàtic sobre allò psíquic, a l’ home també hi ha una acció del psíquic sobre el que és somàtic. La vida no parla, però la veritat sí que parla —per exemple, a través del cos histèric, el cos que parla, el símptoma de conversió histèric en el que una veritat no sabuda es diu de manera xifrada a través del cos—, cosa que el va portar a introduir el concepte de l’inconscient. Així doncs, s’estableix una distinció entre l’organisme —el que sobreviu i es reprodueix—, i el cos, allò des d’on la veritat parla. Però la veritat sempre està xifrada per al subjecte que la pateix, ja que la veritat parla però no és parlada pel subjecte de la paraula, no és una cosa del que es parla, el cos parla sense saber el subjecte què és allò del que el seu cos —marcat per la paraula—, està parlant.
El símptoma, a la seva conceptualització psicoanalítica, romandrà fidel a aquesta descripció inicial. El símptoma tanca una veritat que el subjecte no sap i se li imposa patològicament disfressada, presentant un subjecte dividit entre el seu saber i la seva veritat, una veritat opaca que l’empeny a actuar en contra del seu propi benestar i sentir-se dividit contra si mateix, ja que encara sentint-se satisfet i complet amb el seu saber, pateix també d’aquesta veritat que encarna el símptoma.
Freud —que llavors ja havia descrit la satisfacció pulsional com una representació psíquica lligada a allò somàtic, rebuda per l’ Allò i conduïda pel Jo—, va observar en la persistència del símptoma que aquest pateix d’una compulsió a la repetició, per la qual cosa conté una satisfacció, però és una satisfacció estranya, no reconeguda pel subjecte, ja que el fa patir. El cos no és només un cos que parla marcat per la paraula, sinó també la seu d’una satisfacció que el fa paradoxalment patir. Aquesta satisfacció paradoxal no busca el plaer com la pulsió de vida —pulsions ioiques d’autoconservació i pulsions sexuals—, sinó que és una satisfacció que va més enllà del principi de plaer, una satisfacció que atenta contra el benestar del subjecte a la que va anomenar pulsió de mort, que tendirà cap a l’estat inorgànic de l’inici de la vida, a esborrar la marca de la veritat en el cos sobre el psiquisme, una cosa a la que anys més tard Jacques Lacan definirà com “el gaudir” (la jouissance).
Amb Lacan, a l’assenyalar que l’inconscient està estructurat com un llenguatge, que pot ser desxifrat mitjançant la paraula, l’acció del psíquic sobre el que és somàtic va passar a ser l’acció del llenguatge sobre el que és somàtic.
A partir de la pulsió de mort, Lacan va introduir el concepte de gaudir, però Lacan contradiu Freud en relació amb que l’objectiu d’aquesta pulsió sigui l’assenyalat pel seu mestre —una disminució de la tensió, un estat inorgànic de “nirvana”—, sinó que va assenyalar que l’objectiu de la pulsió és el gaudir, l’exigència sempre insatisfeta de la pulsió que la rellançarà una i altra vegada, de manera que la pulsió mai podrà satisfer-se en la seva totalitat i el gaudir de la pulsió serà sempre parcial.
Per a Lacan, la interdicció paterna —el Nom del Pare— instaurarà l’ordre simbòlic inserint al subjecte en el llenguatge i generant el desig —que serà l’alienació del gaudir en el llenguatge—, generant-se una pèrdua del gaudir, però del que sempre quedarà una resta que s’escaparà a aquesta operació i representarà en el psiquisme a la inscripció del real del cos en ser afectat pel llenguatge. Així, desig i gaudir seran contraposats, el desig serà una defensa davant del gaudir, el desig estarà lligat a la falta —desig del que no es té—, mentre que el gaudir serà el que sí que es té com exigència del cos, de la pulsió.
Però tornant a l’inici, al costat del cos com organisme biològic, el que sobreviu i es reprodueix, regulat per la salut i la malaltia, l’expressió psíquica del qual serà el cos libidinal, el cos que persegueix el benestar —el cos del Jo—, existeix el cos que s’erigeix per al subjecte com l’espai de la veritat (Freud) i la veritat marcada pel gaudir (Lacan) —el cos del gaudir—, la veritat que escapa al saber del Jo.
No obstant això, per a tots dos autors, el cos serà també i essencialment la seu del narcisisme, del narcisisme del Jo.
Per Freud, el cos serà inicialment la projecció a l’espai del narcisisme del Jo. Lacan, a la seva reinterpretació de Freud, dirà en un primer moment —“L’estadi del mirall com formador del Jo”—, que el cos com una realitat no fragmentada apareixerà en el psiquisme a partir del reflex al mirall, de la imatge unificada del cos (fins llavors fragmentat) davant del mirall (el Jo ideal), de naturalesa imaginària (imatge especular), que constituirà el Jo, el sentiment d’identitat. No obstant això, en reconèixer-se per primera vegada, el nen no pot més que estranyar-se al mateix temps per allò que veu, i buscarà en l’Altre (la mare) la confirmació que la imatge que contempla és la seva (l’Ideal del Jo), de naturalesa simbòlica (desig de l’Altre), des d’on és mirat, parlat i confirmat per l’Altre en la seva identitat. Així doncs, l’ alienació imaginària estarà en el origen de la formació del Jo, un Jo que es forma per la seva captura a la imatge de l’altre, d’aquell altre que en principi és la pròpia imatge del meu cos unificat al mirall, d’un cos com fal·lus imaginari que respon a la pregunta de “què soc per al desig de l’Altre?”. El fracàs d’ aquesta apropiació de la imatge unificada que originarà el sentiment del Jo donarà lloc a la vivència de fragmentació corporal i els sentiments de despersonalització que poden aparèixer a les psicosis. Aquí el cos no parla, sinó que es fragmenta, esclata.
La formació del Jo a partir de l’ apropiació de la imatge especular del cos des de la mirada de l’Altre, comportarà l’empatia, la identificació ideal amb les imatges dels semblants, els miralls en què també ens mirem a nosaltres mateixos, amb qui ens comparem, a qui admirem i amb qui rivalitzem. No obstant això, comportarà també una passió per la imatge corporal, tant com un delit visual (fàlic), com un patiment (gaudir), com una exigència del Superjo sobre el cos (mercaderia de la medicina estètica), que portaran a Lacan a dir que la bellesa és el vel que oculta l’horror del gaudir, però al mateix temps l’evoca.
Més tard, Lacan resignificarà el cos, no tant com una construcció a partir de la seva imatge especular sinó com una cosa capturada per la xarxa del llenguatge i marcada per la funció significant, una cosa que el transcendeix i ja està aquí abans del naixement i seguirà aquí després de la seva mort —el cos com el resultat de l’organisme viu en ser alterat pel simbòlic. Com va assenyalar aquest autor, l’animal és un organisme, però l’home té un cos. L’home, subjecte de la paraula, no diu “soc un cos” sinó “tinc un cos”, per la qual cosa el cos s’experimentarà com una cosa diferent del subjecte, independent, possibilitant que es pugui creure en l’existència i la immortalitat de l’ànima.
Així doncs, el subjecte, en tant que és subjecte de la demanda (el significant), no pot identificar-se al seu cos, per la qual cosa aquest es presenta per al subjecte com un atribut (“tenir un cos”) i no com el seu ésser propi (“ser un cos”). S’ha produït una pèrdua del gaudir de la vida, de la comunió amb la natura —allà on no existeix el llenguatge parlat—, el gaudir de l’ avantpassat prehistòric que en un moment donat es va desviar del seu camí sense saber que ja no podria tornar-hi —el gaudir d’Adam i Eva corrent nus pel paradís abans de provar el fruit prohibit i ser expulsats per Déu. El gaudir mític s’ha perdut a través de la interdicció paterna, instaurant-se el subjecte en l’ordre simbòlic i el llenguatge, i escindint-se el gaudir originari —natural—, en el desig —la defensa davant del gaudir, lligat a la falta (“desig del que no es té”)—, i el gaudir pulsional —el que sí que es té com exigència del cos, de la pulsió.
Les necessitats biològiques, l’instint animal que posa l’organisme en relació directa amb els objectes que el satisfan, en l’ home estaran pertorbades pel llenguatge, la necessitat toparà amb el llenguatge i es transformarà en demanda, retornant alienada a la paraula. El plor, el crit com descàrrega somàtica davant la necessitat, serà desxifrat per l’Altre en forma de llenguatge i transformat en una demanda, és la resposta de l’Altre la que transforma el crit en un significant —en llenguatge—, a petició d’un subjecte. La substitució de la necessitat per la demanda donarà origen al desig, de manera que el efecte de la demanda (del significant), alterarà i transformarà un organisme regit per la necessitat biològica (allò real), en un cos impulsat pel desig (allò simbòlic), un desig marcat per la seva relació amb la falta (un desig de res), sempre insatisfet per allò que ha perdut i no pot trobar de nou (l’objecte “a” de la pulsió), anhelant donar el que no es té (anhelant estimar), en haver estat travessat pel desig (per la falta).
No obstant això, no tot el gaudir es transformarà en desig, quedarà una resta del gaudir original, el gaudir pulsional (el gaudir en el cos), expressat en les seves zones erògenes, des del sexe fins a la mateixa pell, unes pulsions que no seran necessitats biològiques ni instints, sinó “el ressò en el cos de la demanda de l’ Altre”, ja que serà per l’ acció de l’Altre, de la demanda de l’Altre —“menja”, “fes caca”, “mira, mira’t”, “escolta, escolta’t”—, el que farà que determinades zones del cos acabin convertint-se en zones erògenes, fonts pulsionals parcials (oral, anal, escòpica i invocant).
En una darrera fase, aquesta qüestió del cos com seu d’un gaudir residual —pulsional—, serà definit com un gaudir autista. El gaudir serà sempre el gaudir del propi cos, un gaudi en el cos propi, encara que per mitjà del cos de l’altre, un cos que gaudeix de si mateix a través de l’altre (“la relació sexual no existeix”), oposat tant al gaudir fàl·lic, masturbatori, sense relació amb l’Altre, com l’amor, el que requereix l’Altre (“l’ amor, aquell anhel que permet al gaudir condescendir al desig”), mentre que el gaudir —idiota i solitari—, no voldrà saber res de l’Altre. Així doncs, el cos es constituirà com la seu del gaudir, un cos que gaudirà de diferents formes, entrellaçant-se amb un altre cos, tocant-se a si mateix o senzillament parlant (el cos que parla a través de les pulsions).
En conclusió, l’organisme, que per ser viu, sobreviu i es reprodueix —“Jo soc un cos”—, per l’acció del psíquic sobre el que és somàtic, es converteix així mateix en la seu del símptoma, de la veritat que el subjecte pateix i del gaudir, l’exigència del cos (pulsional), i la projecció del narcisisme del jo, que en ser capturat per la xarxa del llenguatge inserint-lo a l’ordre simbòlic com un significant, s’experimentarà com una cosa diferent del subjecte, independent, que passarà a ser un atribut, un objecte —“tinc un cos”— i no el mateix subjecte, possibilitant que es pugui creure en l’existència d’una dualitat, d’una ànima que transcendeix el cos, i, per tant, no té perquè estar subjecta a la seva descomposició, sotmesa a la mort.
Accedit 128 vegades