Sempre recordaré el primer cop que vaig veure Humphrey Bogart sostenint la seva cigarreta entre els seus dits a Casablanca —com se l’acostava suaument als llavis i donava una llarga calada aspirant el fum lentament mentre aixecava amb la seva altra mà el got de whisky per beure un glop.
Durant dies vaig practicar davant del mirall de la meva habitació amb una cigarreta i un got d’aigua tacada amb cafè per donar-li color. Em sabia de memòria el seu monòleg i en veure’m al mirall em repetia “estic esperant una dama”, encara que no sabia quina dama seria i del que estava segur és que si n’apareixia alguna, seria la meva mare i no li agradaria res veure’m fumant.
Al cap d’unes setmanes, ja havia après a empassar-me el fum sense sentir que de sobte em faltava l’aire i semblava que em moriria ofegat i vaig començar a fer la meva gran actuació davant dels meus companys. De vegades, si pensava que em podia sentir alguna de les meves companyes que m’agradava, m’excedia tant que donava un cop de puny sobre la taula i preguntava que si eren les sis de la tarda a Barcelona, quina hora seria a Nova York?
Aviat la majoria dels que em coneixien van pensar que em faltava un bull i van començar a allunyar-se de mi espantats, xiuxiuejant entre ells les estranyes coses que m’estaven passant. Provocar totes aquelles reaccions en els meus companys va acabar avergonyint-me de mi mateix, així que aviat vaig deixar de fer-ho i vaig tornar a ser el que era, un més del munt. Un nombre més al munt de futurs càncers de pulmó i laringe que omplen les estadístiques anuals del ministeri de sanitat espanyol, això va ser tot el que em va quedar.
Adaptació lliure d’un relat de Sam Shepard aparegut a Cròniques de Motel, 1982
Accedit 124 vegades