Alguns personatges literaris semblen arribar a convertir-se en una expressió simptomàtica d’una fantasia masculina des d’una de les seves perspectives i d’una altra de femenina des de l’altra, aquest podria haver estat el cas de la Lisbeth Salander.
Després d’una infància marcada per la violència domèstica extrema i una negligència institucional sistèmica, la Lisbeth, que va créixer presenciant com el seu pare colpejava brutalment la seva mare de manera constant, va acumular un ressentiment profund i un fort sentit de la justícia contra els maltractadors. Tot aquest infern familiar va desembocar en un episodi traumàtic als dotze anys —quan després de presenciar una pallissa que va deixar a la seva mare amb dany cerebral permanent—, la Lisbeth va llançar una bomba molotov casolana contra el cotxe del seu pare mentre ell era al seu interior, causant-li greus cremades i cicatrius permanents. A partir d’aquest succés violent, va ser declarada com a perillosa per a si mateixa i per als altres i reclosa en una clínica psiquiàtrica per a adolescents on es va trobar amb un psiquiatre que no era més que una reedició del seu pare, infringint-li tota mena de càstigs i humiliacions per fallir-la.
Al principi de la vida psíquica no hi ha diferències entre nens i nenes, tots dos comparteixen el mateix interès per la mare. L’anomenat complex de castració permetrà a la nena sortir d’aquesta relació, empenyent-la a buscar en el pare l’objecte que a ella —com a la mare—, li ha estat vetat, l’objecte que s’enveja posseir —el fal·lus—, cosa que farà la seva germana bessona —Camilla—, tractant de congraciar-se amb el seu pare ignorant els seus abusos, però no podrà fer la Lisbeth, que es consagrarà a si mateixa a ser ella el fal·lus.
La veritable vocació de la Lisbeth serà llavors fer-se desitjar. En el seu esforç per captar la mirada del desig de l’Altre, convertirà el seu cos en la superfície d’una inscripció —tatuatges, pírcings—, vestits cada cop més agressius o un look canviant, ofert a la mirada obscena de l’Altre, que la portarà a sentir el seu propi cos com una cosa cada cop més estranya, com una caçadora que cercant caçar el desig de l’altre, s’arrisqués cada cop més a quedar també caçada.
La Lisbeth es converteix, per tant, en la brúixola del desig, la que fa circular el desig atrapant a lector (i la lectora) en la trama de la història, és la fantasia fàl·lica de la Intel·ligència Artificial, la increïble hacker acadèmicament òrfena en un món postmodern on l’amo —el portador del fal·lus— ja ha estat destronat. Si la Lisbeth, com a bona histèrica, mostra la veritat nua i obscena d’aquells que igual que el seu pare es proposen a si mateixos com a amos feudals —aquells que no estimen les dones sinó que només les desitgen com a trofeus per mostrar subjectes al seu domini—, i acaba erigint-se ella mateixa —l’antiga víctima—, en una moderna justiciera, també com a bona histèrica postmoderna, li crida a l’amo acadèmic que el seu saber no és la veritat que importa, que ella posseeix un saber més real i fosc, el saber sorgit de la fantasia de la nena aspirant a guru tecnològic que somiava tenir superpoders —el poder del saber tecnològic en un món cada vegada més robotitzat—, el saber que no dubtarà a utilitzar per a que aflori la veritat.
Per sentir-se el fal·lus —per fer-se desitjar—, la Lisbeth ha de fer sorgir la falta en l’altre, fer aparèixer la seva falta —la seva castració—, la seva mentida oculta que ajudarà a destruir aflorant la veritat, la veritat de l’amo que no sap que està castrat. S’haurà de proposar ella mateixa com a objecte per a la manca de l’Altre, de manera que es pugui mantenir el desig viu, és a dir, insatisfet. A la falta de l’Altre és on trobarà el seu “estar al món”, d’aquí sorgirà la seva agressivitat davant de qui no mostri la seva falta i també la seva tendresa davant qui, com Mikael Blomkvist, busca la veritat que amaga l’amo des de la seva honestedat i la seva humil posició, qui no pot més que mostrar la seva castració.
Així, malgrat la seva conducta antisocial, de la seva “belle indifference”, la seva insatisfacció vital, convertida en un odi actiu davant d’un món injust, hipòcrita i depredador, és algú disposat a ajudar-lo, és algú amb vocació d’ajudant, de «secretària» en un segon pla, és la que estarà sempre allà on se la necessita, és la pròtesi fàl·lica que l’altre no sap que necessita.
En el personatge d’en Mikael Blomkvist -l’home que ha renunciat al fal·lus-, que ja no el busca davant de la veritat, que sap (o no) que tots estem castrats, la Lisbeth trobarà l’home somiat, l’home que l’estimi com ella anhela, no com el fal·lus simulat que fingeix ser, sinó com el que és, el dolor de la falta en l’ésser, com aquella que va ser injustament desproveïda d’allò que li manca i encara està esperant rebre, com aquella capaç també d’estimar, de “donar el que no es té a qui no és”.
La Lisbeth Salander és un dels personatges de la novel·la “Els homes que no estimaven les dones” (2005), pertanyent a la saga Millennium, escrita pel periodista i escriptor suec Stieg Larsson.