“Aquí sóc jo, Leopoldo María Panero, fill de pare borratxo i germà d’un suïcida, perseguit pels ocells i els records que m’amenacen cada matí amagats en matolls, cridant perquè acabi la memòria i el record es torni blau, i gemegui resant-li al no-res perquè mori.”
Poema de Leopoldo María Panero
Encara que no sigui estrictament una pel·lícula, sinó un documental, “El desencanto” (1976), és al meu entendre, juntament amb “El espíritu de la colmena”, un dels grans documents cinematogràfics per comprendre l’Espanya del tardo-franquisme, que per la seva naturalesa intrínseca van molt més enllà.
El desencís, no és en aparença més que el diàleg que s’estableix entre la vídua i els tres fills del poeta del franquisme, Leopoldo Panero, al voltant del buit omnipresent del poeta mort, una estàtua de pedra vetllada, que en cap moment es veu, que erigiran a la plaça del seu poble natal, Astorga.
D’alguna manera, la pel·lícula no és més que el diàleg d’una família molt peculiar, una família literària, al voltant de la metàfora del pare mort, el pare autoritari i omnipresent, la mort del qual desitgen —sabent-ho o no— els seus fills, però l’ombra del qual seguirà dictant el seu destí al llarg de les seves vides. Així mateix, l’estrena de la pel·lícula a l’any següent de la mort d’en Franco, va provocar que transcendís de l’estricte àmbit familiar a l’àmbit social, convertint-la en una metàfora de la societat espanyola després de la mort del dictador i el desencís de la transició, allò que d’alguna manera, lluny de ser un alliberament, va sorgir a la llum al caure el vel que ho enfosquia, al desaparèixer la figura del dictador. Per alguna cosa s’ha dit que si “El Desencanto” va ser la metàfora del franquisme, “Después de tantos años”, un nou documental sobre la mateixa família realitzat l’any 1994 per Ricardo Franco, gairebé vint anys després, va ser la metàfora de la transició (Tua Blesa, catedràtic de Teoria de la literatura i Literatura comparada de la Universitat de Saragossa).
El director, Jaime Chávarri, va dir que la intenció que el va impulsar a dur a terme aquest projecte va ser d’alguna manera explicar que «El poder de la família és igual al poder de l’Estat o qualsevol altre. Hi ha un moment en què has de rebel·lar-te contra aquesta tirania.«, una afirmació a la que en Leopoldo María, el fill mitjà i sens dubte el més interessant dels tres, replicarà immediatament dient: “No crec en la èpica familiar, perquè ningú explicarà la veritat.”
La mare —Felicidad Blanc—, escriptora, amiga dels poetes Luis Rosales i Luis Cernuda, va ser una nena bé de Madrid, filla d’un metge que era cosí-germà de la mare de Josep Maria Escrivà de Balaguer —fundador de l’Opus Dei—, que dirà que es va enamorar del poeta en llegir un poema d’ amor en la que ell la descrivia com bella i a la que el fill petit —Michi—, descriurà com una dona que ha viscut subjugada a les vel·leïtats i crits familiars, com un moble victorià, callat, discret i servicial o, en paraules del poeta Arthur Rimbaud , “Par délicatesse, j’ai perdu ma vie” (Per delicadesa, he perdut la meva vida).
El germà gran —Juan Luis Panero—, també poeta i alcohòlic, es mostrarà essencialment com una imitació d’un personatge novel·lesc, amb una relació distant i ambivalent davant del pare i conflictiva —d’amor-odi—davant del germà mitjà, Leopoldo María.
José Moisés Panero —Michi—, el germà petit, futur noctàmbul, gresoler, faldiller, alcohòlic com el pare i els seus dos germans, escriptor sense obra i autor de relats no publicats, entre altres coses, és aquí tan jove que encara sembla passejar entre els altres amb certa amargor per no ser encara ningú important en una família tan il·lustre. Algú a qui l’escriptor Vila-Matas descriuria com algú que somia “deixar de ser un nen pobre sortit d’un conte de Dickens i casar-se amb una milionària com la Bárbara Hutton per divorciar-se aviat d’ella, i per descomptat no haver d’escriure.”
Leopoldo María Panero —el germà mitjà—, el poeta de la foscor i la desolació, però també el bohemi, el radical d’esquerres que passaria per la presó, l’alcohòlic, l’heroïnòman i el pacient diagnosticat d’esquizofrènia amb diversos intents de suïcidi que moriria en un psiquiàtric, serà el que denuncia la paraula crua, dolorosa, allò que pertany a la dimensió lacaniana de “lo real” darrere de la pantomima, la veritat darrere de la llegenda èpica —Lacan— , el fracàs de la paraula per esquivar la bogeria, una bogeria que en els seus poemes serà una forma de lucidesa davant la mort i el dolor (“En la infància es viu, després es sobreviu”).
D’alguna manera, al mateix temps que després de la mort del pare, Juan Luis s’ha convertit en el substitut del pare viu per a la mare, Leopoldo María s’ha convertit en el substitut del pare mort —l’expressió de la queixa constant de la mare davant del buit que queda després de la mort del seu marit— , i Michi en el què tracta de comprendre-la, explicar-la i redimir-la.
Divuit anys després, l’any 1994, el director Ricardo Franco va filmar «Después de tantos años», una seqüela de «El desencanto» en què torna a reunir els tres germans —lamare ja havia mort— i expliquen com els ha anat des que va aparèixer la primera pel·lícula.
Accedit 123 vegades