“Les Diables”, pel·lícula dirigida l’any 2002 pel director francès Christophe Ruggia, és una meravellosa pel·lícula sobre dos nens perduts a la deriva —en Joseph i la Chloé—, que després d’haver estat abandonats en néixer, fugen de la resta del món. La Chloé —amb evidents signes d’autisme—, és fora del món, no parla, no suporta que la toquin i només segueix les ordres d’en Joseph. Per a en Joseph, la Chloé s’ha convertit en allò únicament valuós de la seva desolada existència i la protegeix davant de la resta del món. Incapaç de diferenciar l’agressió de l’assistència i l’auxili, en Joseph està convençut que quan trobin la casa dels seus pares —la casa que la Chloé construeix incessantment amb les peces d’un mosaic com a part de la seva conducta autista estereotipada—, tot el dolor i el sofriment, com en un retrobament amb l’objecte mític originari, desapareixerà i la seva suposada germana màgicament es curarà.
A la seva manera, són dos nens salvatges i lliures que viuen a un món propi fora del llaç social. Dos éssers sols i desemparats davant d’un entorn al qual no pertanyen i perceben com algú que els observa com un excrement d’una mare que no els va vincular a l’ordre humà, convertint-los en una deixalla abocada a una institucionalització purament burocràtica i desafectivitzada. Aquest destí institucional serà experimentat com una barrera entre ells —enfrontats a les normes i les lleis del gènere humà— i la seva felicitat, acabant per alçar-se com un mur insalvable que impedirà la seva integració i la consolidació d’una identitat que els salvi de la marginació.
De manera semblant a com haguessin fet ja les magistrals “La Haine” (L’odi, Mathieu Kassovitz, 1995) i abans “Le Thé au harem d’Archimède” (El te a l’harem d’Arquimedes, Mehdi Charef, 1985), “Les Diables” és una pel·lícula que explora magistralment el conflicte social entre els joves marginats i l’autoritat en els suburbis Parisins o Marsellesos de la França actual, però al mateix temps se centra menys en els factors psicosocials que porten als personatges a la seva conducta delictiva i marginació, per focalitzar-se en aquells factors que porten a un conflicte psicològic estructural.
El director —Christophe Ruggia—, es troba actualment cancel·lat i en règim de presó domiciliària —amb una polsera de localització electrònica—, després d’haver estat acusat per l’actriu Adèle Haenel de seduir-la i abusar sexualment d’ella quan tenia dotze anys, justament quan va rodar “Los Diablos” (Adèle Haenel és la Chloe).
Potser, igual que li passava als seus diables, el director també es va trobar atrapat en la seva recerca de l’objecte mític, però a diferència d’ells —que es resisteixen a sotmetre’s a la Llei i el “Nom del Pare”—, ell va optar per burlar-la, simulant només un sotmetiment característic de la conducta perversa que el va portar a convertir-se en aquell que no renuncia al seu gaudir, sinó que sent que ha triomfat allà on tots els altres —psicòtics i neuròtics— han fracassat. El director d’escena que sap com transgredir la Llei i que no vacil·larà en adjudicar-se el rol de l’Altre omnipotent en el seu afany de poder —convertint-se en legislador i legalista, en jutge i prevaricador, en sacerdot i pedòfil, en polític i corrupte—, algú coneixedor que “feta la llei, feta la trampa”, que exerceix el poder sense inhibicions, seduint i sotmetent als altres, convertint-los a ells en desitjants i evitant l’angoixa provocada per un desig constitutiu que el confrontarà amb la Llei i la seva pròpia angoixa de castració.
Tenien part de raó els diables en la seva deformada i atroç percepció del món dels altres?
Accedit 124 vegades