Alba

La filla òrfena de la lluna

Seria una nit de lluna plena enmig de l’ oceà Atlàntic —de camí cap a la llar desconeguda d’una tia materna en un país estranger— quan segons els boirosos records de l’Alba, un dels tripulants del vaixell que la tornava a portar a casa, un home silenciós d’ aspecte oriental que s’havia passat tota la seva vida viatjant entre mercaderies i contenidors a bord de grans vaixells de càrrega per tot el món, va dir-li que a la regió antàrtica existeix una petita cala aïllada en la què si pronunciem a veu alta i ferma els nostres temors més secrets, el vent és tan fred i dens que és capaç d’emportar-se’ls per sempre sumint-nos en un estat de profunda pau.

Necessitant sentir-se acompanyada per algun tipus d’història màgica per conjurar el terror al buit amb què la seva pròpia futilitat i insignificança l’assetjaven enmig de la immensitat de l’oceà, ella va preguntar-li si sabia d’algú a qui aquella senzilla argúcia li hagués funcionat i ell va arronsar les espatlles afegint que ell havia preferit seguir la tradició oriental de xiuxiuejar els seus en el buit d’un arbre del jardí de la casa dels pares abans d’ abandonar-la per sempre i deixar-los allà amagats, sense haver de carregar amb ells arreu del món i sense que el vent els portés a un irremeiable oblit.

Aquella nit, quan aquell home se n’havia anat ja per sempre del seu llit i de la seva vida, l’Alba es va beure mitja ampolla de ginebra en la solitud de la seva cabina i va tractar desesperadament de xiuxiuejar tot allò que la torturava en el seu interior, però només va aconseguir comprovar una vegada més que tots aquells temors secrets que tractava inútilment de tancar dins d’aquella ampolla abans de llançar-la per sempre a l’oceà, eren justament això, secrets, enigmes per a si mateixa que mai desxifraria i per aquella mateixa raó, perquè mai podria articular-los en paraules i comprendre el seu significat, mai aconseguiria alliberar-se’n amb la facilitat amb què ho havia fet aquell mariner faldiller i regirien silenciosament tots els seus actes fins al final dels dies.

Nits d’insomni malaguanyades sota la pàl·lida llum blanquinosa de la lluna, una llum tènue i freda que sembla embolicar totes les criatures de la nit sota el seu encanteri com un miserable reflex d’una altra llum distant que també elles dues àvidament anhelessin secretament a la seva foscor, grotesques criatures nascudes del verí de la solitud en què elles, incapaces de rebel·lar-se i brillar amb llum pròpia, semblava sotmetre-les. Seria aquesta mateixa llum, una llum de fira, tan diferent de la furiosa llum del migdia, la mateixa que il·luminaria el part d’una bella i estranya criatura nou mesos després, destinada a morir uns anys més tard, després del seu breu sospir vital, a causa d’una secreta culpabilitat materna per no haver-li donat un pare apropiat al néixer.

Un ésser de llum nascut d’un ventre anònim i fosc, el ventre de l’Alba, que al despertar un fred matí d’hivern, buscant assedegat l’abraçada de la vida, es va precipitar en la gèlida abraçada de la mort després ingerir el líquid cristal·lí —i lleument ensucrat per a tenir millor gust— d’un petit flascó destinat a mitigar amb la màgia de la ciència mèdica el rodar químic de la seva mare, somiant extasiada en un jardí llunyà en aquell tràgic instant, a pocs metres d’ ell .

Un tràgic i esquinçat epitafi, escrit amb la sang virginal de la innocència ofegant-se en l’abisme insípid de la metadona, per a una dona que mai va saber com rebel·lar-se davant de la maledicció enunciada anys abans, quan essent encara una nena va fer l’amor per primera vegada. En aquella ocasió, un home molt jove, amb prou feines a la seva adolescència —primogènit de la mansió en la què servia la seva mare— la va portar a fer una passejada a cavall pel bosc al capvespre i després haver-se detingut en un petit clar al costat d’un rierol, li va ordenar que es despullés i va començar sense més preàmbuls a fer-li l’ amor.

Aquella nit en deixar-la davant de casa seva, ella va preguntar quan podria tornar-lo a veure i ell es va limitar a arronsar les espatlles argumentant que les dones eren com els astres del cel. Una modesta proporció d’ elles eren com les estrelles al firmament, cossos que brillaven en la foscor de la nit amb llum pròpia, destinats a ser desitjats per les mirades furtives dels homes encenent la seva passió i la resta només eren cossos anònims, astres sense llum, destinats a ser consumits per la luxúria masculina a fi d’apagar amb els seus cossos la torbació i el desig engendrats pel​ fal·laç miratge encegador de les primeres i procurar de nou l’assossec a l’arribar la nit.

Aquella desolada descripció després de la seva primera experiència amorosa va semblar perforar l’ànima de l’Alba d’una manera molt més profunda i dolorosa de la que ho fes el insípid membre erèctil del seu amant en la seva vagina virginal mentre ell gemia de plaer a l’ejacular en el seu interior i va sentir que l’acte sexual, en lloc de satisfer l’anhel de comunicació amb un altre ésser en fusionar-se els seus cossos al fer l’amor com tant anhelava, la llançava brutalment del seu costat alçant un mur entre ambdós impossible de franquejar. Una maledicció que l’ acompanyaria en les seves relacions i esforços amorosos durant la resta de la seva curta vida portant-la a creure que les dones com ella no eren més que simples objectes per als homes i al mateix temps que una modesta proporció d’ells les feien servir per veure’s a si mateixos brillant davant del mirall de la seva vanitat, la resta només les abusaven descarregant sobre elles la fúria de la seva frustració.

La llum de la llanterna màgica

D’entre tots els homes que al llarg de la seva curta vida s’havien​ assossegat entre les seves llargues i musculoses cames, només un s’havia infiltrat també al seu cor. L’Alba ho sabia i també sabia que aquell home que se sentia tan perdut com ella enmig de la nit fosca, la necessitava per no morir anihilat per la seva pròpia foscor. Així va ser com durant un temps es va deixar portar pel seu joc i va deixar que el seu amant es convertís també en el seu xulo, oferint-la a altres homes per una ridícula quantitat de diners. Homes solitaris i taciturns, obesos i deformes, lascius i llibertins, víctimes del seu desig per ser estimats i la seva incapacitat per estimar. Homes monstruosos tractant de mitigar la solitud de les seves vides, apropiant-se amb violència del seu cos i del seu sexe alhora que l’arrossegaven cada vegada amb més vehemència cap a una tristor melancòlica incapaç de curar-se ja entre les suaus carícies del seu amant.

Va ser llavors quan una nit de lluna plena, una d’ aquelles rares nits amb una estranya lluminositat en què ell se sentia de bon humor i l’havia convidat a sopar, que ell li va regalar unes boniques arrecades i ella, sentint que encara podia ser estimada, va fugir corrent cap a la nit fosca, desitjosa de ser de nou perseguida pel desig d’aquell ésser que havia servilment cedit davant la seva pròpia ambició. Però ningú la va anar a buscar, ningú va anar darrere d’ella ni la va obligar a tornar i claudicar de nou en la prostitució.

Durant algunes setmanes va tornar a la seva assossegada i insípida vida sense xantatges ni passió i sense abusos ni violències, només indiferència i solitud, i va començar a enyorar la seva tristesa i la seva desolació com un addicte enyora el verí que corromp les seves venes i la seva raó, tornant de nou a ell havent après que en la foscor lunar aguaiten perills molt més terribles que el despietat desamor del sol al fer-se fosc.

Des d’aleshores, la seva vida va convertir-se en una monòtona espiral de baralles i rendicions nocturnes fins que enmig d’aquell àrid i desolat desert va arribar el més radiant dels seus miratges, el cinema, i amb ell, tots els seus deliris i fantasies. De sobte, tot allò que havia anhelat a les seves nits fosques, semblava brollar màgicament del no-res a les mans d’ aquells éssers arribats d’algun estrany i llunyà lloc i la seva llum vessar-se generosa sobre els boscos i les cases solitàries donant-los un aspecte encisat, de conte exòtic, d’una terra embruixada sota la seva llum.

I aquella nit, la lluna plena va brillar intensament a l’horitzó irradiant a través de la finestra de la seva minúscula habitació, el cos nu de l’Alba adormida al llit, que va semblar brillar també sota la seva llum com una estranya visió hipnòtica que irradiés per uns instants la seva mateixa llum blanquinosa. Una llum freda, sense foc, pàl·lid reflex d’ aquella altra llum distant que totes dues tan àvidament a la seva foscor no podien sinó anhelar.

L’extinció de la llum

Havia arribat el moment i l’Alba va saber igual que en Dante després d’haver vist per primer cop a la Beatriu, que havia creuat un llindar sense retorn, i l’ alegria i la felicitat que havia sentit aquells darrers dies, va donar pas a una tristor infinita que li corroïa l’ànima. Aquella tarda acabava la vida i començava la mort. Es va mirar al mirall, va descórrer les cortines de la finestra i va començar a plorar amb amargor. Era una gèlida tarda d’hivern i plovia. Plovia sobre els verds prats i els extensos boscos que envoltaven la seva minúscula habitació infantil. Plovia sobre les teulades de les cases de la petita població perduda entre altes muntanyes que l’havia mantingut reclosa fora dels perills del vast món que tant anhelava conèixer. Plovia sobre les ànimes i les gotes de pluja es van tenyir amb les seves llàgrimes de sang, resistint-se a perdre’s a la pluja de l’oblit, llàgrimes negres nascudes d’ànimes infectades com la seva, supurant la sang coagulada que sorgia de les seves fractures.

Va fer un petó a l’Andrea, la seva nina de vellut, i es va posar el seu millor vestit per estar enlluernadora a la cerimònia de l’adéu. Allí estaven tots, el jove i famós protagonista, el prometedor director, els que havien gaudit del seu cos en nits boges d’alcohol i sexe després dels rodatges i els que ni tan sols podien imaginar-se que allà hagués succeït mai alguna cosa així, els que havien actuat davant de les càmeres i els que com ella, havien somiat darrere d’elles fer-ho algun dia.

Es va omplir de valor i va començar a recórrer sales i cambres, somrient i saludant-los a tots amb una fingida i exagerada alegria i efusió. Tots li van parlar dels seus nous projectes i esperances i ella va fingir escoltar-los amb passió, alegrant-se per ells i pels regals que la vida encara els guardava, fins que de sobte tot va desaparèixer i enfront d’ella va sorgir un profund abisme en el que la seva ànima va col·lapsar.

Un desconegut, un ésser gris i solitari que estava allí, la va agafar del braç i li va dir que ell era l’autor d’ aquella història amb què havia estat somiant i que aquells personatges que tant desitjava i envejava al mateix temps, no eren més que projeccions i deliris de la seva inflamada imaginació. Ella el va escoltar en silenci i durant un instant va somiar que algun dia, algú com ell també escriuria alguna cosa pensant en ella perquè el seu cos ho imprimís a centenars de milers de retines i el món conegués la felicitat i el dolor d’una ànima reclosa en el seu silenci.

Però en lloc d’això, aquell home es va limitar, com havien fet tots els anteriors, a portar-la a la seva habitació, una habitació anodina i fosca en la què algú més, una presència eterna i real, aliena a totes les ridícules afliccions i desitjos d’aquells homes, no va poder més que advertir el seu desconsol i amb una infinita tristesa la va acollir en el seu si etern.

Es va mirar al mirall, va descórrer les cortines de la finestra i va començar a plorar amb amargor. Era una gèlida nit d’ hivern i plovia. Plovia sobre els verds prats i els extensos boscos que envoltaven aquella anodina habitació d’hotel. Plovia sobre les teulades de les cases de la petita població perduda entre altes muntanyes que l’havia mantingut reclosa fora dels perills del vast món que tant anhelava conèixer. Plovia sobre les ànimes i les gotes de pluja es van tenyir amb les seves llàgrimes de sang, esclatant al xocar el seu cos buit contra el paviment fred i fosc del carrer, llàgrimes negres nascudes d’ànimes infectades com la seva, supurant la sang coagulada que sorgia de les seves fractures.

Per l’Alba

Al baixar al vestíbul de l’hotel ja s’ha fet fosc i tots es troben allà. Hi ha l’equip de producció gairebé al complet, càmeres, electricistes i maquinistes, maquilladors, tècnics de so, directors artístics i un munt de persones que mai he vist ni tornaré a veure després d’ aquesta nit. Un dels guionistes s’acosta cap a mi i em convida a asseure’m amb ell i la majoria dels membres de l’equip de direcció al costat d’un gran finestral des del que es veuen les llums nocturnes de la petita població on hem estat rodant la majoria de les escenes de la pel·lícula. Les cases i els carrers semblen haver recuperat de nou la seva placidesa després haver-se lliurat per fi de tots nosaltres, després de sis setmanes de confusió i enrenou. No sento caps ganes de parlar amb cap d’ells i rebutjo​​ amablement la seva invitació al·legant que no em sento gaire bé i només estaré aquí uns minuts abans de retirar-me de nou a la meva habitació.

En realitat, no tinc res què veure amb cap d’ells ni tampoc amb la seva pel·lícula, i si estic ara aquí és només perquè el director va entestar-se en què fos jo qui recités les insulses frases amb què es tanca la història, com si haver comptat amb l’autor en lloc d’utilitzar una veu en off, avalés d’ alguna manera més convincentment la seva presumpta inspiració i fidelitat a la història prèviament escrita. Possiblement hagués haver-li hagut de dir que és justament en allò que la diferència del relat prèviament escrit on radica el valor artístic de la seva pel·lícula i que jo mateix mai escriuria de nou aquella història de la mateixa manera que ho havia fet dos anys enrere, però en lloc d’això havia pujat a un tren tres nits abans i m’havia posat davant d’una càmera a recitar amb gest solemne unes paraules que ara sentia buides i mancades de cap tipus de sentit.

Javier Rodrigo, el prometedor actor a qui li han donat el paper del protagonista, s’acosta fins a la barra i demana una aigua amb gas. Em mira i diu que la història el va captivar des del primer moment en què va llegir la meva novel·la i per a ell ha estat un autèntic desafiament haver representat al seu carismàtic protagonista a la pantalla. Somriu i pregunta si he pensat en escriure’n una segona part. Dic que ara que han fet una pel·lícula i se’n parlarà, potser hauria de fer-ho.

De cop i volta, una dona molt jove, de no més de vint anys, es col·loca al nostre costat i se’ns queda mirant somrient sense dir res. Està molt borratxa i sento una certa vergonya aliena al mirar-la després d’haver-la observat perseguint a en Javier i alguns dels membres de l’equip de direcció duna forma gairebé obscena.

Javier ens presenta a tots dos i aprofita l’oportunitat per escapolir-se ràpidament d’ella. Pregunto si també és actriu i riu negant amb un moviment del seu cap. Diu que formava part de l’ equip local que s’encarregava de les localitzacions, encara que també surt a la pel·lícula. Apareix durant dos minuts, dreta sense dir res darrere d’un taulell, quan el protagonista i la seva núvia cometen un atracament en una farmàcia. Dic que si ho hagués sabut abans, hauria escrit alguna línia per al seu personatge i comença a riure com si estigués grillada al mateix temps que demana un altre gintònic.

Pregunto si no ha begut massa i riu de nou, dient que això és el que cal fer a les celebracions. Diu que ara que s’ha acabat la pel·lícula, ens en anirem tots de nou a seguir amb els nostres projectes però ella es quedarà aquí, portant la seva mateixa vida gris i apàtica, passejant per unes carrers desèrtics que només aconseguiran torturar-la, recordant-li aquests últims dies de felicitat.

Em quedo en silenci, sentint-me una mica avergonyit sense voler-ho pel glamour i les estúpides fantasies que podem provocar tots aquells relacionats amb els rodatges cinematogràfics en creuar-nos amb algunes vides, mentre ella s’acaba​ la seva copa i es desploma sobre la barra. L’ agafo per la cintura i recolzant-la sobre la meva espatlla, aconsegueixo arrossegar-la fins a la porta d’entrada de l’hotel perquè respiri l’aire fresc de la nit. Ella comença a gemegar i cridar dient que vol morir-se i decideixo pujar-la fins a la meva habitació tractant de calmar-la per evitar-li el vergonyós espectacle.

A l’entrar a la meva habitació, la deixo caure sobre un sofà i encara que fa una mica de fred, obro totes les finestres perquè entri la brisa nocturna.

—Follarem per celebrar que ha acabat la pel·lícula?​​ —pregunta​ rient de nou amb aquell riure trasbalsat.

Em quedo en silenci i observo els plecs sinuosos de la seva pell ferma i les corbes del seu cos tan jove. Per un moment sento l’excitació i la felicitat d’un temps molt llunyà, quan una pregunta com aquesta no hagués sonat com una mofa macabra. M’agradaria​ respondre-li que sí, però que s’oblidi de pel·lícules i celebracions, que ara mateix sento una tristor terrible i ella és l’única que pot ajudar-me, acollint-me entre les seves llargues i musculoses cames.

—No —responc quedant-me dret davant a ella—. Ara aniràs a banyar-te i et sentiràs molt millor.

—Un bany, sí —repeteix​ com un autòmat— però abans prendré alguna cosa per beure.

S’aixeca i comença a caminar​ fent esses i ensopegant amb tot el que troba, fins arribar a un moble amb begudes al costat del que hi ha una taula amb alguns exemplars de la meva novel·la i n’agafa un entre les mans dient que vol que li dediqui. Em sento davant d’ella i li torno l’exemplar signat després d’haver-hi escrit una petita dedicatòria, dient que ara vaig a preparar-li el bany.

—Per l’Alba, a qui vaig tenir la sort de conèixer gràcies a aquesta estúpida novel·la —llegeix en veu alta abans de caure-li al terra.

— Sí, per l’Alba —dic recollint-la—. Una dona molt més enlluernadora que qualsevol personatge d’una novel·la o una història cinematogràfica.

Entro al bany i començo a omplir la banyera amb aigua calenta. Tot i el soroll de l’aigua caient, puc sentir-la parlant sola i ensopegant borratxa amb un got de vidre a la mà per l’habitació fins que després d’uns minuts d’un tens silenci, començo a escoltar el so de crits a l’exterior.

Torno veloçment com si estigués posseït a l’habitació i l’Alba no hi és. El soroll de gent cridant al carrer és cada​ cop més fort i trec el cap pel balcó per saber què passa. De sobte, una estranya sensació em glaça la sang i al mirar cap a baix, observo una multitud arremolinada al voltant del cos sense vida de l’Alba després haver-se llançat al buit des de la meva habitació. Alguns dels que l’envolten miren cap on estic i em retiro instintivament com si hagués estat el culpable d’aquella horrible tragèdia.

Em sento abatut en una butaca. Sobre la taula segueix l’exemplar obert de la meva novel·la. Sota la meva dedicatòria celebrant haver-la conegut gràcies a aquella estúpida novel·la, l’Alba ha escrit amb cal·ligrafia sinuosa: “No tan estúpida com la vida.”

Adaptació lliure d´un relat de Sam Shepard aparegut a Cròniques de Motel, 1982

Accedit 126 vegades