Resulta curiós, però qualsevol internauta que freqüenti algun fòrum de temàtica general a la xarxa, tard o d’hora es toparà amb el continu i prolífic deïficament i magnificació de suposats narcisistes per part de suposades víctimes.
Sense entrar en tot allò que hi pugui haver de cert en totes les queixes de les víctimes, voldria incidir aquí en la dinàmica del seu patiment des d’una perspectiva poc compassiva.
Una de les primeres coses que aprèn un aprenent d’estafador, és que resulta molt complicat estafar a una persona honesta, però relativament fàcil estafar a una deshonesta. L’estafa de l’estampeta, l’estafa per excel·lència de l’Espanya franquista que avui ens sembla ja molt desfasada i ingènua, però en la què seguim caient quan topem amb alguna de les seves variants —el cas de Javier Milei quan va fer propaganda d’una criptomoneda que poc després va col·lapsar generant pèrdues massives per als inversors que van confiar en el mandatari—, consistia en que l’estafador, fent-se passar per una persona amb discapacitat intel·lectual, parava enmig del carrer a la futura víctima, i li mostrava una bossa plena del que semblaven ser bitllets de valor legal. A continuació, l’estafador assegurava que aquests papers no eren més que cromos o estampetes i en tenia moltes més guardades a casa. Aleshores, apareixia un segon estafador que, aparentant no conèixer a l’altre amb la suposada discapacitat intel·lectual, s’acostava actuant com a ganxo, oferint-li al primer una bona quantitat de diners per tot el contingut de la bossa plena d’estampetes. Quan el primer estafador accedia a la venda molt content, el segon es lamentava de no portar els diners a sobre en aquell moment, donant a entendre que no podia estafar al pobre discapacitat. Si la víctima era honesta i deia al suposat discapacitat intel·lectual que aquelles estampetes eren molt valuoses i les havia de guardar, l’estafa fracassava estrepitosament, però si, en canvi, cedia a la cobdícia i no dubtava a oferir-li una quantitat de diners per les estampes creient estar enganyant-lo, més tard —quan els dos estafadors ja havien fugit ràpidament—, descobria enfurismat que la bossa plena del que creia que eren bitllets, no eren sinó retalls de paper pintats i havia estat vilment estafat.
Així com en l’estafa de l’estampeta, un dels fets més importants per a què funcionés l’estafa era la capacitat dels estafadors per identificar a algú potencialment superb, cobdiciós, deshonest i poc intel·ligent —un “cunyat”—, i explotar la seva pròpia cobdícia, els narcisistes també tenen una capacitat més gran per detectar les seves futures víctimes. Es tracta d’alguna manera d’un saber pràctic i intuïtiu, com el saber inconscient transmès després de moltes hores de pràctica als dits d’un pianista per executar amb precisió la partitura que observen els seus ulls, i aquest saber procedeix del saber que tenen sobre ells mateixos i les seves mares, el tipus de dona que els va modelar per ser com són.
Igual que la mare del narcisista és essencialment una altra narcisista, una narcisista que potser no ho sàpiga perquè no ho vulgui saber, la víctima del narcisista, també ho és. Totes dues són narcisistes per poders —narcisistes que projecten el seu propi narcisisme en un altre—, ja sigui el fill o el nuvi o amant. La reina mare va parir un nou rei i la princesa del pèsol va trobar el seu imponent príncep. La gran diferència és que la mare del narcisista es relaciona amb un nen —el futur narcisista que ella modelarà—, mentre que la víctima ja ho fa amb l’adult, molt més estructurat i destre al jugar les seves cartes en la relació emocionalment destructiva que s’establirà.
La mare del narcisista és una mare que essencialment produeix monstres, un serà el propi narcisista, versió del monstre de Jekyll & Hyde, desdoblat en el seu costat encisador i el seu pervers alter ego, i l’altre serà el monstre de Frankenstein, el monstre incapaç de satisfer les seves expectatives maternes, el monstre histèric, condemnat a la queixa continua i la insatisfacció vital pel menyspreu del seu creador(a).
La víctima del narcisista també passarà de ser la princesa del pèsol a ser el monstre de Frankenstein als ulls del narcisista, de ser recompensada al seu palau de somnis i deliris narcisístics, a ser exiliada de nou a la seva estructura histèrica, una estructura que probablement la porti a exhibir un major grau de narcisisme amb relació a altres homes i dones normals i corrents —encara que al mateix temps menor que el del mateix narcisista, cosa que explicaria perquè ha acabat com a víctima—, i que la portarà a la seva llarga i excessiva exposició en una relació condemnada al fracàs i la destrucció emocional, vivint immersa en el gaudir esdevingut en la seva persistent i conflictiva lluita amb el príncep esdevingut amo i botxí, així com en la seva posterior i excessiva queixa continuada i insatisfacció vital —al mateix temps que continua divinitzant al príncep esdevingut en granota en una mena de reencarnació del maligne a la terra, de geni del mal.
La majoria de les suposades víctimes del narcisista no són víctimes de l’Hannibal Lecter ni d’en Dorian Gray, són víctimes de pallusos normals i corrents, alguns ni tan sols narcisistes en el sentit clàssic i psiquiàtric, sinó simples superbs i arrogants als que altres dones haurien rebutjat en deu minuts, i si segueixen magnificant-los i deïficant-los és sovint perquè segueixen sense voler veure’s a si mateixes com són, o pitjor encara, en què s’han convertit.
Accedit 129 vegades