En un petit poble de Segòvia, a l’altiplà castellà, arriba durant els anys 40, en ple apogeu del franquisme, el cinema, i es projecta la pel·lícula “El doctor Frankenstein”, que impactarà profundament a l’Ana, una nena de només sis anys, que a partir d’aquest moment inicial recorrerà un camí que la portarà a trobar-se amb ella mateixa.
Ana, presa de la inquietud i la fascinació que li provoca la irrupció de la realitat del monstre en l’aparent placidesa del seu entorn —l’ésser deforme i desgraciat—, captiu d’una desgràcia que als ulls del món es convertirà en maldat, preguntarà a la seva germana gran —Isabel—, de vuit anys, qui és el monstre i ella li dirà que el monstre és un esperit. L’Ana, que ja no pot aturar la seva ansietat per conèixer la veritat de l’esperit, sabrà més tard per la seva germana que l’esperit es troba a tot arreu i s’apareix de forma inesperada i sota qualsevol aparença —com li va passar a la nena que va voler jugar amb ell al llac—, propiciant la pregunta fonamental de l’Ana, la pregunta davant de l’irremeiable: “Per què l’esperit mata a la nena?” —una pregunta a la que la seva germana donarà una resposta ambigua. Després de sentir un crit, corre a l’habitació de la seva germana i la troba morta, encara que només ho ha fingit per espantar-la i riure’s d’ella, i li diu que al cinema tot és mentida i a la nena no la mata, ni tampoc maten al monstre.
L’Ana haurà de recórrer el camí cap a l’esperit ella sola, invocar-lo tancant els ulls i xiuxiuejant al seu llit “Sóc l’Anna” esperant que hi vagi. Aviat intuirà que l’esperit només pot trobar-se fora del seu àmbit familiar i habitual —foradel rusc—, ja que l’esperit és l’esperit del rusc —la desgràcia de l’esperit no és res més que la dissort del rusc, el seu buit de sentit—, que haurà de desterrar-lo i assassinar-lo per poder seguir sobrevivint, una cosa que el seu pare —apicultor, el guardià del rusc— ,li dirà com fer-ho, ensenyant-li a distingir els bolets comestibles dels verinosos i aixafant furiosament un d’aquest últim tipus amb la bota.
En el seu recorregut cap a l’esperit, l’Ana arribarà a una casa abandonada situada als afores del poble i hi trobarà un primer semblant de l’esperit, un antic soldat republicà adherit a la guerrilla antifranquista (“el maquis”), que es troba malferit i en una situació miserable, a qui ella ajudarà fins que el seu pare —el guardià del rusc—, el delati i la guàrdia civil acabi matant-lo. Finalment, l’Ana fugirà del rusc i en la solitud de l’espessor del bosc invocarà l’esperit, que de nou, com fes amb la nena del llac, jugarà amb ella, renaixent una nova Ana de les aigües, un nou esperit, capaç d’enfrontar-se a la desgràcia i la misèria de l’Espanya feixista, una realitat atroç.
“El espíritu de la colmena” és una pel·lícula espanyola estrenada l’any 1973 dirigida i coescrita per Víctor Erice i Ángel Fernández-Santos.
Accedit 123 vegades