Sempre vaig voler escriure una història sobre un gos, però aviat em vaig adonar que no podia ser sobre qualsevol gos, ni tan sols un gos rodamón, havia de ser sobre el gos d’un rodamón. Un gos valent i aguerrit, que estirés del seu amo i no deixés que s’enfonsés en l’abisme de la desesperació per l’horrible vida que portaven. Quan finalment em vaig decidir a fer-ho, de seguida vaig adonar-me que només volia escriure-la des de la perspectiva del gos. Era el gos qui havia d’explicar la seva història, però explicar una història des de la perspectiva d’un gos és difícil i sovint acabava escrivint coses totalment ridícules —“Que si ahir vaig estar-me mullant tota la nit sota la pluja esperant que el meu amo sortís pel matí de l’alberg, que si avui no he trobat ni un sol os per rossegar, que si m’agrada la gosseta rica que passeja sempre caminant presumida al costat d’una vella ronyosa i fa veure que no em veu”—. En fi, coses de gossos; però sabia tan poc de gossos i em semblava tot tan fals, que vaig acabar llençant tot el que havia escrit a la paperera.
Em sentia fastiguejat i avergonyit de mi mateix per haver perdut més d’una hora escrivint totes aquelles estupideses, però aleshores es va encendre una llum al meu cervell i vaig saber que el que en realitat m’avergonyia era no haver estat prou sincer i valent per escriure sobre el que volia escriure, així que vaig tornar a agafar un full en blanc i vaig començar a escriure sobre un nen, un nen d’uns cinc anys, fill d’un rodamón. Un nen solitari i trist, que havia hagut de créixer abans d’hora, però encara era prou innocent per no adonar-se’n de l’horrible vida que tenia —“Que si ahir jo i el meu pare vam passar molt fred perquè uns homes dolents ens van fer fora del nostre portal, que si avui és el meu aniversari i anàvem a anar al parc on tenen gomes per saltar però el meu pare estava de molt mal humor perquè tenia mal de cap, que si una nena rossa, amb una trena molt llarga i les sabatilles que a mi m’agraden, m’ha preguntat què li passava al meu papa i quan anava a explicar-li que sempre es posava així quan el dia anterior s’havia pogut comprar una ampolla de vi, la seva mare l’ha agafat de la mà i emportant-se-la, he sentit que li deia que no parlés amb nens del carrer com jo”—. En fi, coses de nens rodamóns; però al cap d’una estona, va començar a ser tan trista i desoladora la mirada que traslluïen els anhels, les fantasies i els temors d’aquell nen, que els meus ulls també van començar a humitejar-se de llàgrimes i vaig haver de parar perquè ja no podia veure res del que estava escrivint. Em vaig assecar les llàgrimes i moquejant encara pel nas, vaig acabar de nou tirant tot el que havia escrit a la paperera.
Em sentia deprimit i una mica avergonyit de mi mateix per ser tan làbil i pueril, permetent que m’afectessin aquelles xorrades cursis i sentimentals que m’acabava d’inventar, però llavors es va encendre de nou una altra llum al meu cervell i vaig saber que el que en realitat m’avergonyia era no haver estat prou sincer i valent per escriure sobre el que volia escriure, sobre mi mateix, així que vaig encendre la televisió i em vaig posar a veure una pel·lícula a Netflix.
Accedit 123 vegades