En Fu Manxú i els seus sequaços executant el seu pervers pla per convertir-se en amos del món des del seu cau secret al Parc Güell de Barcelona mentre Chuck Norris, el primogènit del clan familiar de Vila Hòsties, visita al seu cosí xinès Bruce Lee a Pata Da Kong.
Algun cop, en la meva solitud de “boomer”, he sentit una certa nostàlgia d’aquells fascinants bunyols dels anys setanta i vuitanta de la meva infantesa i adolescència, fascinantment grotescos i fascinantment banyuts, que envaïen els videoclubs on anava perquè no hi havia res més a fer. Encara que les històries explicades sempre eren molt similars —per no dir la mateixa—, amb dolents i pinxos terrorífics com en Fu Manxú i les seves set núvies o monstruositats abominables com en Dràcula, la seva cosina posseïda o la seva mascota, l’home-llop, quan començava a perdre l’interès i avorrir-me —que solia ser al cap de tres minuts—, sovint apareixien en escena —sense venir a tomb ni saber d’on—, els pits gegants i bombats d’alguna guerrera o alguna esclava tancada en una masmorra de cartró-pedra, que tornaven a elevar sensiblement l’interès per la història.
Malauradament, els efectes especials galàctics i especialment els germans del clan familiar que va néixer i va créixer a Vila Hòsties —en Chuck Norris, el gran Arnold i la seva amiga amb dret a frec Brigitte Nielsen, Stallone (no confondre amb Stalin!), Steven Seagal i el seu bonic-germà retardat Vin Diesel o Van Damme i el seu cosí xinès, Bruce Lee—, van acabar amb ells i, encara que en realitat, les seves històries seguien essent tan absurdes i puerils com les anteriors, no tenien aquell to exòtic que tant ens captivaba.
Actualment, a l’era de la sobreabundància, possiblement encara se’n puguin trobar algunes a Youtube pujades per algun nostàlgic, però entre l’abundància gratuïta existent de fòrums, pornografia i influencers, ningú està tan boig com per perdre un sol minut del seu temps amb elles. Perquè la paradoxa d’aquestes pel·lícules és que malgrat ser fascinants, eren també francament insuportables, per la qual cosa només s’acabaven veient —sempre amb un potent xarop antiemètic a mà—, en aquells temps en què la misèria cultural i la podridura intel·lectual —especialment a l’Espanya del tard i post-franquisme—, era tanta, que las alternatives eren tancar la ment, engegar-se un tret o veure la pasterada que donaven per la televisió aquell dia —inevitablement d’en Paco Martínez Soria, en Jaimito (Pierino) o els germans Calatrava.
Però, malgrat tot, tota aquella basòfia va tenir efectes positius. Les històries eren tan soporíferes, que quan no hi havia pits per allà enmig, el pensament portava a plantejar-se preguntes que anaven més enllà de la història. Preguntes interessants del tipus: «Què guanyen embrutint-nos així? Què esperen de nosaltres? En quina classe de tarats aspiren a convertir-nos?»
Un altre efecte secundari beneficiós és que somiaves que existís també alguna cosa diferent i anhelaves trobar-la gairebé tant com s’anhela tenir un amor d’estiu. Així, arribaves a esperar mesos o fins i tot anys perquè per pur atzar a la televisió projectessin alguna pel·lícula d’algun director del qual havies sentit parlar —Dreyer , Bergman, Resnais, Tarkovsky, Fellini— , per descomptat adequadament retallada, doblada i traïda —traduttore, traditore!— o acabaves llegint llibres que havies hagut de comprar durant un viatge a l’estranger amb un diccionari a mà perquè no havia estat traduït a l’espanyol.
En fi, actualment el cinema de sèrie B ja és una relíquia del passat fosc de la humanitat i probablement és millor que sigui així. Ara tot, des de la basòfia més repugnant a la saviesa més exquisida sol trobar-se a l’abast d’un clic, encara que tal com diu el refrany “El que res no costa, res no val” —els rics i ostentosos malbaraten a mars i els pobres protegeixen amb afany les seves precàries pertinences—. També les noves generacions de zetes, mil·lenials i altres no semblen sentir-se satisfetes i apreciar el valor de gairebé res cultural, alhora que el valor de les cases i immobles puja vertiginosament, convertint-se en el bé més preuat de tots.
Accedit 122 vegades