En Martí Perdiguer era el més gran de vuit germans d’una família molt humil que vivia en un poblet remot a la serralada dels Andes i havia passat tota la seva infància pasturant les ovelles a la muntanya i ajudant la seva mare a tenir cura dels seus germans. Tot i haver estat treballant dur des de la seva infantesa, en Martí patia d’una afecció cardíaca des del seu naixement i sovint, quan es veia obligat a realitzar un sobreesforç, sentia com el seu cor deixava de bategar uns segons i se li ennuvolava la visió, caient a terra i recobrant de nou la consciència al cap d’ uns minuts gràcies al seu fidel gos Panxo, que com si fos un expert en reanimació cardiorespiratòria, començava a saltar sobre el seu pit i no deixava de llepar-li la cara i els braços fins que en Martí tornava a obrir els ulls.
Malauradament, aquest últim cop, en Martí havia caigut d’esquena sobre l’herba mullada al costat d’una enorme roca i en Panxo no va poder voltejar-lo, per la qual cosa va començar a saltar sobre la seva esquena i llepar-li el clatell i el coll esperant que recobrés de nou la consciència, però en Martí no va despertar. Angoixat pel seu amic, en Panxo va córrer fins al vessant de la muntanya, una mica més avall, on es trobava un altre pastor amb el seu ramat i va mossegar una ovella al coll, començant a arrossegar-la cap a on jeia en Martí perquè el pastor el seguís, però aquest, confonent-lo amb un llop, va agafar la seva escopeta i li va disparar un tret. En Panxo, sagnant i sentint-se defallir, no va cedir en el seu afany i arrossegant l’ovella com va poder, va aconseguir arribar fins on seguia en Martí, deixant anar l’ ovella i caient desplomat al costat d’ell.
El pastor, en advertir que en Martí jeia inconscient al terra, va carregar-se’l a l’esquena i va portar-lo veloçment fins a la casa del metge, l’únic que hi havia a tota la regió, que després examinar-lo va dictaminar que el seu cor s’havia aturat i només el seu trasllat immediat en helicòpter fins a la capital per rebre un nou òrgan, podia salvar-lo.
Malauradament, aquella no era una opció viable ja que la seva família era molt pobre i mancava dels diners requerits, així que quan el metge va insistir de nou que només un trasplantament cardíac d’ algú recent mort podia salvar-lo, el dolor per la mort del seu fill els va fer embogir i suplicar al metge que fes ell mateix el trasplantament allà mateix amb el únic òrgan viable de què disposaven per salvar-lo. El metge, de mala gana, va accedir després de moltes súpliques a fer-ho, i declinant qualsevol responsabilitat sobre els resultats de la intervenció, va improvisar un petit quiròfan a la sala d’ espera de la consulta i va començar a operar amb l’ ajuda del pastor sota l’ atenta mirada dels pares d’en Martí resant mentre sostenien un crucifix entre les seves mans, esperant un miracle.
Per a alegria de tots, el miracle es va obrar, i des aquell dia en Martí va gaudir d’un cor nou fort i sa sense haver de preocupar-se més per tornar a patir algun col·lapse quan pujava precipitadament alguna vessant perseguint una ovella esgarriada o saltava per la muntanya jugant amb els seus germans. I no només això, sinó que també va començar a notar que alguns dels seus sentits s’havien aguditzat d’una forma sorprenent. A les nits, després haver-se ficat al llit, era capaç de dormir i al mateix temps seguir atent a qualsevol succés que esdevingués a la casa o el corral de les ovelles, podia sentir els seus balits de terror quan se sentien amenaçades per algun llop i també el soroll que feien en aixecar-se al matí, però el que més s’havia aguditzat, d’una forma extraordinària, era el seu olfacte. Ara, quan estava pasturant a dalt d’una muntanya, només havia d’ ajupir-se i ensumar l’ herba per saber si alguna ramada de llops es trobava a prop, encara que estiguessin a hores de distància, i quan queia la tarda i era hora de tornar a casa, aspirava profundament en direcció al poble i podia saber què estava cuinant la seva mare aquella nit per sopar.
Va ser el seu extraordinari sentit de l’olfacte, el que una tarda, baixant de la muntanya poc abans de fer-se fosc, el va fer desviar-se de casa seva i oblidar-se del ramat, dirigint-se irremeiablement com si hagués estat víctima d’un encanteri, cap a l’única taverna que hi havia al poblet, seguint el rastre d’un sorprenent aroma que procedia del seu interior. Quan va entrar a la taverna, va observar asseguda a la barra a una bonica pagesa al costat del fill del cacic, a qui tots respectaven per les seves fanfarroneries, bevent aiguardent. Abstret encara per aquella sublim fragància, va anar directament cap a ella i va començar a ensumar-la extasiat sota la seva faldilla, ple de felicitat. De sobte, va sentir com l’ home que estava al costat d’ella començava a cridar-lo anomenant-lo “porcot ensuma-calces” i va sentir l’esclat del vidre d’una ampolla trencant-se al seu crani, desmaiant-se sobre el terra de la taverna.
En despertar, es trobava de nou a la consulta del metge, a qui no havia torna a veure des del seu reeixit trasplantament dos anys abans, i va observar amb alegria que davant seu estava la bella pagesa mirant-lo amb cara de preocupació. Des d’aquell dia, van començar tots dos a passejar junts cada tarda per la muntanya alegrant-se per haver-se conegut i estimant-se com criatures lliures i innocents a qualsevol lloc. Ella li confiava tots els seus somnis per al futur i ell la seguia a totes parts ple d’emoció, deixant-se portar. Van passar així uns mesos, però a poc a poc, encara que per a ell, ella seguia sent tota la seva vida, en Martí va començar a notar que ella semblava estar cada vegada més fastiguejada de la seva companyia durant les seves passejades amb ell. Ja ni tan sols l’acariciava i sovint el renyava per qualsevol cosa sense cap motiu, sense que en Martí pogués entendre per què. Un nefast dia d’ hivern, en Martí la va estar esperant durant hores, però ella no va aparèixer. Quan finalment, afligit i ple de preocupació, va tornar al poble, la va trobar besant-se amb el fill de l’alcalde davant de la porta de la taverna i va començar a córrer cap a ella, ple d’ emoció. De sobte, de manera semblant al que li havia ocorregut el cop anterior, aquell fanfarró busca-raons li va clavar una enèrgica puntada de peu, aquest cop en els testicles, deixant-lo de nou estirat al terra amb un intens dolor, però ella, enlloc de compadir-se’n com l’ altra cop, el va mirar amb indiferència i va pujar al flamant carretó tirat per dos rucs del fanfarró i va sentir que ell li cridava furiós “si no et desfàs d’ell, no em tornaràs a veure” mentre ella plorosa li suplicava que no podria suportar que tal cosa passés.
Al matí següent, la bella pagesa es va presentar conduint el carretó del dia anterior davant de la casa d’en Martí i van recórrer tots dos junts un llarg trajecte entre les muntanyes durant el que en Martí va sentir-se molt feliç. Poc després, a l’arribar a prop d’un rierol, ella va abandonar-lo. En Martí, sense comprendre perquè trigava tant a tornar, la va estar esperant durant dies sota el fred i el plugim fins que, per fi, desolat per la seva absència i sentint una fam de llop, va reprendre caminant el camí cap al poble servint-se del seu extraordinari olfacte, trobant-la de nou al jardí del casalot del cacic, on ara vivia juntament amb el seu fill, el fanfarró.
En veure’l allà mirant -la, ella va semblar alegrar-se per un instant de que hagués tornat, però al cap d’ uns moments, el fanfarró, que també se n’havia adonat de la seva presència, va sortir de la casa amb una escopeta i després de bufetejar- la per estar al jardí amb en Martí sense el seu consentiment, va començar a disparar-li dient que estava envaint una propietat privada, per la qual cosa en Martí va començar a córrer i no es va aturar fins arribar cansat i espantat fins al límit de la propietat. En Martí va romandre allà immòbil durant setmanes, esperant que ella sortís de la casa, però aquell fanfarró semblava tenir-la tancada allà dins com si fos una possessió seva sense deixar-la sortir.
Finalment, un plàcid matí, d’ aquells que auguren l’inici de la primavera, en Martí va observar com s’obrien les portes de l’estable que hi havia al costat de l’edifici principal del casalot i sortia de nou el flamant carretó tirat per dos rucs conduit per la bella camperola, que es va aturar al seu costat i el va convidar a pujar. Tots dos van tornar a iniciar aquell llarg trajecte entre muntanyes que havien ja recorregut la vegada anterior i ella li va explicar que s’havia reunit a l’ interior de la casa amb un grup de dones de l’exèrcit de salvació, totes elles amigues de la mare del fanfarró, que havien vingut des de la capital per auxiliar-la, i per fi hi havia comprès que la seva actitud, romanent immòbil davant de la casa durant setmanes i obligant-la a romandre allà tancada per no disgustar al seu nuvi, el fanfarró, només mereixia un nom, assetjament, i que, per fi, havia comprès perquè es comportava d’aquella forma tan cruel i monstruosa, perquè era un narcissista, i que lamentablement, l’ única solució possible per poder seguir amb la seva vida era el “contacte zero”. Al seu costat, en Martí que no deixava de mirar-la tot el temps mentre l’escoltava sense entendre res del que deia, se sentia feliç. Quan van arribar al mateix rierol que l’altre cop, van baixar els dos del carretó i ella, després de lligar-lo aquest cop amb una cadena que portava a un arbre, de nou el va abandonar. En Martí, sense comprendre perquè trigava tant a tornar com ja li havia ocorregut el cop anterior, la va estar esperant durant dies sota el fred i el plugim fins que, per fi, desolat per la seva absència i sentint una fam de llop, va morir.
Accedit 120 vegades