Faust: «I així i tot, digue’m qui ets.»
Mefistòfeles: «Una part d’aquella força que sempre vol el mal i que sempre fa el bé.»Faust, J. W. Goethe
La progressiva consolidació durant les darreres dècades de les democràcies liberals occidentals ha suposat per als ciutadans la conquesta d’un règim de drets i llibertats desconegut per a generacions anteriors. Si bé això sembla que hauria de traduir-se en una major consciència i responsabilitat ciutadana, no és així sempre, i el sacrifici del pare permissiu que es fa a un costat per tal de no obstaculitzar al fill en el seu progrés cap a l’edat adulta, pot acabar convertint-se, en situacions difícils de crisi, en la figura d’un pare feble i impotent, incapaç de posar els límits necessaris per regularitzar el goig infantil i l’adopció de les responsabilitats de la vida adulta.
L’absència del pare i l’aparició del tirà
Una de les conseqüències de la percepció generalitzada de l’absència del pare regulador de la llei, capaç de cohesionar socialment i proveir la estabilitat i protecció necessàries que permetin el creixement filial —la percepció regnant de que qui actualment ocupa el lloc del pare simbòlic se sent tan impotent i confús com el mateix ciutadà davant dels conflictes del present i davant del futur— es traduirà en molts en un desassossec i una ansietat flotant que els portarà a clamar pel pare omnipotent que els alliberi de la seva responsabilitat com a individus, capaç de posar els límits reguladors a l’abisme al que sembla abocar-los la seva joiosa deriva actual.
Apareixerà aleshores el pare pervers, un rol al qual es sentirà magnèticament atret a exercir el tirà, aquell a qui no li importa la llei ja que ell mateix s’ha erigit com a llei. Perfils paterns portadors dels trets de la tríada fosca (narcisisme, maquiavel·lisme i psicopatia) a qui tant atreu el poder.
Personatges que no senten la responsabilitat com un compromís o una càrrega, sinó com un estatus que els correspon; incapaços de sentir el vertigen del dubte o el temor a l’equivocació per estar convençuts que la seva intuïció i el seu criteri són infal·libles, i amb una baixíssima tolerància a la culpa, cosa que els permet signar lleis injustes, ordenar actuacions brutals o dictar sentències devastadores des de la pura subjectivitat.
Individus que sembren la desolació allà on van i acaben revelant-se com una nova versió tirànica i despòtica de la mare devastadora que engoleix els seus fills en la voracitat del seu goig, fracassant estrepitosament en la regulació de la cohesió social que inicialment els va reclamar.
L’absència del pare i la cristal·lització de la mare nutrícia i omnipotent
L’absència del pare de la Llei, ja sigui per la seva impotència o per la seva tirania i perversió, afavorirà la cronificació de la presència d’una mare hipertrofiada: les grans corporacions tecnològiques, que mimaran els seus menuts amb les seves sofisticades joguines digitals, tot i que, com tota mare nutrícia i protectora, es cobraràn la seva retribució en forma d’hiperdependència i aïllament.
És innegable la tasca de les grans dames de la xarxa, les corporacions tecnològiques, en la democratització del coneixement i l’accés a la informació —algunes d’elles, com Google o Meta, d’una forma mínimament gravosa monetàriament per al ciutadà digital—, reportant substancials beneficis als usuaris, que van des d’un accés immediat a la cartografia del saber humà fins a tot tipus d’eines de traducció, desenvolupament i l’aparició de la intel·ligència artificial.
Una funció maternal i nutrícia davant la qual alguns dels usuaris reaccionaran amb una excessiva virulència veient en elles a Mefistòfeles —no sense manca de raó—, en el seu pacte amb Faust, atorgant-li joventut, plaers i coneixement absolut a canvi de la seva ànima, cosa que es sintetitza en la famosa frase: «Si no pagues pel producte, tu ets el producte».
Una afirmació que d’alguna manera no assenyala tant la intenció maquiavel·lica i diabòlica de les corporacions que alguns usuaris volen veure, sinó la seva realitat: institucions al servei del capital en les quals la finançació de la colossal infraestructura posada al servei dels ciutadans digitals ha de retornar d’alguna manera, si no amb diners, amb informació susceptible de ser monetitzada.
Un pacte faustià similar a la dependència generada per la mare atenta i omnipresent sempre disposada a donar la resposta sol·licitada i guiar a l’usuari en les seves tribulacions —davant la que ara sent furiós que l’ha xantatjat i necessita des de la seva impotència per a coses tan senzilles i trivials com trobar un carrer, entendre un text, traduir una paraula o recordar un fet oblidat, i tan anhelades com sentir-se en la seva solitud acompanyat i visible enfront del món.
L’absència del pare i el ciutadà digital: víctima manipulada o nen irresponsable i malcriat?
L’absència del pare i la cronificació d’una dependència materna comportaran una petrificació en un estat d’adolescència. El ciutadà digital sembla gaudir cada vegada més de la seva realitat de nen capritxós i malcriat que ho vol tot immediatament, sense esforç, gratuitament i sense haver de tolerar cap tipus de frustració: anhela disposar de tot el coneixement humà a l’abast d’un sol clic, però sense pagar res per això; anhela apropiar-se del discurs erudit i estructurat de la IA per no haver d’esforçar-se a produir-lo per si mateix; i anhela un goig comunicatiu i consumista absolut, sense importar-li la degradació digital de l’espectacle ofert, però es queixa contínuament del caràcter il·lusori d’aquest goig solitari i del buit i la solitud a què l’aboquen.
Enfront d’això, clama complaint-se en la seva falsa omnipotència —des d’unes joguines i eines sense les quals se sent summament impotent i buit— contra unes institucions totpoderoses que sembla que sols hagin estat creades per robar-li la identitat i transformar-lo en l’esclau adicte i complaent que va descriure Aldous Huxley al seu Un món feliç, en lloc d’acceptar una realitat molt més banal: que no és més que part d’una transacció comercial.
El ciutadà digital i la responsabilitat individual
Tot individu, per molt desfavorables que hagin estat les seves circumstàncies, haurà de ser sempre l’últim responsable de la seva pròpia vida per poder créixer. Immers en una cruïlla tràgica i irresoluble, un conflicte irreconciliable entre Déu i els homes, Jesucrist —davant dels qui culparan de la seva mort al pecat dels homes i dels qui culparan del seu sacrifici a un Pare celestial tirànic i absent d’empatia pel seu propi Fill i la seva creació— dirà davant dels seus deixebles en el discurs del Bon Pastor: «Ningú no em treu la vida, sinó que jo la dono perquè així ho vull» (Joan 10:18), en un acte radical d’emancipació, l’assumpció de la responsabilitat davant del desig propi, no dictat per l’omnipotència del Pare ni per la transgressió i la traïció humana.
De forma similar, tard o d’hora, el ciutadà digital, davant l’absència d’un pare i l’omnipotència d’una mare que el reté infantilitzat en el seu cordó umbilical-digital, però es desentén totalment d’ell en el món real —aquell en què l’individu pressent, no mancat de raó, que estarà desemparat en la seva impotència davant la hostilitat de l’entorn—, haurà d’assumir la seva pròpia responsabilitat individual i articular allò que el psicoanalista francès Jacques Lacan va definir com el seu sinthome, el seu nom-del-pare singular, mitjançant l’adquisició d’un compromís real amb la seva pròpia vida i la seva realitat.
Accedit 136 vegades