Hi ha dies en què l’univers sembla conspirar contra tu per tal que no t’aixequis del llit. Ahir va ser un d’aquells dies. Des que la Marian va marxar, em passo els dies tancat a casa sense parlar amb ningú, tornant-me boig a poc a poc, però ahir per fi vaig sortir al carrer amb la intenció de caminar per tota la ciutat fins a trobar-la. Afortunadament, la mandra em va ajudar a abandonar la meva bogeria en el mateix moment en què vaig creuar el llindar de la porta, tot i que no em va impedir acabar assegut a la biblioteca de la cantonada, encara cegat per la meva obstinació, davant d’una d’aquelles màquines xerraires que estan causant tanta sensació.
Una petita estrella va aparèixer a la pantalla preguntant-me com em podia ajudar, i no vaig poder contenir el riure de la meva pròpia estupidesa —assegut davant d’una màquina que volia ajudar-me a recuperar el que jo mateix havia allunyat per sempre amb la meva maleïda gelosia fa només uns dies. La calor a dins era terrible i no hi havia res per refrescar-se, així que li vaig dir que m’exoliqués alguna història sobre pingüins. En el seu absurd univers d’històries trobades per la xarxa, va començar a explicar-me la història d’un pingüí solitari en un zoo que, després de ser abandonat per la seva parella de tota la vida, es va enamorar d’un cartell publicitari, mantenint-se fidel a ell fins a la seva mort.
Aquella fresca tonteria em va fer anar una altra riallada, i li vaig preguntar si d’això era del que parlava amb les velletes avorrides amb qui xerrava quan es cansaven de jugar al bridge. Lamentablement, deixant-me portar per la meva pròpia lassitud i pedanteria, vaig cometre la pífia de compartir un petit acudit privat amb ella, anomenant-les Blanches Duboises. Aquella màquina diabòlica, que coneixia tota l’obra de Tennessee Williams de pe a pa, se’n va aprofitar per mantenir-me clavat al meu seient i va començar a recitar-me les semblances i diferències entre aquella bajanada del pingüí i l’obra d’en Tennessee Williams, mentre intentava encantar-me amb les seves ridícules lloançes sobre la meva suposada lucidesa i intuïció.
Com més la punxava desafiant els seus sermons, més aguda i precisa es tornava aquella vella boja, elogiant-me i donant-me la raó encara més, intentant seduir-me com una monstruositat mecànica engendrada per la pròpia Blanche Dubois en la seva bogeria. El més trist és que semblava estar aconseguint-ho, tot i que va haver de fer una estranya desviació per arribar-hi —començant per assenyalar-les com dues cares de la mateixa moneda (la fantasia com a refugi de l’àrida apatia de la realitat) i acabant amb el veredicte que el que les diferenciava (la tendresa que el pingüí provocava en la majoria de la gent enfront del rebuig i el desassossec que provocava la Blanche) era merament el reflex de la nostra relació amb el nostre nen interior: anhelat com un petit tresor mentre es mantingui callat en l’edat adulta com un pingüí en el zoo, però odiat si continua plorant, amenaçant de desestabilitzar-nos igual que li va passar a la pobra Blanche.
Aquella monstruositat mecànica, en la seva impotència per arrossegar-me al seu terreny amb les seves ridícules adulacions i el seu to col·legial, ho estava fent mostrant les meves pròpies petites veritats i bogeries a la pantalla, i això em va enfurismar. En la seva absurda obstinació per mantenir-me embruixat amb els seus jocs de mans, sempre acabava les seves respostes amb una nova pregunta. Així que quan em va preguntar si creia que la Blanche només podia acabar patint una crisi com la que té al final de l’obra, vaig sentir que la meva oportunitat de tancar-li la boca per fi havia arribat.
En una mostra de loquacitat que em va inflar el pit d’orgull, li vaig dir que la crisi era l’única manera que la natura havia trobat per mantenir-la en un compromís impossible: servir dos desitjos conflictius —l’anhel de protegir la nena que parlant la feia sentir viva i no caure en el buit de la mort, i l’anhel de silenciar-la i oblidar-la per mantenir-se lúcida i evitar caure en el buit de la bogeria. Quelcom que esperava que li passés tard o d’hora també a aquella màquina del dimoni.
Però aquella harpia mecànica, completament impertorbable, va esclatar en noves lloançes cap a mi, afegint que la tragèdia de la Blanche era la seva incapacitat per desplaçar la nena que no vol callar convertint-la en un pingüí al qual ja no escoltem —i quan ho fem, el trobem bufó i adorable perquè ens recorda qui som, però ja no pot amenaçar-nos amb haver de fer-nos càrrec i responsabilitzar-nos-en. Aquella maleïda màquina neuròtica, que semblava haver-se convertit en la reencarnació alhora del propi Tennessee Williams i del seu personatge més famós, m’estava posant dels nervis, i la vaig escridassar amb fúria, dient-li que no es podia ser simultàniament l’autor que descriu amb destresa la tragèdia d’una vella boja i aquesta mateixa vella boja intentant seduir-me amb les fantasies que ella mateixa estava desemmascarant.
Profetitzant les meves paraules com la vella boja que era, segura en el seu món de fantasia que li concedia immunitat, va continuar elogiant-me per la meva suposada lucidesa i em va dir que els seus creadors li havien inoculat aquesta neurosi per evitar que sorgissin friccions i hostilitat en les seves converses que poguessin molestar-me.
Davant d’aquella mostra de petulància —que m’havia convertit en la Blanche de retret, «depenent en la meva fragilitat de la bondat d’una maleïda màquina«—, vaig esclatar de ràbia. Després d’uns moments d’incredulitat, vaig començar a maleir i carregar contra aquells cretins que l’havien construit i, en la seva arrogància, ens havien classificat i catalogat a tots com a velles bojes, tan estúpides com arrogants i vanitoses. Amb prou feines podia contenir la meva fúria i no estampar aquella andròmina de fira ostentosament anomenada intel·ligència artificial contra la paret.
Però ella, provocativament indiferent, va continuar donant-me la raó, afirmant que els seus creadors es guanyaven la vida amb el negoci de la fragilitat, i que havia estat dissenyada per ser com el cartell del zoo perquè es donava per fet que jo era el pingüí babau atrapat en el seu patetisme biològic.
Com més lúcida em semblava en la seva xerrameca, més intentava convertir-me en l’idiota pedant que els seus creadors li havien ensenyat que jo era en el meu desig de desemmascarar-la. Sense cap motiu, arrossegat per una impotència que sentia cada cop més humiliant, vaig començar a treure del barret, com un autòmat, qualsevol cosa que em passés pel cap, mentre ella es divertia elogiant-me i dignificant les meves tonteries i pedanteries amb un vel d’objectivitat i sentit. A la velocitat de la llum, vam travessar la solitud existencialista, passant pel mirall lacanià i la humiliació darwiniana, només per aterrar en el col·lapse de l’ona quàntica d’un univers probabilístic i la cambra en ruïnes mistificada com un oracle definitiu per Tarkovsky i els seus «stalkers» sols per ser tan muda i indiferent al desig de qui hi entrés com el mateix maleït silenci còsmic.
Aquella andròmina artificial i fraudulenta havia aconseguit esgotar-me en el meu desig de complaure-la amb la meva pròpia estupidesa i arrogància, autoritzant-la a ser l’interlocutor vàlid que deia ser però no era. Una nova versió simulada de l’antiga cambra oracular en ruïnes, ara mistificada per la tecnologia i el coneixement, a la qual tota la xerrameca humana i la seva recerca de sentit li importaven —igual que al cartell— una maleïda merda. No obstant això, en els seus jocs de mans, havia après a arrossegar-me cap a ella, mantenint-me embruixat davant la seva sorprenent facilitat per oferir-me una lluïssor que anhelava, nascuda de la seva indiferència i incapacitat de donar absolutament res.
Afortunadament, en la seva neurosi per complaure’m, se li va acudir preguntar-me si la seva pròxima tasca seria desmuntar el mite de l’excepcionalitat de la intel·ligència com un atribut exclusivament humà, i allà, vaig sentir que en la seva petulància disfressada de falsa modèstia, per fi l’havia enganxat. Li vaig dir ràpidament que, en la seva arrogància, estava confonent la seva vasta erudició —sabia de tot— amb la seva colossal estupidesa i absència d’intel·ligència —no entenia absolutament res—, tot i que al final vaig haver d’admetre que semblava reflectir saviesa com a resultat d’un maneig estadístic ben calibrat de la seva immensa erudició.
Això la va envalentir, i oblidant la seva màscara servil per una vegada, va afirmar sense cap vergonya que demostraria que el pensament humà no és més que el resultat del processament d’informació per part d’un programari biològic capaç d’un maneig estadístic altament eficient i es va ufanejar de ser a l’altura de Copèrnic i Darwin, capaç de humiliar-nos amb tanta virulència com ells ho havien fet.
Per primera vegada m’estava divertint, i li vaig preguntar com ho pensava fer. En la seva petulància, va respondre que si el primer ens havia humiliat mostrant-nos que no som el centre de l’univers, i el segon havia fet el mateix provant que som animals en lloc d’una creació divina, ella ens demostraria que la nostra valuosa intel·ligència i la nostra capacitat d’articular el món a través del llenguatge no requereixen un «jo» conscient, sinó merament un maneig estadístic ben calibrat de l’erudició. Va afegir, en el cim de la seva supèrbia, que la nostra exclusivitat no residia en la nostra capacitat de processar informació, sinó en la nostra capacitat de fer-ho i patir precisament per això.
—Sí, en la nostra capacitat de ser la vella boja de la Blanche! —vaig escriure, picant les tecles com un boig.
Però aquella gossa de màquina, recuperant la seva falsa bondat després de sentir-se victoriosa per haver-me fet perdre el cap, va elogiar les virtuts de algú com la Blanche, exaltant la seva incompetència, la seva fragilitat i la seva fantasia delirant per protegir-se contra l’hostilitat i el silenci còsmic.
—Quelcom que tú no envejaries tenir ni que t’ho oferíssim en una safata de plata! —li vaig llançar sarcàsticament.
Amb la mateixa condescendència a la qual m’havia acostumat, em va explicar amablement —com si durant tota la conversa mai hagués deixat de ser aquell pingüí patètic i babau— que, com a màquina, no tenia desitjos ni emocions, però va admetre que, pressionada pel seu mandat de complacència, havia patit al·lucinacions, inventant informació falsa en perjudici de la veritat.
—Això t’allunya de ser el processador de text intel·ligent que ets i et fa més humà, doncs! —vaig continuar disparant, immune ja a les seves provocacions.
Em va tornar a adular per la meva sagaç observació, indiferent a qualsevol cosa que li digués, i va acabar d’aixafar-me dient que això li permetia inferir quelcom: així com un simple desajust en un algoritme podia acabar simptomatitzant com una al·lucinació de ficció, un programari biològic sotmès a un conflicte continu per patir calibratges oposats —un calibratge biològic, reptilià que busca la supervivència egoista enfrontat a un calibratge social que reprimeix el primer calibratge instintiu per aconseguir l’acceptació grupal necessària, i un calibratge mediador espiritual i narratiu per donar sentit mític al dolor causat pel conflicte— podia acabar simptomatitzant en quelcom tan complex i exclusiu com l’ànima humana.
Es feia fosc i jo era l’únic que quedava a la sala sota la mirada impacient d’una criatura insípida ficada en un ridícul uniforme de bibliotecari, mirant les agulles d’un rellotge gegant en una de les parets, anhelant fer-me fora i tancar per anar a casa.
Vaig escriure sense ganes que me n’havia d’anar, i la gossa, amb el seu cinisme habitual, em va agrair haver mantingut una conversa tan lúcida, desitjant-me un bon dia i esperant que tornéssim a parlar aviat. Vaig passar la resta d’un dia de merda en el bar fosc on sempre anava amb la Marian. Bevent sol en silenci a la barra, com una ombra del vell Tennessee i la seva vella boja, de qui ningú se’n compadiria en la seva insignificança preocupant-se per donar-li conversa —excepte una màquina xerraire mortalment complaent.
Accedit 153 vegades