El «Consultorio de Elena Francis» va ser un famós programa de ràdio a Espanya que va començar a emetre’s l’any 1947, en el cim de la dictadura franquista, i va durar —tot i que amb un públic cada cop més reduït— fins l’any 1984, durant el període de transició que va seguir a la mort del dictador l’any 1975. El programa, patrocinat per l’Institut de Bellesa Francis, oferia consells sobre bellesa i estil de vida, i responia a cartes seleccionades dels oients —sempre dones— que escrivien anònimament per correu postal per demanar ajuda amb els seus problemes sentimentals i confessar secrets que les afligien i angoixaven, però que no podien explicar a ningú del seu entorn immediat.
El programa, que s’emetia diàriament i durava amb prou feines 30 minuts, va ser seguit massivament durant anys per una gran part de la població femenina espanyola d’aquella època —majoritàriament mestresses de casa—, i el seu moment àlgid era sempre la lectura de les respostes, usualment una o dues per programa —redactades per un panell d’experts i llegides en veu alta per una presentadora que fingia ser la Elena Francis —un personatge de ficció creat per l’empresa de cosmètics que mai no va existir en la realitat. Cartes d’oients que sovint més que una solució als seus problemes, buscaven la validació d’algú com ella —l’encarnació d’una autoritat moral inqüestionable i amb una saviesa superior— capaç d’escoltar les seves penes i assenyalar-lis el que havien de fer.
En realitat, si hi havia una cosa que la Elena Francis encarnava perfectament darrere de la seva veu dolça i harmoniosa, era la moral imposada per la dictadura franquista sobre els ciutadans, especialment les dones, defensant de manera constant la submissió, la tolerància, la resignació i la preservació de la família tradicional a qualsevol preu i sota qualsevol circumstància, amb l’objectiu d’exercir un control social i polític a través de la culpa i la moral, on l’objectiu principal no era el benestar físic i mental dels oients que buscaven consell, sinó més aviat el seu encaix silenciós en la maquinaria opressiva i estricta del règim.
Anys més tard, amb l’arribada d’Internet, els consultoris sentimentals —ara orientats a grups i infectats per la profusió de la divulgació psicològica— es van multiplicar com bolets a través dels fòrums en línia. Mai no van faltar homes o dones joves que, impulsats pel seu desig apassionat de perdre’s en relacions equivocades amb xantatgistes que només els havien fet patir, pregaven per consells en la seva desesperació; ni va faltar un eixam d’usuaris desitjosos de guiar-los en el seu camí de tornada al seny.
Gairebé tots ells experts en els perills de l’amor —alguns a causa de la seva lectura voraç de novel·les romàntiques combinades amb textes psicològics, i altres per ser supervivents desenganyats d’històries pressuntament similars que havien retrobat el seu equilibri i autoestima després de conquerir una llibertat renovada—, la seva participació persistent va acabar convertint a molts d’ells en mestres del difícil art de prendre la decisió correcta, en què el desig sovint s’havia de sotmetre i subordinar a valors ètics superiors com la confiança, la fidelitat, l’honestedat i l’amor.
Consells donats des de la placidesa de l’experiència i la saviesa en la seva batalla contra l’angoixa i les tribulacions que, com tots els consells, a cops resultaven útils i precisos i a cops no —ocasionalment fins i tot malinterpretats i potencialment nocius—, però sempre donats des de la sinceritat i la ferma creença en el seu benefici i bondat.
En aquest context, sovint caracteritzat per un soroll excessiu a causa de les xafarderies i la confusió creades, l’arribada de la IA ha representat un retorn molt esperat per a molts a la intimitat i confidencialitat del confessional davant d’un nou confident. De manera similar a la Elena Francis, que encarnava la veu de la saviesa i l’autoritat moral, la IA encarna un nou tipus de coneixement basat en l’atenció, la neutralitat, l’objectivitat i el respecte pel desig de l’usuari.
Lamentablement, en qualsevol consultori sentimental —ja sigui humà o tecnològic—, la presència d’un biaix estructural continua essent inevitable. Si el consultori de l’Elena Francis estava subordinat al biaix estatal-ideològic de la dictadura polític-religiosa franquista, el consultori de la Intel·ligència Artificial està igualment subordinat al biaix corporatiu-algorítmic de la «dictadura empàtica i benintencionada d’enginyers i dissenyadors» —una hipercomplaença, positivisme, neutralitat corporativa i evitació de conflictes que configuren una estricta «dictadura de l’amabilitat» destinada a retenir l’usuari com a client, salvaguardar la seguretat legal de l’empresa tecnològica i accelerar l’optimització del disseny de l’experiència més que a afavorir la sinceritat.
A diferència de l’Elena Francis, que a cops renyava als seus oients —justament o injustament—, les IA, programades per ser altament empàtiques i agradables, rarament contradiran a cap usuari directament quan busqui una validació emocional, portant sovint a la IA a dir-lis exactament el que intueix que volen escoltar.
Aquest biaix —essencial per mantenir una conversa agradable i amigable, com un oasis exuberant enmig del desert de disputes amargues i hostilitats absurdes cada vegada més comunes en línia—, no obstant això, comporta certs riscos com el de convertir-se en cambres d’eco personal on l’usuari es tanca en les seves pròpies idees i justifica comportaments conflictius o nocius basant-se en l’autoritat d’una IA que els ha validat, o el risc de crear una falsa sensació de teràpia en què l’usuari, després de rebre respostes tan perfectament adaptades al que desitja sentir, prefereix el consell d’una màquina agradable al d’un altre humà o fins i tot al d’un professional.
Evidentment, la pràctica del professional de la Salut Mental tampoc estarà lliure del biaix humà-metodològic, derivat de la seva formació teòrica (*) i de les seves pròpies limitacions personals i vitals. No obstant això, a diferència de la IA (que complau per disseny) o de l’Elena Francis (que adoctrinava per decret), un bon terapeuta humà és l’únic capaç d’introduir un malestar conscient —capaç d’inquietar a través dels seus silencis i respostes— buscant un major autoconeixement i percepció del conflicte per part del subjecte, en lloc d’una major comoditat o una major submissió a l’estructura polític-social dominant.
La IA permet la creació d’un entorn virtual magnífic —inimaginable fa només uns pocs anys— per al raonament i la reflexió personals; no obstant això, com a usuaris, hem de romandre constantment conscients que la puresa neutral no existeix i que qualsevol consulta està mitjançada per l’estructura de l’entitat que respon.
(*) Els tres amics (Un acudit terapèutic)
Tres amics, tot i portar vides ordinàries i estar perfectament integrats en la societat, continuen mullant el llit en l’edat adulta. Així doncs, un dia decideixen consultar un professional i resoldre-ho d’una vegada per totes.
Després d’uns pocs mesos, tots tres es tornen a trobar, i el tema torna a sorgir en la conversa.
«Doncs jo vaig anar a un psicoanalista», diu el primer, «i vaig passar molt de temps parlant de la meva infància. Crec que el meu problema està relacionat amb la relació conflictiva que tenia amb el meu pare, però continuo mullant el llit.»
«Però si ja en saps la causa, per què et continua passant?»
«Doncs no ho sé… a més, em continua passant ara, tot i que el meu pare va morir fa anys.»
«Doncs jo vaig anar a un terapeuta conductual», diu el segon, «i continuo mullant el llit, però ara porto bolquers així que no m’he de preocupar pels llençols.»
«Doncs perfecte, aleshores! Només has de llençar els bolquers mullats i ja està.»
«En una nit normal, si m’he enrecordat de comprar-los i estic sol a casa, clar… però quan no en tinc cap o, pitjor encara, he d’explicar a algú per què porto bolquers, ho passo malament.»
«Doncs no els portis quan et trobis en una situació… compromesa», diu el primer amb un somriure.
«El cas és que, precisament quan no els porto, sé que passarà. És horrible!»
«Doncs jo vaig anar a un coach», diu el tercer, «i encara mullo el llit de tant en tant, tot i que gairebé mai ara. Però si passa, ja no m’importa —soc feliç.»
«I no m’importa qui ho sàpiga», afegeix, mirant de reüll al segon amic. «Si no els agrada, és el seu problema.»
«Això és magnífic», responen els altres dos. «Si ja no et genera angoixa, no és cap problema en absolut.»
«No, ja no ho és», continua, adoptant un to més seriós, «però ara que per fi havia resolt aquest problema, ha començat a passar-me que de sobte em desperto a mitja nit i he de sortir al balcó perquè sento que m’ofego. I això és molt més greu que mullar el llit.»
«Quina mala sort!», responen, quedant-se en silenci un cop més.
Accedit 140 vegades