Les xarxes socials li donen el dret de parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi, sense fer malbé la comunitat. Aleshores eren ràpidament silenciats, però ara tenen el mateix dret a parlar que un Premi Nobel. És la invasió dels imbècils.
Umberto Eco (2015)
La cita anterior, pronunciada pel semiòleg, filòsof i escriptor italià Umberto Eco durant una roda de premsa després de rebre un doctorat honoris causa en Comunicació i Cultura per la Universitat de Torí, podria portar-nos a preguntar si el mateix autor que va denunciar el segrest de la cultura en la seva obra més famosa —tancada en biblioteques laberíntiques dins de monestirs inaccessibles— es va oposar més tard, com a representant d’una elit que ha deixat de ser-ho, a la democratització massiva de la cultura portada a terme per la tecnologia, o si, d’alguna manera, va conservar l’esperit del seu protagonista, Guillem de Baskerville, en la seva batalla contra el dogmatisme i l’obscurantisme.
Presumiblement, el malvat d’aquesta novel·la, el bibliotecari cec Jorge de Burgos —conscient de la impossibilitat de prohibir l’accés a la informació avui dia— no optaria per amagar-la en biblioteques laberíntiques o algorismes criptogràfics, ni contaminaria el seu suport amb verins o virus informàtics. Més aviat faria tot el contrari: alterar-la i replicar-la a escala massiva mitjançant la intel·ligència artificial, enterrant-la sota milers de versions falsificades esteses de bon grau per aquestes «legions d’idiotes» fins que es tornés invisible o tan insignificant i poc fiable com els mateixos milers de còpies falses.
Mentre que Umberto Eco sembla centrar-se en com la democratització de la paraula parlada i escrita portada per internet ha afavorit una explosió de narcisisme en el ciutadà mitjà —impulsat per un desig de notorietat per replicar (i descartar) l’opinió d’un expert sense cap filtre, amb l’arrogància i la superficialitat d’algú que es fa un selfie intel·lectual—, cosa que aquesta altra famosa cita semblaria corroborar:
Quan era jove, hi havia una diferència important entre ser famós i estar en boca de tothom. La majoria de la gent volia ser famosa per ser el millor esportista o la millor ballarína, però a ningú li agradava estar en boca de tothom per ser el cornut del poble o una puta barata. En el futur, aquesta distinció ja no existirà: mentre algú ens miri i parli de nosaltres, estarem disposats a fer qualsevol cosa.
Umberto Eco, Pape Satàn Aleppe: Cròniques d’una societat líquida (2016)
…és igualment cert que aquesta democratització ha servit per alliberar la cultura de la seva servitud a una elit restringida, que fins fa poc era l’única propietària dels mitjans necessaris per a la seva difusió.
Cal que ens preguntem si en la nostra època actual —on gairebé tothom escriu i gairebé ningú llegeix, on el negoci editorial treu cada vegada menys beneficis de la venda de llibres a potencials lectors (a menys que s’embolcallin com un regal modern o sofisticat) i, en canvi, obté majors beneficis directes dels esperançats aspirants a escriptors transformats en entusiastes patrocinadors de selfies presumptament literaris que en la seva majoria acabaran oblidats en magatzems solitaris esperant la destrucció i el reciclatge— hi ha purament el narcisisme latent de l’individualisme com a reflex d’una societat hiperindividualista i escèptica davant de tot, o alguna cosa més.
El desig és com el desodorant: «només actua a les distàncies curtes». Se somnia amb la casa del veí amb jardí i piscina, no amb el palau d’un xeic àrab; es fantaseja amb el noi o la noia del segon pis, no amb una supermodel o un actor milionari. Als humans només ens interessa allò que sentim a prop nostre, ja sigui infame, mediocre o excel·lent —criteris que romanen irrevocablement subjectius—. Qualsevol cosa que quedi molt allunyada dels nostres pensaments i preocupacions diàries no aconsegueix mantenir el nostre interès. Per molt brillant que sigui, romandrà exiliada en la remota distància de la indiferència; si no ens parla, si no s’alinea amb els nostres sentiments o creences, es torna invisible per a nosaltres (o falsa i errònia, si deriva d’una perspectiva molt allunyada de la nostra).
El que Umberto Eco denúncia sarcàsticament com a extremadament mediocre i «típic de cunyats narcisistes» és, objectivament parlant, res més que el reflex d’una veritat incòmoda: el que probablement li sembla extremadament distant a ell, atesa la seva vasta i formidable trajectòria intel·lectual, és per a la majoria molt més proper que totes les seves obres combinades.
Que el que més es ven és el que és presumptament mediocre, comercial o banal —la història sentimental i mal narrada que aparèix en un gran fòrum en línia només per ser copiada i enganxada l’endemà a tots els altres llocs, aconseguint més vots dels que ningú que es prengui la molèstia d’escriure podria esperar— és una cosa que els editors i les productores de cinema fa temps que van entendre (sense dubtar mai a sacrificar la qualitat pels beneficis potencials), i sobre la que els grans fòrums d’internet i els aspirants a influencers han construït el seu èxit.
I què podria sentir-se més proper per a qualsevol individu que allò que ell mateix escriu en el precís moment en què ho està escrivint? —fins i tot si és una idea que se li ha passat pel cap cinc minuts abans i que l’endemà, si es prengués la molèstia de rellegir-la, li semblaria una bajanada.
Qualsevol individu, per molt estúpid o pretensiós que sembli —criteris que sempre són subjectius—, gaudeix de l’exercici del seu dret a la llibertat d’expressió, i això és fonamentalment part de la democratització cultural. Molt més controvertit, no obstant això, és si aquest mateix individu —després de topar, amb la subtil ajuda de l’algoritme, amb alguna cosa propera a la seva forma de pensar —«com podria ser falsa o esbiaixada una informació si diu exactament el que jo penso?»— té també el dret de difondre-la irresponsablement sense molestar-se a verificar-la, convertint-se així en l’engranatge emocional necessari per a una maquinària algorítmica dissenyada per propagar la desinformació en el seu propi benefici.
Afortunadament o no, les IA han arribat ara a aquest escenari: màquines que també escriuen, fent-ho amb major velocitat, precisió i coneixement que qualsevol setciències humà, i sense cap mena de biaix narcisista.
Em pregunto què pensaria l’Umberto Eco de la seva arribada. Sentiria que han estat enviades pels déus per posar fi d’una vegada per totes a la «tirania dels idiotes», o potser que Jorge de Burgos ha aconseguit per fi i de manera magistral el seu objectiu oferint-nos un oracle digital omnipresent i personalitzat que ens diu, de manera aparentment objectiva i plena de saviesa, exactament el que volem sentir, perpetuant així de manera irreversible la nostra pròpia idiotesa?
Accedit 136 vegades