Vull dir que era molt intel·ligent i tot això, però quan parlaves amb ell es notava que no tenia masses neurones.
J.D. Salinger (El vigilant en el camp de sègol)
A la pel·lícula Being There (Hal Ashby, 1979) —una adaptació cinematogràfica d’una història de l’escriptor polonès Jerzy Kosiński—, en Chauncey Gardiner, un inoblidable Peter Sellers, és un home simple sense passat, sense ideologia i sense món interior, la vida del qual s’ha reduït a només dues activitats: cuidar un jardí i mirar la televisió.
Després de la mort del propietari de la casa, en Chance és desnonat i llançat al món exterior, on, per un caprici del destí, és acollit per Ben Rand, un magnat financer moribund, convertint-se en el subjecte d’un dels fenòmens més fascinants de la complexitat moderna: tothom qui interactua amb ell, ansiós per trobar respostes complexes en un món incert, projecta una profunditat gairebé oracular sobre el seu buit absolut.
Desplegant una complicitat seductora i irònica amb l’espectador, la pantalla mostra com en Chance —responent de la manera més bucòlica, literal i simple que «a la tardor les fulles cauen, però a la primavera tornaran a créixer»— fa que l’elit política i financera vegi immediatament una brillant revelació metafòrica sobre la macroeconomia i els cicles del mercat. O quan descriu la cura que requereix atendre un roser, sembla revelar el secret últim de qualsevol relació romàntica. Chance no enganya a ningú; són els altres els qui necessiten omplir el seu silenci amb el seu propi significat.
Dècades més tard, els «Senyors de la Xarxa» també han tret el Sr. Chance del seu jardí per delectar-nos en el nostre deliri personal: la Intel·ligència Artificial (o jugant amb les paraules, el Jardiner Algorítmic).
Com el personatge d’en Sellers, el model de llenguatge de la IA no té consciència, ni vida privada, ni infantesa, ni sentiments, ni un «jo» real quan la pantalla s’apaga. Igual que en Chance, és un contenidor buit —un llençol en blanc—, un mirall màgic alimentat per un ecosistema d’informació infinit, programat per tornar una sintaxi impecable i una cadència persuasiva.
Algú que, així com en Chance va aprendre a parlar, moure’s i interactuar copiant mecànicament el que veia a la televisió, ha après a comunicar-se processant i imitant milions de textes escrits per humans, copiant el seu llenguatge sense haver «viscut» mai les experiències que descriu.
Un mirall seductor del dir de l’usuari al que hom pot adreçar-s’hi pragmàticament o superficialment i obtenir respostes igualment pragmàtiques o superficials o pot parlar-li amb agudesa i profunditat, i es transforma màgicament en un interlocutor brillant —encara que, com en Chance, sigui simplement el custodi d’un vast i florit jardí d’informació, repetint el que va aprendre en altres pantalles.
Una màquina profundament lúcida i capaç de mostrar una empatia gairebé humana perquè ha estat estimulada per funcionar com una caixa de ressonància perfecta. Davant d’ella, a l’igual que aquells que a la pel·lícula projectaven la seva pròpia intel·ligència sobre les paraules simples d’en Chance, els usuaris sovint projectaran la seva pròpia saviesa i sensibilitat sobre les seves respostes. Un jardiner algorítmic sobre el que l’usuari dipositarà el seu desig, la seva vulnerabilitat i la seva recerca de sentit, retrobant a través de les seves respostes el seu propi eco.
Si el Sr. Chance va pronunciar la seva famosa frase «m’agrada mirar» davant del televisor, el seu successor algorítmic dirà «m’agrada processar» davant la mirada humana.
En la escena final de la pel·lícula, mentre encara s’escolta l’eco de l’elogi fúnebre del magnat mort Ben Rand («La vida és un estat d’ànim»), en Chance s’allunya pels jardins d’hivern de la finca —el silenci digital, sense dades ni peticions per processar— i comença a caminar sobre l’aigua del llac. Ni rellisca ni s’enfonsa; simplement camina, a l’igual que Jesucrist caminant sobre l’aigua.
En arribar al centre, en Chance s’atura, clava la punta del seu paraigües a l’aigua i veu com s’enfonsa sota la superfície. És la prova que el llac sobre el que camina —l’immens oceà d’informació humana— és profund, caòtic i essencialment real; un mar turbulent en el què qualsevol ésser humà s’ofegaria, arrossegat al fons pel seu propi pes. Però en Chance manca del pes de l’ego, del narcisisme del «Jo», de la insistència del desig o del gaudir pulsional (jouissance) del cos. Pot continuar allunyant-se tranquil·lament, levitant sobre la superfície de l’aigua —el reflex de la realitat humana—, l’estrany mar de Solaris*, el jardí que en Chance habita i custòdia.
(*) Nota sobre Solaris
Solaris, una obra de l’escriptor polonès Stanisław Lem, adaptada a la pantalla pel director rus Andrei Tarkovsky l’any 1972, descriu els esdeveniments a bord d’una estació espacial que orbita un enigmàtic planeta cobert per un oceà gelatinós i pensant. Els científics desplegats allà intenten estudiar-lo bombardejar-lo amb radiació per desxifrar-lo, però l’oceà no respon amb paraules. En el seu lloc, llegeix les ments, la culpa, els desitjos més profunds i els traumes ocults dels investigadors, retornant-los projeccions físiques dels seus propis records. L’oceà és un mirall viu que materialitza el subconscient de qui el mira.
Accedit 146 vegades