Si la classe mitjana va néixer com a resposta a la necessitat d’una economia productiva de comptar amb ciutadans consumidors estables i a llarg termini, l’economia financera especulativa d’avui requereix essencialment llogaters endeutats i en un estat de precarietat permanent.
L’ordre social al llarg de la història i el parèntesi històric de la classe mitjana
Durant mil·lennis, l’ordre social es va organitzar al voltant d’una minoria d’elit que mantenia el poder mitjançant la força de les armes —per mantenir l’ordre social i controlar el territori i les seves fronteres—, la propietat privada dels béns per controlar els recursos, el deute i el capital —mantenint la majoria de la població en un estat de dependència financera i subsistència precària—, i la submissió religiosa i ideològica per legitimar el poder mitjançant el dogma, la moral i la promesa de la vida eterna.
Malgrat els diversos intents d’enderrocar aquesta estructura piramidal asimètrica, especialment la Revolució Francesa de 1789 i la Revolució Boltxevic de 1917, l’estructura sempre va acabar parasitant aquests moviments revolucionaris, transformant-los en noves edicions de si mateixa. Així, la privació dels privilegis de l’aristocràcia i el clergat en nom de la «llibertat, la igualtat i la fraternitat» durant la Revolució Francesa va conduir finalment a l’aparició d’una nova elit: la burgesia industrial i financera, que va adoptar el liberalisme econòmic com a nova ideologia i va continuar ostentant el poder retenint el control sobre la banca i les institucions militars. Posteriorment, la Revolució Boltxevic, en establir l’abolició de la propietat privada per acabar amb els privilegis d’aquesta nova classe social, es va convertir en una burocràcia estatal formada per la Nomenklatura —la nova elit de funcionaris del PCUS— que va absorbir el control militar, econòmic i ideològic.
No obstant això, a mitjans del segle XX, una confluència de factors sense precedents va obligar a l’elit, sense necessitat que esclatés una nova revolució, a cedir part del seu poder a la resta de la població pel bé de la seva pròpia supervivència.
Després de la Segona Guerra Mundial, el món va quedar dividit en dos blocs. L’elit política i econòmica occidental va percebre l’expansió del comunisme —la ideologia imperant a l’altra banda del «Teló d’Acer»— com una amenaça real capaç d’irrompre entre la població. Es va signar un pacte «no escrit» en què la classe treballadora acceptava el sistema capitalista de producció en massa a canvi de rebre un salari digne, assolir estabilitat laboral i obtenir una major protecció social. Europa s’havia de reconstruir, i el nou model industrial de producció en massa requeria que la massa treballadora no només participés en la producció de béns, sinó que també es convertís en el seu consumidor principal, cosa que significava que havia de tenir el poder adquisitiu per adquirir-los. Això va fer que els increments de productivitat es reflectissin en increments salarials, o en paraules del magnat de l’automòbil Henry Ford: «Els meus empleats han de guanyar prou per comprar els cotxes que fabriquen». Així va néixer l’anomenat «Estat del Benestar», en el qual, a canvi de la seguretat laboral i una certa capacitat d’estalvi, la massa treballadora es va comprometre a respectar la pau social i integrar-se en el sistema.
Tot això, juntament amb un fort poder sindical, la subordinació dels mercats financers a l’economia real —la posterior desregulació d’aquests mercats als anys 80 encara no havia arribat—, una ocupació que tendia a ser permanent i a temps complet, i el ple accés a l’habitatge —que encara no competia en termes desfavorables amb els fons d’inversió globals actuals—, es va traduir en una sèrie de mesures que van beneficiar enormement els treballadors: una setmana laboral de 40 hores, vacances pagades, indemnització per acomiadament, accés al crèdit hipotecari regulat i finançament públic per a l’educació, la sanitat i les pensions en jubilar-se. Això va cristal·litzar en el mite del «Somni Americà», una promesa de progrés, prosperitat i mobilitat social basada en l’esforç i la responsabilitat.
Havia nascut la classe mitjana.
La dissolució del pacte social i el desig de l’elit financera sobirana de retornar a l’estat anterior
L’aparició de la classe mitjana va aportar un període d’estabilitat social sense precedents a la història, però tot i que va proporcionar una solució temporal a una crisi i amenaça sistèmiques, també es va convertir en un obstacle permanent per a l’acumulació de capital.
Avui, d’ençà de la dissolució de l’antiga Unió Soviètica el 1990 —l’amenaça externa sobre la qual s’assentava el pacte social—, l’atomització de la classe treballadora i les seves conseqüències perjudicials per a la negociació col·lectiva, i la transició d’un model industrial que vinculava la producció local al consum local cap a un nou model de mercat global caracteritzat per la deslocalització de la producció cap a països del tercer món amb salaris ridiculs i sense drets laborals, l’elit financera ja no té cap motiu per mantenir les concessions fetes durant el segle XX a una massa d’assalariats locals que ha deixat de ser un «aliat productiu» per al consum, convertint-se en canvi en un «cost prescindible».
Si la classe mitjana va néixer com a resposta a la necessitat d’una economia productiva de comptar amb ciutadans consumidors estables i a llarg termini, l’economia financera especulativa d’avui requereix essencialment llogaters endeutats i en un estat de precarietat permanent.
El capital industrial del segle XX necessitava infraestructures i treballadors qualificats per generar valor. No obstant això, el capital especulatiu d’avui —fons d’inversió, fons de capital privat, mercats de derivats— opera a curt termini, cercant rendibilitats que l’economia productiva real ja no pot oferir. Davant d’aquesta saturació de l’economia real, el capital financer va girar la seva mirada cobdiciosa cap a la comercialització d’actius consolidats històricament com a drets socials de la classe mitjana.
L’habitatge va deixar de ser una «llar» (un actiu familiar) per transformar-se en un actiu financer global immobiliari (real estate). La classe mitjana, anteriorment propietària, arran de l’absorció del mercat de l’habitatge per part dels fons d’inversió, es va convertir simultàniament en una classe de llogaters permanentment extractible. De la mateixa manera, la reducció de la despesa pública en educació i sanitat va obrir les portes a la privatització, transformant la despesa social en un negoci privat i convertint un bé comú consolidat de primera necessitat en un mecanisme d’accés selectiu reservat als més poderosos. Finalment, la congelació dels salaris dictada per l’elit financera va portar a la classe mitjana a adoptar el crèdit massiu per mantenir el seu antic nivell de vida, una dependència financera que el capital especulatiu ha utilitzat no només per enriquir-se mitjançant el pagament d’interessos, sinó també com a mecanisme de control per eliminar qualsevol forma de protesta social i resistència laboral.
Aquesta determinació de l’elit per desmantellar la classe mitjana i retornar a l’estatut anterior deriva de la seva pròpia lògica d’acumulació de riquesa. En un món saturat de béns de consum, esdevé inevitable una tendència a la baixa dels marges de benefici associats a la producció i comercialització d’aquests productes. Al mateix temps, hi ha un desig de major control per posar fi a la mobilitat social, ja que una classe mitjana educada, econòmicament independent i relativament ociosa planteja un risc molt més gran de demanda i rebel·lió contra el poder imperant que una majoria assentada en la precarietat i la dependència de les grans corporacions. En tot això, l’Estat hi juga també un paper prominent, actuant com a garant de les pèrdues del capital financer —rescats bancaris, desviació de fons públics cap a projectes privats— mentre aplica una política d’austeritat opressiva als seus ciutadans.
El desenvolupament tecnològic com a mecanisme d’execució del desmantellament social
La classe mitjana es va fundar sobre la base de l’estabilitat dins del teixit productiu industrial i el sector dels serveis, que ara està essent completament desmantellat per les plataformes tecnològiques mitjançant l’anomenada «gig economy», que emmascarada sota la falsa retòrica de conceptes com la «flexibilitat laboral» o l’activitat del nou «emprenedor corporatiu», prescindeix dels contractes de treball tradicionals a llarg termini, convertint el tradicional «empleat contractat» en un «col·laborador extern», captiu d’una activitat avaluada, valorada, contractada o rebutjada per un algorisme totpoderós i implacable.
A més, la substitució de moltes professions qualificades de la classe mitjana —advocats, metges, analistes, programadors, periodistes— per l’automatització avançada i la IA generativa s’ha consolidat com un moviment d’usurpació dels llocs de treball tradicionals. En lloc de democratitzar els beneficis, els canalitza íntegrament cap a la corporació propietària de la infraestructura tecnològica.
Paral·lelament a la destrucció d’ocupació, la tecnologia digital s’ha utilitzat per individualitzar (atomitzar) els usuaris, desplaçant qualsevol esforç de solidaritat col·lectiva cap a un estat de polarització, frustració individual, distracció contínua, pèrdua de capacitat crítica i un consum passiu dels dictàmens algorítmics. L’algoritme es nodreix de dades personals subministrades gratuïtament pels usuaris, utilitzant-les per exercir un major control sobre ells i convertir-los, al seu torn, en un nou producte de consum al servei dels gegants tecnològics. Aquestes corporacions s’han convertit en les propietàries del mercat digital, obligant qualsevol petita o mitjana empresa que vulgui operar en l’economia moderna a pagar tribut als nous «senyors de la xarxa» en un retorn al tecno-feudalisme digital.
En resum, la tecnologia, que teòricament posseïa el potencial d’alliberar als éssers humans del treball tediós, esclavitzant i repetitiu —universalitzant la riquesa i convertint-se en un instrument democratitzador—, ha estat instrumentalitzada per l’elit financera com una eina exclusiva al seu servei per automatitzar la desigualtat social i accelerar la transició cap a una nova societat caracteritzada per una minoria tecno-financera sobirana i un vast i precari «proletariat digital».
La col·laboració altruista i desinteressada de la classe mitjana en la seva pròpia anihilació
Com va assenyalar Aldous Huxley en la seva famosa obra Un món feliç: «La dictadura perfecta no és la que sotmet per la por, sinó la que aconsegueix que els esclaus estimin la seva condició de servitud». Mitjançant una apel·lació contínua i individualitzada al narcisisme dels ciutadans i a la seva fantasia de sobirania sobre una xarxa tecnològica en la qual són simples peons —esquer al servei d’un algoritme que els avalua per modular les seves necessitats i desitjos—, aquests últims s’han convertit en els recipients d’un nou «panem et circenses» romà (pa i circ). Aquí, ells mateixos formen part de l’espectacle, recompensats virtualment mitjançant petites Injeccions de dopamina associades a likes persistents i gratificacions insignificants que poblen la xarxa. Malgrat això, la intel·ligència artificial, els telèfons intel·ligents i el vast regne de les xarxes socials s’han integrat de manera tan sólida en el nucli de la nostra identitat i el nostre oci diari, que s’han convertit en un valuós objecte de desig del qual ja no podem prescindir-ne.
Davant dels mateixos ciutadans, la classe política —desposseïda en gran manera de la seva antiga sobirania, ara en mans d’òrgans no triats pels ciutadans com els bancs centrals, els fons d’inversió globals o les agències de qualificació financera— gestiona la seva pròpia impotència oferint un espectacle més aviat de circ al servei del poder en lloc de la ciutadania, mantenint a la població dividida en una farsa nostàlgica de temps passats i escenificant l’existència de dos bàndols irreconciliables (Dreta i Esquerra) que inevitablement voten a l’uníson pel que fa a les grans decisions econòmiques, militars i financeres que beneficien l’elit financera sobirana.
Accedit 135 vegades