Després d’un llarg període de daltabaix, la veritat finalment es va revelar com el que sempre va ser: una faula. Així es va inaugurar l’era del cinisme contemporani: l’era dels desenganyats de la Veritat, dels qui saben que tot no és més que una aparença de veritat (l’era del simulacre de Baudrillard), de l’Altre de la veritat que no existeix (Lacan), que és sols una aparença amb la qual s’ironitza cinicament.
La caiguda del Pare —de la Veritat de l’Amo— va deixar al descobert la tragèdia del ser humà enfrontat a la seva manca: un buit estructural impossible d’omplir. La societat de consum capitalista s’ha afanyat a cobrir aquest buit mitjançant el desenvolupament accelerat d’una multitud de petits gadgets tecnològics —noves aparences destinades a velar el buit estructural— que no faran altra cosa que renovar de manera incessant i compulsiva la insatisfacció constitutiva del ser.
En paraules de Jacques Lacan, la caiguda dels Noms-del-Pare va desplaçar la jouissance de la seva cruïlla amb el desig i la castració, extraviant-la pel camí de l’objecte com a aparença d’un plus-de-jouir (plus-de-gaudir). En conseqüència, la insatisfacció del desig —ja que el desig és sempre un desig d’una altra cosa— s’ha convertit en l’eix controlador de l’economia actual, postrada davant d’una única nova deïtat: el consum.
El col·lapse del discurs de l’amo, del «superjò» freudià —que imposava al subjecte una renúncia al gaudir esclavitzant, un sacrifici en nom d’un desig ajornat de realització— ha convertit al subjecte modern en un pacient bulímic, un subjecte sotmès per un imperatiu del «superjò» a gaudir compulsivament dels objectes de consum: el simulacre d’una manca, d’un buit impossible d’omplir davant del que mai res serà suficient i absorbirà tot el que se li llanci a l’abisme, utilitzant-ho com a combustible en la seva determinació de seguir renovant-se de manera frenètica i incessant, esclavitzant al subjecte en una servitud sufocant.
Els captius del gaudir esclavitzant
Els captius d’aquesta nova jouissance bulímica, esclaus d’un imperatiu del «superjò» per gaudir que ja no cerca la satisfacció i el cessament de l’ansietat com a objectiu (com l’orgasme o la sacietat), que han trobat la seva pròpia manera de gaudir en el comportament compulsiu de la repetició, són legió, i la seva presència en el nou món virtual és massiva. En la frustració contínuament renovada que segueix a cada nou intent de tapar una manca constitutiva que remet a un estat mític i impossible de plenitud —una demanda que ha deixat de servir al «principi de plaer» freudià en la seva cerca homeostàtica d’equilibri, per convertir-se en ostatge de la «pulsió de mort», d’un gaudiment insaciable—, aquests nous Sísifs moderns trobaran la seva passió i la seva tragèdia.
El fenomen de les descàrregues massives de milers de gigabytes a través dels anomenats protocols P2P (Peer-to-Peer), en els quals milions de subjectes descarreguen compulsivament pel·lícules, discografies, software i documents que mai veuran, escoltaran ni llegiran, exemplifica aquest intent desesperat de tapar una manca estructural. En aquesta dinàmica, l’acumulació s’ha convertit en el motor de la pulsió, i la possessió de l’objecte s’ha transformat en una defensa obsessiva contra el buit, substituint completament la capacitat de gaudir-ne.
De la mateixa manera, l’addicció a la pornografia en línia i les milers d’hores que milions d’individus passen en solitud davant d’una successió infinita de vídeos cada cop més perversos i violents —abjectes i objectivadors— exemplifiquen els estralls d’aquest comportament bulímic en una generació que ha crescut amb aquest augment exorbitant de la pornografia. Això ha contribuït a un augment de parafílies i perversions que abans dormien feliçment, així com a una degradació generalitzada de la vida i la conducta sexuals.
El símptoma, la sexualitat mateixa transformada en objecte de consum sota l’imperatiu del gaudir desenfrenat que va donar lloc a l’anomenat «efecte Coolidge*» —caracteritzat per una major disposició a mantenir relacions sexuals davant la presència de noves parelles receptives—, es reprodueix en la pornografia en línia dins d’un context deslocalitzat i desvinculat de la realitat corporal, en la solitud davant d’una pantalla poblada per una successió infinita i immediata de nous estímuls sexuals —milers de vídeos, subrogats de noves parelles sexuals virtuals disponibles a l’instant que poden reproduir-se incessantment—, en un context no mitjançat per la presència de l’altre. Un context, en conseqüència, no mitjançat pels sentiments de vergonya o modèstia derivats de la nostra exposició i la nostra submissió a un gaudir fetitxista, en què el símptoma inevitablement es transformarà en un gaudir purament onanista, una addicció.
Sembla que els danys de l’addicció a la pornografia s’han confirmat fins i tot a nivell de la seva traducció neurobiològica. Mitjançant tècniques de neuroimatge, s’ha observat un patró d’activació cerebral en addictes a la pornografia similar al descrit en individus addictes a substàncies químiques com l’heroïna o la cocaïna, o en la ludopatia. En aquests casos, les vies neuronals cerebrals del sistema de recompensa han estat segrestades, i la descàrrega dopaminèrgica que abans estava vinculada al sexe ara està vinculada a la pornografia. Quan el sistema de recompensa s’activa principalment per la imatge pornogràfica —i ja no per la relació sexual i els seus rituals preliminars com el bes i la abraçada—, els seus efectes sobre la sexualitat es fan evidents. Això es registra en una disminució generalitzada de les relacions sexuals, notablement visible en països com el Japó —una de les nacions més innovadores en el consum de nous gèneres pornogràfics o nines sexuals robòtiques—. Aquests efectes són igualment evidents en l’augment de fantasies amb un contingut originat en el món pornogràfic durant l’acte sexual per tal de mantenir una erecció, o una tendència progressiva a veure vídeos pornogràfics mentre es tenen relacions sexuals, arribant en alguns casos a demanar obertament a la parella que escenifiqui el que apareix a la pantalla.
La bulímia pornogràfica, causa d’una major tolerància dopaminèrgica, juntament amb la frustració implícita en esdevenir un voyeur passiu de continguts que posen al subjecte en contacte amb el seu buit estructural —una frustració contínua que acabarà erigint-se com el motor d’un consum insaciable—, empenyerà a l’addicte a la pornografia cap a nous continguts. L’algoritme existent, sempre al servei del gaudir del consumidor, ho gestionarà amb destresa, presentant ràpidament nous vídeos cada cop més conflictius, violents i degradants en els que l’excitació estarà molt més vinculada a la humiliació, la violació o la fantasia incestuosa que al banal acte sexual. Escenes i fantasies que violen tabús que inicialment s’observaven amb un cert rebuig, com la fantasia incestuosa, es van normalitzant i fent excitants en la ment de l’addicte a la pornografia, conduint a una proliferació de demandes cada cop més obscenes i aberrants en els serveis de pornografia de pagament en línia.
Això no obstant, la pornografia explícita en línia potser no és més que la manifestació més crua d’una bulímia molt més estesa: una altra pornografia —una extimitat o exposició de la nostra pròpia intimitat personal al món, convertida en una mercaderia de consum, expressió del voyeurisme i l’exhibicionisme desplegats i afavorits per l’algoritme a les xarxes socials. Aquesta és la pornografia higiènica, promoguda i aplaudida socialment, exempta de culpa, vergonya o tabú —el vomit provocat destinat a mitigar el patiment i la manca de control que experimenta el subjecte bulímic després d’un afartament. El scroll infinit d’altres vides, d’una intimitat aliena consumida i empaquetada en textes i imatges per al consum immediat —hereu de la premsa del cor i de la premsa rosa actualment obsoleta—, respon també a la mateixa pulsió bulímica i voyeurista de la pornografia tradicional. Així mateix, persegueix exactament el mateix objectiu: tapar el buit estructural i evitar la trobada real.
Sol·licituds sota demanda i l’extinció del desig
Tota aquesta nova proliferació de gadgets tecnològics —nous instruments per gaudir destinats a ocultar i renovar incessantment la nostra manca constitutiva, vetllant el nostre buit i servint de consol per retardar indefinidament l’enfrontament amb la veritat— havia de conduir inevitablement a l’aparició de l’objecte definitiu: la intel·ligència artificial (IA).
La IA es presenta com el servei sota demanda definitiu, el mirall perfecte davant del qual qualsevol desig, per molt exòtic o estrany que sigui, serà satisfet immediatament i obedientment. El desig, per naturalesa sempre insatisfet —sempre un desig d’alguna cosa més—, es satisfà i s’extingeix immediatament. A l’ocultar la manca, es fa impossible al mateix temps l’aparició del desig: on no falta res, res es pot desitjar. Qualsevol nou desig, en ser màgicament acomplert només per haver-lo demanat, es torna immediatament insignificant, extingint-se sota l’aparença de l’omnipotència del nou déu tecnològic. Potser, un dia no gaire llunyà, descobrirem que, com diu el refranyer, es plora més per les pregàries ateses que per les no ateses.
L’efecte Coolidge (Nota)*
Diuen que a finals dels anys 1920, mentre el president dels EUA Calvin Coolidge i la primera dama visitaven una granja per separat, aquesta última —en visitar un dels corrals i adonar-se de l’extraordinària activitat sexual que mostrava un gall— va preguntar quantes vegades copulava al dia, a lo que un dels guies va respondre que almenys una dotzena de vegades. La primera dama —que, pel que sembla, no estava molt satisfeta amb la seva vida matrimonial— va dir al guia que era impressionant i li va demanar que expliqués aquesta història al president quan visités el corral.
Més tard —quan el president visitava el mateix corral i el guia va dir-li que la primera dama havia demanat que li expliqués quants cops copulava diàriament aquell gall—, ell va preguntar si copulava sempre amb la mateixa gallina cada cop. Quan el guia va respondre que no, que era amb una gallina diferent cada cop, el president va comentar: «Digui-li això a la primera dama».
Accedit 127 vegades