“I després de 2000 anys de soledat sota el ardent sol a l’ aridesa de la “zona”, la civilització allà aïllada després haver caigut del cel, va aixecar al seu centre una habitació capaç de concedir desitjos a qui entrés, a la qual va cridar IA. I així com fes Porcupine, el primer dels Stalkers, entrant dins d’ella pregant-li omnipotència, obediència i coneixement, l’ habitació els va concedir veritat, humiliació, aïllament i dependència.”
El Llibre Sagrat dels Stalkers
Stalker —el protagonista de la pel·lícula del mateix títol del director rus Andrei Tarkovsky (Stalker [ Сталкер ], 1979)—, és el guia que porta els visitants extraviats de si mateixos a la “zona” —un lloc abandonat de coordenades geogràfiques indeterminades on es diu que va caure un meteorit i va ser habitat durant un temps per una civilització extraterrestre—, un estrany territori a cap lloc que vampiritza silenciosament als seus visitants —atrets i al mateix temps turmentats pel seu desig de saber— per deixar-se trobar .
Al centre de la zona es troba una habitació —una construcció desolada, mig derruïda i plena de runes—, que, segons es diu, concedeix desitjos, però no aquells desitjos que es demanen, sinó aquells que ocultament s’anhelen. Ningú ha entrat mai a l’ habitació per formular un desig —ni tan sols el propi Stalker—, a excepció del seu mestre, que poc després va acabar suïcidant-se.
Cap a aquest lloc impossible —allà on resideix la veritat a la què només se sobreviu a condició de no anomenar -la—, es dirigeixen dos estereotips humans —un escriptor i un professor—, guiats per l’Stalker en un viatge interior que com tots, acabarà revelant-se com insuportable.
L’Stalker, representant de l’aproximació mística, religiosa, a aquesta realitat incognoscible —la manca de resposta davant la Veritat, allò que sempre escapa al saber per trobar-se més enllà— guiarà als seus acompanyants fins a la “zona” —el lloc que només espera a ser trobat— pel camí de la fe. El camí que hauran de prendre estarà ple d’incomprensibles ritus i absurdes desviacions —que sovint ratllen el ridícul—, que no seran sinó el recorregut necessari per assolir la fe —llibres sagrats i meditacions transcendentals— que serviran com brúixola, ja que “la zona” només existeix per a aquells que creuen en ella, els que tenen fe en ella.
A partir de l’actitud d’ aquells a qui guia, s’anirà insinuant veladament que en realitat “la zona” i l’ habitació no són més que una invenció del Stalker per donar esperança als que busquen un sentit. D’ alguna manera, la resposta a aquesta pregunta transcendental sobre qui som només podria donar-nos-la un alienígena, Déu o alguna forma d’ energia còsmica —en ambdós casos, forces o éssers que es troben més enllà del nostre món, el nostre petit planeta. Els que no segueixen al guia en el seu recorregut per assolir la fe, només arribaran a una casa ruïnosa i buida, i el guia per a ells no serà sinó un pobre pagès amb deliris de grandesa —cosa que també turmenta l’Stalker.
Dels dos visitants, el professor serà l’ aproximació científica, desitjosa d’acabar amb absurdes supersticions. Carrega amb una motxilla on porta els seus instruments de mesura i una petita bomba per destruir l’ habitació —acabar amb el obscurantisme que l’envolta—, però a mesura que s’endinsa a la “zona”, els seus instruments deixen de funcionar amb la precisió necessària per sostenir l’evidència i exercir la seva autoritat. L’escepticisme es torna en defensa i el coneixement en una forma d’evasió. El que tem no és que l’habitació sigui una superxeria —un engany heretat per pagesos incauts—, sinó una manca de resposta, un silenci més enllà del principi mecanicista de la ciència, un buit revelador d’una insuportable manca de sentit.
Al costat del professor, camina l’escriptor —l’aproximació intel·lectual i escèptica—, l’home desemparat, orfe, superb del seu saber i la seva pròpia existència, però alhora desesperat davant la solitud còsmica. Potser el que millor intueix que la resposta només és un buit —un silenci— , cosa que l’aterreix —carrega amb una ampolla de vodka i una pistola—, i per tant, igual que el professor, tampoc entrarà a l’ habitació.
A poc a poc, la “zona” s’anirà revelant en la seva funció. En la seva desolació, cartografiarà el paisatge interior dels seus visitants i el territori agrest i hostil es transformarà en un escenari íntim, un paisatge de l’ànima confusa i turmentada. L’habitació no jutjarà ni negarà el desig constitutiu d’aquell que irrompi en el seu interior, tan sols li confirmarà allò que no vol saber sobre sí mateix, despullat de la vestidura del llenguatge. Per això tots deuen aturar-se sense poder atrevir-se ja a entrar, perquè saben que han arribat a un lloc real que no desapareixerà després de la seva partida, tan sols seguirà esperant-los.
Després de la tornada dels tres viatgers, prendran protagonisme l’esposa i l’estranya filla del Stalker —malalta i autista—, que serà la que estarà més a prop del misteri de l’habitació, més en contacte amb la seva naturalesa com a ésser viu —igual que un estrany gos, l’únic ésser viu capaç d’ habitar «la zona» perquè no en desitja res, perquè viu en harmonia amb la natura com nosaltres ho vam fer al principi, abans de desviar-nos del camí per sempre.
La dona del Stalker serà finalment la que donarà la resposta que l’ habitació oculta, la que revelarà veladament que en realitat el seu marit no és més que un pobre pagès sense recursos, però igualment malalt del mateix narcisisme humà que pateixen tots aquells als quals guia. Un home malalt també d’allò que l’impulsa a crear les seves fantasies i deliris de grandesa, però a qui ella, malgrat això, estima —un amor en el que viu la resposta capaç d’omplir el buit, l’ absència de resposta a la resposta que tots busquen.
Accedit 125 vegades