La veritat us farà lliures… i l’amor també.
Potser perquè era molt jove quan la vaig veure,potser per la bella i apassionada música de Georges Delerue —encara que aquest compositor prolífic té centenars de meravelloses partitures (i no exagero )— o potser perquè de principi a fi la història arrossega l’espectador a una voràgine de sentiments a flor de pell que no dóna treva ”L’important c’est d’aimer”, pel·lícula del director polonès Andrzej Zulawksi estrenada l’any 1975, és una d’aquelles que sempre recordo amb més emoció.
La trama, adaptada de la novel·la “La Nit Americana” de Cristopher Frank —que també va escriure el guió de la pel·lícula juntament amb el seu director—, segueix la història d’en Servais (Fabio Testi), un fotògraf que treballa per a un mafiós parisenc (Claude Dauphin) fotografiant escenes pornogràfiques clandestines i orgies amb personatges influents de la vida parisina per a fer-lis xantatges a posteriori, que després d’haver-se colat com a freelance en un set de rodatge, fa unes fotos clandestines a la Nadine (Romy Schneider), una actriu vinguda a menys treballant en pel·lícules de sèrie B per sobreviure.
Des del mateix instant en què la veu, en Servais —el fotògraf—, serà posseït per un incontenible desig de salvar-la de la seva misèria econòmica i emocional —potser esperant amb això salvar-se també a si mateix—, que experimentarà en forma d’un amor irresistible al que la Nadine, atrapada en el seu propi patiment i la relació tòxica i destructiva que manté amb el seu marit Jacques (Jacques Dutronc), no sabrà com respondre.
Desesperat per ajudar-la a tornar a triomfar com a actriu —sentint que és l’única cosa que pot salvar-la de si mateixa—, en Servais demana un préstec al malvat capo mafiós per a qui treballa amb la intenció de finançar, sense que ella ho sàpiga, una obra de teatre on la Nadine sigui la protagonista, a través de l’actor Karl-Heinz Zimmer (Klaus Kinski).
Aquesta trama, relativament simple, sota la histriònica mirada d’en Zulawski, es convertirà en una intensa exploració dels límits de l’amor, el desig i l’angoixa enfront de la soledat, el patiment i la falta, on l’amor intenta en va suturar la bretxa entre subjectes fragmentats i vulnerables, incapaços de trobar-se, vivint el seu trauma d’una manera tràgica i intensa —que es manifestarà a la pantalla a través dels seus cossos i passions desbordades.
Mitjançant una estètica decadent, en una deformació delirant de la realitat —una desfilada de personatges contínuament desbordats per la seva ansietat i desesperació—, la pantalla es converteix en un primer pla del món turmentat de les criatures a la vora de l’abisme que circulen per les seves escenes, atrapades en laberints que no porten enlloc. És a través de les seves interpretacions histriòniques i els decorats surrealistes, com la càmera aconsegueix allunyar-se de qualsevol realitat objectiva i transformar-se en un registre del món interior dels personatges, dels seus sentiments i passions, la seva fúria, el seu dolor i la seva esperança, convertint la pantalla en un escenari que interpel·la directament a l’ànima de l’espectador, commovent-lo emocionalment.
Serà enmig de l’immens oceà d’angoixa i decadència en què suren tots els seus personatges, on la càmera novament s’alçarà per retratar amb una inusitada vehemència el naixement d’un amor tens, immediat, desbordat, brillant per sobre de la foscor i la decadència regnants com una passió irresistible —inexplicable per a uns personatges que no poden fer res més que rendir-se cegament extasiats a la seva virulència— com una última redempció de l’ànima humana, capaç d’aportar una esperança davant de la foscor i la degradació del món que els envolta.
Si l’entorn ha arrabassat als personatges la seva dignitat i la seva felicitat, l’amor és l’única cosa que els hi pot tornar de nou i permetre’ls retrobar-se a través de l’altre amb ells mateixos.
Fabio Testi, Cristopher Frank, Andrzej Zulawksi, Romy Schneider i Jacques Dutronc durant el rodatge de la pel·licula.
Accedit 125 vegades