Entre les múltiples desgràcies que aquests àngels de quatre potes que anomenem “gossos” va deixar Déu en la seva maldat o indiferència en mans del diable (nosaltres), s’hauria d’incloure, juntament amb l’esclavitud i el patiment que representa passar tota la vida lligat a una cadena, patir un abandonament incomprensible i injustificat, servir com a carn d’escorxador per a consum —afortunadament sols en alguns països a l’orient—, servir com a carn de canó en baralles amb altres semblants per satisfer l’afany ludòpata i cobdiciós de propietaris i aficionats i tantes altres, la desgràcia de ser destinat a ser un gos de mas, seguir servint els interessos del propietari davant qualsevol altra circumstància, sense deixar de ser per a ell un simple instrument el valor del qual sol depèn del rèdit obtingut.
Els humans tampoc no som aliens al destí dels gossos de mas. N’hi ha, bastants, que són feliços de ser-ho i també alguns, molts menys, que no tenen gairebé cap opció alternativa, jugant-se fins i tot la pell, com els presoners jueus obligats a col·laborar en les cambres de gas o els soldats combatents afectats per la resta de les seves vides d’una síndrome per estrès posttraumàtic.
Els gossos de mas apareixen directament o indirectament en moltes històries per la seva íntima relació habitualment amb accions humanes tan menyspreables com la traïció o la delació. Una d’elles, la pel·lícula “On the Waterfront” (La llei del silenci) és un exemple fascinant, possiblement no del tot aliè als remordiments del seu director, Elia Kazan, per haver col·laborat —o haver estat obligat a col·laborar, ja que la cancel·lació no s’ha inventat ara!— amb el Comitè d’Activitats Antiamericanes durant l’anomenada “caça de bruixes” de Hollywood.
Existeixen també, en la meva subjectiva opinió, casos certament una mica sorprenents de conductes similars per raons semblants a l’estupidesa, com els ciutadans amb vides més o menys precàries que defensen apassionadament els interessos dels poderosos, els immigrants que carreguen contra els que van arribar després d’ells, les dones que es declaren femenines, però no feministes y arremeten contra el feminisme —i no sols els seus excessos— per norma a fi de guanyar-se l’admiració entre alguns homes, les que s’empassen tots els seus excessos per guanyar-se-la entre algunes dones i també, per descomptat, al contrari, homes empassant-se qualsevol excés masclista per confraternitzar amb alguns dels seus congèneres i altres empassant-se qualsevol excés feminista per agradar a algunes dones.
Altres casos, molt menys sorprenents, sorgeixen quan l’interès de l’amo es barreja amb l’interès propi. Aquí probablement ja no es pugui parlar de gossos de mas sinó de simple hipocresia i els exemples són abundants —polítics, periodistes, funcionaris—. Pel fet d’ocupar el vèrtex superior de la piràmide, els amos no poden ser gaires i no poden retallar en les despeses destinades a protegir el seu estatus i patrimoni, encara que essent més precisos, en realitat només hi ha un amo, els diners, i tard o d’hora tots ens veiem obligats a servir-lo.
Accedit 128 vegades