Primer van crear monstres gegants amb peus de fang que ho devoraven tot al seu pas, però vaig trobar refugi i almoina sota el seu ventre inflat i vaig callar.
Després van segrestar la terra i les institucions, però no van entrar a la meva petita parcel·la i no vaig dir res.
Més tard van anar a per els més vulnerables sota el pretext de la globalització. Van precaritzar les seves vides i els van negar un futur, però tot va començar a ser més barat per a mi i vaig mirar cap a un altre costat.
Ara vénen a per mi, pel meu espai i el meu futur, reclamant que els pertanyen, però ja no queda ningú per negar-ho.Adaptació lliure de la famosa cita de Martin Niemöller denuncian la passivitat davant l’horror del nazisme.
Al segle VIII aC, va existir un poderós monarca que governà el regne de Frígia (a l’actual Turquia) durant un regnat caracteritzat per una immensa riquesa derivada dels vastos recursos minerals naturals de la regió, particularment en forma d’or al·luvial arrossegat pels rius propers. Va ser la riquesa d’un d’aquests rius, el Pactol, la que va finançar les dinasties de Frígia i més tard de Lídia, donant lloc a l’aparició de les primeres monedes encunyades en la història de la humanitat —gràcies a l’or extret directament d’aquest riu al voltant del segle VII aC.
Havien nascut els diners, i amb ells, també una maledicció, ja que aquest monarca frigi de la història no va ser altre que el rei Mides, a qui els déus van concedir el poder de transformar en or tot el que tocava en resposta a la seva cobdícia. Un poder que finalment es transformaria en tragèdia ja que en convertir-se en or tot el que tocava, quedava desposseït de tot plaer humà, empenyent-lo a morir de fam mentre veia com el pa s’enduria com el metall contra els seus llavis, el vi es transformava en or líquid abans de poder empassar-se’l, i les carns esdevenien peces sòlides de joieria. La seva jove filla, veient-ho tan miserable, va córrer a consolar-lo, i en abraçar-la, Mides la va transformar en una estàtua d’or sense vida, perdent-la a ella també per sempre. Abatut per la seva tragèdia —adonant-se de que moriria ric, però completament famèlic i sol— Mides va pregar a Dionísi que el lliurés d’aquest «regal maleït» i el déu, compadint-se d’ell, va ordenar-li viatjar al neixement del riu Pactol i submergir-se en les seves aigües per purificar-se, una tasca que Mides va acomplir, transferint el poder del seu cos a les aigües del riu, que des d’aquell moment es va convertir en un «riu d’or».
Tot i que l’or arrossegat per la corrent del riu procedia del ric subsòl per on fluïen les seves aigües i no pas del bany purificador del rei, la seva maledicció s’acabaria convertint en una profecia autocomplerta, ja que aquestes primeres monedes d’or —nascudes com a mitjà d’intercanvi per afavorir el comerç— acabarien emancipant-se fins a transformar-se en un valor en si mateixes, completament desvinculat del seu origen. Així doncs, elles també van acabar patint la tràgica maledicció del rei: convertir tot el que tocaven —l’habitatge i tota mena de béns essencials per a la humanitat— en actius financers abstractes desproveïts de cap valor d’ús real o funcional, convertint-se, com l’or o la petita filla del rei, en objectes decoratius en comptes patrimonials, idolatrats per uns i inaccessibles per a la resta.
En la seva carrera frenètica per devorar tot el que tocava, la cobdícia financera va absorbir propietats i terres; va absorbir la bellesa de l’art —condemnant-lo a ser amuntegat en ports francs foscos com un actiu de reserva, lluny de la llum del migdia i del sotrac de l’ànima per al qual va ser creat—; va absorbir l’economia real, que sempre ofereix alguna cosa a canvi; i va absorbir l’honestedat, la cooperació i la solidaritat humanes, transformant-les en saqueig, explotació i servitud en una estranya alquímia del buit —enriquint-se a costa de la fragilitat i la precarietat dels altres.
Des d’aleshores, el monstre financer modern, ostatge del seu instint de carronyaire, participa cada vegada menys en l’economia productiva, limitant-se a alimentar-se dels cadàvers moribunds que deixen enrere les crisis, el deute, els habitatges inassequibles i el col·lapse econòmic i polític de comunitats i governs. Un monstre predador que, amb la satisfacció i la insolència de saber-se el rei de la selva, celebra la seva força i destresa mentre oculta que no és el lleó que diu ser, sinó simplement un voltor que requereix constantment de víctimes febles, saquejades i acorralades per devorar-les sense resistència.
No obstant això, el monstre no s’ha de confondre amb la seva aparença —una entitat maliciosa i aliena que habita espais distants i incomprensibles per al ciutadà del carrer, com els parquets de la borsa, les vastes oficines de vidre dels gratacels o les pantalles digitals brillant sense fi plenes de números i gràfics. S’ha de vislumbrar en la seva essència: un dels verins que infecten l’ànima humana, supurant per les seves escletxes.
Així com l’Església no va renunciar a la seva pròpia cobdícia —acumulant terres, temples i riqueses fent-se el sord a les paraules del seu Messies, que proclamava que qui el volgués seguir s’havia de desfer de totes les seves possessions, i que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un home ric entri al regne de Déu, sent conmogut per la fúria només en presència dels canvistes al temple—, tampoc ho fa el ciutadà del carrer. Mirant la baixesa del món financer a través d’una lent de maniqueisme, complaent en una falsa superioritat moral, la persona mitjana poques vegades ho dubta un moment quan apareix inesperadament una escletxa en el seu entorn —un premi de loteria, una herència o una nova criptomoneda— que li permet guanyar diners mitjançant l’especulació, corrent a extreure el màxim benefici i retorn amb la mateixa velocitat i despotisme que un gran fons d’inversió.
Sense la complicitat de tots, sense l’objectiu final compartit a escala global —fantasiós o no— d’enriquir-nos mitjançant l’alquímia del buit del diner, que genera contínuament diners del no res pel nostre benefici; veient plàcidament créixer els nostres actius mentre observem amb cert menyspreu i condescendència a la resta atrapats en una «cursa de rates» que desdenyem, lluitant per sobreviure en un entorn sovint hostil, precari i esgotador, i que acabarà per consumir-los —el monstre financer global mai s’hauria legitimat com ho ha fet.
Un grup de turistes contemplant la famosa obra «Fum Daurat» de l’artista japonès Satoshi Nakamoto.
Imatge del fotògraf Kevin Carter a Sudan, guanyadora del premi Pulitzer l’any 1994.
Accedit 134 vegades