Després de tota una vida impartint coneixement des de les aules, des que s’havia jubilat, el mestre no era feliç. Tot i que sovint s’hi havia entretingut somiant amb aquell moment, especialment durant els últims anys, en què havia advertit un descens del nivell acadèmic alarmant que l’ omplia de desolació, ara que disposava de tot el temps del món per llegir, reflexionar i seguir aprenent, s’avorria. Afortunadament, l’atzar havia posat a les seves mans un petit portàtil oblidat en un racó pel apàtic del seu nebot, que no semblava tenir cap altra ambició a la vida que ser el millor davant de la pantalla d’un videojoc. De sobte, al veure que gràcies a aquell aparell podria ajudar a altres desitjosos d’ aprendre —compartint amb ells la seva experiència i saviesa — un nou món resplendent va obrir-se davant d’ell.
El mestre tornava a ser feliç i des de feia més d’un mes havia estat gaudint cada matí amb entusiasme enfront a aquella petita pantalla, embrancant-se en assenyats debats sense que amb prou feines l’hagués importunat ningú de la seva fètida família, que sempre caminaven per la casa fent de les seves i amargant-li la vida.
Dies d’una pau meravellosa, en què en tornar del seu passeig matutí, s’espremia un suc de taronja a la cuina —ja que per si encara no ho he dit, el mestre no fumava ni bevia— , i després s’asseia al saló i començava a navegar pel món des d’aquella antiga casa buida i solitària, tan neta i ordenada com l’havia deixat en sortir, sense haver de preocupar-se per les entremaliadures i destrosses que haguessin causat al veïnat cap d’ aquells éssers deformes als quals mantenia tancats en un armari amb clau en una habitació del pis superior.
Malauradament, aquest matí, després de rebatre de forma entusiasta i impol·luta les conclusions errònies a les que hi havia arribat un altre col·lega acadèmic, aquest últim no havia sabut estar a l’alçada de la seva condició i s’havia limitat a oferir a la seva rèplica una resposta breu i concisa —fins i tot una mica sorneguera—, que no ocultava en la seva presumpta correcció certa animadversió sentida cap al seu autor.
Després de llegir-la, sentint-se una mica sorprès i contrariat, el mestre es va retirar de la discussió i va aprofitar per anar al bany, cosa que des de fa uns mesos la seva pròstata l’obligava a fer amb excessiva freqüència, però en sortir del bany, tot i haver- hi estat absent només uns minuts, l’estrèpit d’unes rialles grotesques al saló l’havien alarmat i avançant ansiosament pel corredor, ja es va témer el pitjor.
Efectivament, allà davant de la pantalla estava el nan, bevent i fumant com sempre, teclejant a tota velocitat amb els seus dits deformes plens de restes de pizza i eructant mentre una reguera de quetxup i maionesa regalimava per una de les comissures dels seus llavis, embrutant tot el teclat. El mestre no s’ho podia creure. Tots havien tornat de sobte, estaven allà també el busca-raons i el pudent mirant el que el nan escrivia a la pantalla mentre reien com dos guillats, i sobre el coixinet del ratolí, la meuca es feia selfies insinuants mig nua, que l’empalmat pujava emetent profunds panteixos a la xarxa.
El mestre, en contemplar aquell espectacle dantesc, no va poder més que començar a cridar increpant-los perquè tornessin a l’ armari del qual mai devien haver sortit, però el nan, que sempre havia estat el més pocavergonya de tots des que va aparèixer una nefasta i llunyana nit hivernal poc després de la mort del seu pare —presentant-se a sí mateix com un vell amic de borratxeres i visites a prostíbuls del difunt—, el va mirar amb aquella expressió d’idiota maliciós que sempre tenia i li va dir-li que si estaven allà, era perquè ell els havia cridat per a que l’hi escopissin quatre veritats a la cara a aquell professor babau i vanitós que no havia sabut comportar-se com cal en un debat entre acadèmics.
El mestre, que malgrat la seva saviesa i temprança, sempre se sentia impotent davant la petulància del nan, se’l va mirar amb una ràbia continguda i fent un cop, va tancar la porta i es va tancar a la seva habitació anhelant tenir una mica de tranquil·litat. Aquella nit, com tantes altres a la seva vida, no va poder dormir pensant en allò que pensarien d’ ell aquells acòlits que tant l’admiraven quan escampava generosament tanta saviesa des del seu púlpit virtual, si coneguessin també a la pudenta família que l’acompanyava des de feia tants anys a totes parts.
Accedit 128 vegades