«Però la lluna, no té foc; en la seva voraç avidesa per ser estimada, atrau a costa del ser que la mira i d’ella s’enlluerna… I hom sent que d’aquesta llum pastosa, en la qual la flor de la cicuta troba el seu èxtasi, al verí, no hi ha més d’un pas. Un verí que la flor envia a la tija que la sosté com una concentració del rancor cap a allò que no cedeix encara que es doblegui, i que continua sostenint el ser que adora a la lluna, submergit en la seva llum aliena reflectida.»
Claros del bosque, María Zambrano
Llançat al món a través del canal del part, el nou ser anhelarà durant la resta de la seva vida tornar a un estat mític de plenitud al qual mai podrà ja retornar. Un somni robat a la mort, que només acariciarà efímerament en moments fugissers de realització si se li concedeixen tals moments, potser sota la suau lluminositat del sol de migdia un dia de primavera o bressolat pel calm i rítmic murmuri del mar, indiferent, com la mort mateixa, a les penes del món i d’aquells que l’habiten.
Aquesta impossibilitat, no obstant això, no el dissuadirà d’intentar-ho de totes les maneres possibles i per tots els mitjans al seu abast, cristal·litzant la seva ansietat en un anhel vital per trobar i reapropiar-se d’un altre ser que el completi. Un desig d’estimar, o més aviat de ser estimat, que el colpejarà com una invocació —i per a aquells que estan sempre atents, els camins són múltiples—, sorgit de l’energia del cos que, cercant consol, convoca als sentits.
I així, davant d’un esguard, un rostre, un somriure juganer o el traç capritxós d’una silueta a l’horitzó, el futur amant, ignorant de la crida, se sobresalta i s’atura, torbat per una revelació inesperada.
I a mesura que passen els dies, les invocacions es multipliquen. Doncs, essent energia, el desig és àvid i inquiet, i mitjançant la seva intervenció, la plaent sorpresa es converteix en curiositat, una recerca activa i atenta, i l’amant es converteix en una mena de detectiu, un Sherlock Holmes impulsat a escrutar, en la seva passió per saber-ne més i més d’aquell que ha invocat el seu desig amorós.
Una passió que, en la seva forma extrema, modelarà el que alguns anomenen «passió amorosa», una passió de coneixement que una mirada atenta descobriria com a imperfecta, cega i absurdament humana, doncs, malgrat estar condemnats a caminar entrellaçats, l’amor i el desig són paradoxalment enemics eterns.
Una rivalitat antagònica que es manifesta en tots els amants, en els quals l’amor crida a un retrobament amb altres ànimes, gaudint de les similituds i afinitats que les uneixen, mentre que, al mateix temps, el desig que el nodreix aspira, amb l’avidesa de la carn, a una fusió immediata mitjançant la urgent intercessió del cos. Una estranya paradoxa nascuda d’un amor que uneix indagant allò que vincula als amants —acostant-los— i un desig que fusiona ignorant allò que els diferencia —allunyant-los.
Un doble moviment d’avanç i retrocés que subjugarà als amants, sotmetent-los al pas ferm i persistent de l’amor —un reflex de l’arcaic, ferm i cansat caminar de les ànimes— com a un nòmada cec que travessa monòtonament les dunes àrides del desert, propens als miratges d’un desig discontinu, oasis florits que la sorra del desert aixeca en el seu deliri impulsat pel seu aferrissat desig d’arribar a la seva destinació.
Però el desig és astut, ja que la seva saviesa ve del cos, de la Terra, i sap que no res de nou mai es cerca, només allò que ja s’ha conegut, insistint obstinadament a transformar l’estimat en un nou objecte que satisfaci la seva subjectivitat i la seva ansietat de ser. I així, en el nou univers de l’estimat, insisteix a trobar només empremtes del que ja ha conegut abans, donant lloc a aquesta estranya innocència de l’amant, tan àvid de conèixer l’estimat i tan sagaç en la seva manera de desconèixer-lo —cosa que testimoniaran molts més tard amb «jo pensava», «jo creia», «em va dir», «em va enganyar», «em va utilitzar»—, inconscients de la sagacitat del seu propi desig.
Impulsat pel seu ímpetu amorós —la seva passió per la ignorància— cap a una dissecció insaciable de l’estimat —qui, per la insistència del seu propi desig, ha de romandre sempre necessàriament desconegut—, el desig transmutarà ferotgement la febril indagació del detectiu en la cobdícia possessiva del carceller, convertint a l’amant en un àvid cartògraf que reclamarà la seva sobirania sobre el territori de l’estimat.
Un amant, ja no satisfet per l’impacte causat per la bellesa de l’horitzó tot just entrevist —un espai fins aleshores desconegut i indiferent a la seva arribada—, que s’imposarà a si mateix, en el seu deliri possessiu, l’impossible tasca de colonitzar-lo, promulgant d’ara endavant les lleis que dictaran el futur de l’estimat. Un amant, captiu del seu desig de sobirania, que sembrarà amb la seva passió senyorial la llavor verinosa d’un conflicte violent entre els amants en el seu impuls de convertir l’estimat en l’objecte de la seva pròpia subjectivitat.
Però l’avidesa per ser estimat només pot calmar-se amb la bogeria, l’idolatria del ser a qui s’estima. I així, el carceller trobarà en la seva mirada inquisitorial i obsessiva la seva pròpia addicció i la seva pròpia presó. En el seu va deliri de reescriure l’ànima de l’estimat a imatge de la seva pròpia quimera fantasiosa —involuntàriament condemnat a existir únicament en funció del seu presoner—, només aconseguirà allunyar-se de la seva veritat, acabant com un residu sense cap valor ja de si mateix, un apèndix residual del ser que custòdia i que es rebel·la contra la reclusió despietada a la que el sotmet.
L’estimat, ara l’únic dipositari de l’antic resplendor d’un amor fèrtil transformat en un desert, només anhelarà l’alliberament, conduint en alguns casos al fracàs romàntic i al triomf del desig —disposat a encarnar-se en un nou cos— en la seva impossible creuada per recuperar la plenitud somiada. Encara que en d’altres, l’amor es rebel·larà contra la tirania d’haver-se de sotmetre a ser un simple instrument de la bogeria del desig, convertint la recerca infructuosa d’un passat somniat i perdut en la promesa d’un present compartit de descobriment recíproc en la seva passió de coneixement —un amor, en la seva eterna fragilitat, innecessàriament necessari.
Accedit 130 vegades