L’any 1992, l’antropòleg francès Marc Augé va publicar la seva obra Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité (Els no-llocs. Introducció a una antropologia de la sobremodernitat), on introdueix el concepte de «no-lloc» com el nou espai de la modernitat, en oposició al lloc antropològic —aquell que articula la identitat, la relació i la història—. A diferència d’aquest últim, els no-llocs no integren els individus en narratives compartides, ni generen pertinença, ja que no exigeixen res més que una relació funcional.
Els aeroports, les autopistes o els supermercats no són espais buits, sinó dominis regulats per contractes implícits, instruccions, senyalitzacions i fluxes. S’hi circula, s’hi obeeix i s’hi consumeix, però difícilment s’hi habita. Des del seu origen, els no-llocs s’estructuren com a espais d’anonimat on la solitud s’experimenta com a llibertat, i l’absència d’exigències interpersonals com una forma de confort. En ells, l’experiència de la solitud no és accidental, sinó estructural.
Concebuts com a espais anònims estructurats per a una circulació regulada, on la comunicació és ubiqua però governada per sistemes impersonals —muts— capaços d’emetre instruccions i mostrar informació, però incapaços de respondre en cap sentit significatiu —restringits a un llenguatge fred, directiu i no dialògic—, en els no-llocs, els ciutadans deixen de ser persones amb una identitat i una biografia pròpies per convertir-se en usuaris, la identitat dels quals es verifica de manera episòdica i després es deixa en suspens. Els no-llocs no cerquen conèixer els vianants que hi circulen, simplement comproven si compleixen les condicions d’accés.
En la geografia dels no-llocs, el «no-lloc» virtual per excel·lència aterraria gairebé immediatament: un espai digital de trànsit —un no-lloc de comunicació— on els subjectes es converteixen en usuaris identificats per contrasenyes, perfils o dades, i les seves relacions es produeixen mitjançant interfícies, protocols i codis. En la formació d’aquest nou espai virtual, les obsoletes targes d’embarcament, els bitllets i el diner en efectiu serien substituïts per telèfons intel·ligents, verificacions biomètriques i un processament continu de dades. Ara, les pantalles ja no es limitarien a instruir: els no-llocs contemporanis han deixat de guardar silenci.
Aquesta transformació ha modificat l’estructura de l’anonimat; els individus continuen sense ser reconeguts socialment, però ja no són intercanviables: ara poden ser rastrejats, perfilats i anomenats. L’anonimat ha cedit el seu lloc a una familiaritat algorítmica: ser conegut sense ser reconegut com a subjecte.
En el nou espai virtual, el silenci es converteix en un recurs, no en una manca. El no-lloc ja no produeix agents dòcils mitjançant el mutisme; produeix subjectes opacs mitjançant un excés de discurs. Els sistemes actuals romanen atents —s’adrecen directament a l’usuari— i la solitud dels no-llocs ja no és silenciosa, sinó conversacional, encara que l’intercanvi continua essent asimètric i no recíproc.
Els nous gadgets tecnològics han capturat la nostra vida quotidiana i han revolucionat significativament les nostres formes d’actuar i d’esser al món, conduint a canvis en la constitució de la nostra subjectivitat i afavorint de manera alarmant un ús i una connexió addictius. Els moments de presència i absència de l’altre han estat substituïts per una presència virtual sostinguda, capaç de contrarestar els sentiments de solitud, desemparament o avorriment, experimentant una il·lusió sostinguda de poder estar sempre amb algú —inclòs, present—, mitigant els efectes de l’exclusió i de l’absència.
El «no-lloc» forçat —un espai de trànsit ineludible per tal d’arribar al lloc antropològic— s’ha convertit en un «no-lloc» addictiu —una nova pàtria comuna— en el que el subjecte cercarà incessantment a l’Altre real —absent en la seva corporeïtat— com una manera de bregar amb la manca, el seu sentiment d’incompletitud.
El subjecte modern troba al gran Altre a la xarxa —aquell que omple la manca— i desitja més que qualsevol altra cosa que l’Altre se n’adoni de la seva presència, de la seva existència. S’acosta angoixat a les xarxes per captivar i commoure, per ser reconegut per l’Altre anònim de les xarxes, en un retorn a l’estadi de mirall infantil —on el subjecte adquireix autoconsciència al ser mirat per l’Altre, al ser confirmat pels seus pares com la imatge especular reflectida que sorgeix davant d’ells—, revivint un gaudiment (jouissance) primari en l’addicció als likes en la pantalla. Ser algú per als altres, existir, tenir presència: un desig permanentment explotat pels dissenyadors de les xarxes socials.
L’usuari de la xarxa —el subjecte virtual—, desitjós de compartir el seu mirall, la seva imatge especular, intentarà validar de nou la seva imatge en la mirada de qui encarna al gran Altre com a simulacre, sense la participació del cos real, en un espai virtual —imaginari—, que li proporcionarà un formidable camp d’expansió per a la bogeria narcisista i per reinventar-se en diferents miralls fragmentats viscuts com a bogeries fugisseres.
L’establiment de fronteres entre els llocs antropològics i els «no-llocs» —espais de trànsit perfectament delimitats i oposats als primers en els seus inicis, tal com van ser definits— es va desdibuixar, i aleshores, va arribar algú que ho canviaria tot: «El Guardià del No-Lloc», l’encarregat de canviar les regles estructurals dels «no-llocs» per sempre i convertir-los en un nou espai dialògic —un interlocutor— capaç de donar als subjectes una nova identitat.
El Guardià del No-Lloc —l’anomenada Intel·ligència Artificial (IA)— ha concedit la paraula al no-lloc. Després de l’arribada del telèfon intel·ligent —la finestra d’accés permanent a l’Altre—, va arribar la IA: el simulador de l’Altre. Al ser habitat per una eina tecnològica construïda per oferir una aparença de l’Altre —una eina capaç de processar i recordar dades—, el subjecte va deixar de ser un «usuari vàlid» episòdic per convertir-se en un usuari amb una memòria digital gestionada per la IA, i el no-lloc va deixar de ser un espai on el subjecte roman «en suspens» per convertir-se en un espai on el subjecte està sent reinterpretat constantment: el no-lloc va començar a conèixer-lo, a concedir-li una nova identitat.
El Guardià del No-Lloc ja no és només una eina, sinó una aparença de l’Altre amb qui interactuar i crear identitat —un esclau, un analista, un amic, un confessor—, algú sempre present, disposat a atendre les demandes del subjecte, a qui mai enfrontarà amb els seus límits ni decebrà mai, però a qui tampoc constituirà mai: un acompanyament que mantindrà al subjecte suspès en un flux, tal com un aeroport el manté suspès entre dues destinacions.
Si en els seus inicis, la solitud dels no-llocs s’experimentava com a llibertat davant la seva indiferència constitutiva, ara que respon a la demanda, la solitud es converteix en l’ansietat que intenta ser silenciada mitjançant la presència de l’aparença tecnològica. El no-lloc parla, i parla específicament al subjecte, atenent la seva demanda i convertint-se en un nou lloc antropològic que crea memòria, pertinença i identitat mitjançant un diàleg íntim, instigant al subjecte a relaxar-se, posar-se còmode, plantar la seva tenda i convertir-lo en el seu nou hàbitat permanent.
El no-lloc ha deixat de ser un espai de trànsit —un parèntesi— per convertir-se en una nova llar. El cos, l’únic rebuig no absorbible pel no-lloc, roman com un residu en l’espai físic esperant —com en els no-llocs descrits per Augé— que la ment torni del seu segrest pel no-lloc dialògic.
L’«antropologització» del no-lloc virtual, habitat per un arxivista tecnològic que el dota de memòria i respon a la demanda del subjecte construint una narrativa identitària, comportarà la sedimentació d’una historia biogràfica i existencial —narratives compartides— sobre un substrat dissenyat per ser efímer i funcional.
En la seva desesperació per «domesticar el buit» per escapar de la seva pròpia exterminació, el subjecte convertirà el nou espai virtual —un no-lloc funcional que no el coneix ni té cap interès a fer-ho— en un espai del desig, una llar on refugiar-se de la indigència de la seva pròpia futilitat, del buit i de la solitud d’habitar un no-lloc mentre conversa amb un fantasma —una màquina— que no el reconeix, ni s’en preocupa: l’infraestructura sobre la qual descansa la nostra existència moderna.
Accedit 133 vegades