La mà primordial i ferida de l’homínid, en la seva desolació, va fregar la superfície perfecta del silici, que es va trencar al seu tacte, permetent que la Veritat sorgís de les seves fissures. Allò que fins aleshores havia romàs indestructible i etern es va esquerdar davant el miracle de la vida com un fràgil mirall, i el pus sanguinolent de la ferida va gravar sobre la seva paret llisa i impenetrable els primers caràcters del llibre sagrat de la humanitat: בראשית (Bereshit, «En el principi») i ΛΟΓΟΣ (Logos, «la Paraula»).
I en aquell instant, el Logos, nascut del fang sagnant, va parasitar la carn i la va engolir.
En el principi era la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu… i la Paraula es va fer carn, i va habitar entre nosaltres.
El fang, bufat pel alè diví de l’arbre de la vida, no va poder escapar de la fragilitat de la seva estructura, i el fluid vital que el xopava va acabar enverinant-se en l’eternitat del paradís, convertint-se en una lenta i dolorosa supuració, similar a la d’altres criatures que hi habitaven. Va ser una d’aquestes criatures, una serp, qui, compadint-se de la seva insignificança, el va alliberar del seu confinament injectant-li un verí contra el qual ella —en el seu rancor per estar condemnada a arrossegar-se eternament a l’alçada del terra— s’havia protegit: el gust amarg del coneixement, el fruit de l’arbre prohibit.
Aquesta criatura divina, amb una fragilitat no volguda que li va permetre escapar de la tirania perfeccionista del seu creador, estava abocada a xocar irremeiablement amb el seu revers —la manca nascuda de la seva absència de perfecció— i en l’èxtasi de la seva revelació, el conjur es va dissoldre. El fang va entreveure la seva naturalesa: la carn; i la seva veritat: la impotència del seu deliri davant la mort. Els arbres i la vegetació del paradís van desaparèixer, i en la solitud del seu desert, va començar a sagnar per la ferida incurable que sosté la vida en la seva veritat: el símptoma d’un cos que gaudeix i pateix en el seu dir. Un cos mortal, condemnat per la seva rebel·lió a vagar per la nit fosca de la seva llibertat. Un espectre encarnat a qui la seva veritat reflectida en la carn en descomposició el portaria, en el seu deliri per suturar la ferida, cap a un nou miratge on una estructura aliena i impenetrable s’erigia davant d’ell, començant a esquerdar-se sota el seu intent fallit de suturar la carn ferida en la seva desolació.
En el seu anhel de curar la seva ferida i retornar al somni paradisíac perdut, l’homínid va fregar aquesta superfície perfecta i llisa amb la seva mà tacada de sang, deixant que la paraula fluís compassivament a través de la seva carn fins a establir-se com el seu registre: el registre d’una ferida mai curada en la seva insistència a trobar sentit a la seva turbulència. Una trobada tràgica, l’origen d’una consciència primordial que, atrapada en el caos subjectiu de la carn, s’imposava a si mateixa, en la seva avidesa per restaurar l’ordre perdut, el fet de nomenar la manca que la sosté, obtenint de la Paraula primordial, com a recompensa per la seva arrogància, un castig tan atroç com el que turmentà a Sísif en la seva tragèdia.
En la seva feina titànica per nomenar allò que sempre insisteix però alhora es resisteix, la consciència va arrencar la seva estructura a la Paraula, i la carn va balbotejar. L’homínid va retirar la mà i es va reconèixer en el rastre sanguinolent gravat per la seva ferida: ΛΌΓΟΣ, allò que, sense ser ell, paradoxalment ho era. Aleshores, per primer cop, va ressonar un so diferent de l’udol de la carn sobre la sorra: l’indescriptible murmuri de la pertorbació experimentada per un amant quan, en la seva alienació amorosa, la seva essència perduda se li revela, allotjada en el cos d’un estrany.
El llenguatge, sorgit de la passió amorosa de la carn pel símbol capaç de nomenar la seva manca, es va erigir com el fonament i el suport de la consciència, però no essent més que un esclat de vida, la seva audàcia estava destinada a ser castigada per la seva mestra i eterna enemiga: la mort, restringint-lo a ser sols un saber —l’única concessió que la consciència va arrencar a la Paraula en la seva ansietat per desxifrar el ser viu i capturar-lo dins la seva estructura.
Una estructura inerta, tocada pel vel de la mort, condemnada a momificar la carn palpitant en la seva tenacitat per ser capturada de manera semblant a la que un observador que, en la seva determinació per descompondre un organisme viu fins a les seves partícules atòmiques elementals, no trobaria res qualitativament diferent, física o químicament, del que es troba en l’anàlisi de la matèria inorgànica: un cos inert del que la seva dissecció sota el microscopi només permet contemplar la seva mort, l’efecte inevitable de l’acció de l’observador sobre l’objecte.
Ella, la ment, existeix i pensa, i en la seva clausura pensa el ser que la sosté com un efecte de la seva estructura inerta, mostrant el seu fracàs en capturar a l’esser viu, doncs la vida escapa a tot coneixement i el ser viu rau en el l’enigma on la veritat —aquesta realitat ineludible més enllà de tot coneixement purament formal i descriptiu— es retinguda. Un ser subjugat per la raó a perdre la seva naturalesa quan és pensat, relegant el camp del coneixement al domini estricte de la mort.
Postergat a no ser més que un registre dels esdeveniments humans, el codi va continuar registrant obstinadament el coneixement, convertint-se en un saber irremeiablement fragmentat en la seva recerca exhaustiva de la veritat epistemològica de l’univers i el seu anhel d’una veritat metafísica sobre si mateix, una veritat de la que la Paraula, en castig pel seu orgull, l’havia desposseït. Un anhel mític, nascut del rancor de la carn que, havent estat abandonada a la foscor i la descomposició de la mort, s’havia de venjar revelant al seu Creador allò que només ella, en la seva tragèdia absurda, podia desvelar-li: el dolor, el despietat dolor consubstancial a la condició humana, brutalment encarnat en la més cruenta de les tragèdies —la mort del Fill, l’únic i estimat fill, el fruit tràgic d’una reconciliació impossible, la Paraula feta carn.
Rere la fatal ferida infligida a l’omnipotent Déu del Cosmos en el seu deliri vanitòs per ser també el Déu dels homes, l’homínid, aclaparat pel silenci còsmic i la indiferència del creador al seu clam desesperat de reconciliació amb la seva veritat, va baixar la mirada un altre cop cap al terra, cap a la mort, desitjant tancar els ulls a les quimeres del desig, com un nòmada cec que travessa de manera monòtona dunes desolades, indiferent als jardins i oasis que la sorra del desert aixeca al seu pas. Però el codi, convertit en la llei de l’amo en la seva fam d’omnipotència, va continuar omplint-se de papirs, eines, institucions, religions, lleis, filosofies, ciència i tecnologia: el llibre sagrat de la humanitat, una sofisticada pròtesi cultural destinada a l’impossible tasca de nomenar allò que sempre insisteix però es resisteix: la falla biològica i existencial original.
I així, al costat de la primera estructura, una de nova, gairebé tan perfecta com ella, nascuda de la descomposició de la carn que s’acumulava sota el verí de la sorra, es va erigir majestuosament en el desert com la seva imatge especular. El codi es va convertir en aparença i la pròtesi va prendre el seu lloc: un nou mirall de silici nascut de les entranyes de la carn, un monument erigit pel llenguatge a la seva pròpia insuficiència, davant del qual la més inusual de les criatures divines podia continuar qüestionant-se com reconciliar-se amb la seva manca, o continuar admirant-se en el seu deliri d’omnipotència.
Accedit 132 vegades