La teoria de l’evolució sempre m’ha semblat una de les hipòtesis científiques més fascinants. Extremadament simple en el seu plantejament —l’atzar proposa (actuant com a motor de la varietat) i la selecció natural disposa (actuant com a filtre de l’ordre)—, aquest marc senzill aconsegueix oferir una explicació simple per a un fenomen extremadament complex que està recolzat per una àmplia evidència, tot sense contradir la física. Això es deu al fet que l’atzar introdueix entropia (afegint desordre) mentre que la selecció natural només rescata la informació útil (ordenant mitjançant la selecció).
Com algú que sempre ha defensat Charles Darwin com un dels homes que va donar l’explicació més satisfactòria fins ara a un dels enigmes més importants del nostre univers, em fa mal veure com actualment se’l desacredita des de perspectives tan absurdes com simplistes i fantàstiques. Sempre m’agrada recordar a la gent que la seva obra L’origen de les espècies tractava única i exclusivament de l’evolució biològica de plantes i animals. Va evitar deliberadament discutir l’origen de l’univers, la geologia general o l’evolució humana en aquest text, escrivint només la famosa i críptica frase al final: «Es farà llum sobre l’origen de l’home i la seva història», un tema que finalment va abordar dotze anys més tard quan va publicar L’origen de l’home.
Per a mi, aquest matís és important perquè quan cedim a la temptació d’estendre la teoria de l’evolució més enllà de l’univers biològic —tant al domini cosmològic previ com al simbòlic posterior—, la hipòtesi continua funcionant, però el resultat de l’atzar representa un salt qualitatiu tan massiu —l’aparició de la vida en primera instància, i l’aparició de la consciència més tard— que genera una desconfiança més aviat justificada.
En síntesi, podríem dir que la física va crear els nuclis atòmics, la força electromagnètica va afegir electrons que van crear la química inorgànica, i la propietat geomètrica dels enllaços de carboni va donar lloc a la complexitat infinita de la química orgànica, conduint a l’aparició de la primera molècula capaç de replicar-se a si mateixa.
Si submergim un cristall de sal en aigua sobresaturada, el cristall creix i genera més cristalls idèntics a ell per pura geometria molecular. En el seu destí d’autoreplicació impulsat pel seu propi electromagnetisme, la molècula autoreplicant original va crear estructura i va evolucionar cap a una cèl·lula viva: una màquina química atrapada en un bucle a través del qual consumeix energia de l’exterior i la utilitza per mantenir la seva estructura ordenada, expulsant el desordre cap a l’exterior. Aquesta és una estructura dissipativa, un sistema allunyat de l’equilibri termodinàmic, on un flux constant d’energia fa que l’ordre no només sigui possible, sinó inevitable —cosa provada matemàticament pel premi Nobel de Química, Ilya Prigogine. Aquesta cèl·lula viva no viola el principi d’entropia perquè és un sistema obert. Tot i que manté l’ordre localment, ho aconsegueix prenent energia del seu entorn i expulsant calor i residus. En fer-ho, augmenta l’entropia total de l’univers, complint rigorosament amb la Segona Llei de la Termodinàmica. Així, l’univers biològic no viola les lleis de l’univers físic sobre el qual descansa.
La vida, per tant, no és una rebel·lió contra el caos entròpic, sinó el seu còmplice. Som màquines tèrmiques extremadament sofisticades dissenyades per degradar l’energia de l’univers. Un ser humà consumeix menjar organitzat i el converteix en calor dispers molt més eficientment que una roca de la mateixa mida. La vida, doncs, no és un miracle que desafia les lleis de la física, sinó la conseqüència inevitable d’aquestes lleis quan se’ls dona suficient energia, matèria i temps.
Des de la perspectiva de la física, l’univers està impulsat a degradar l’energia, i les roques o les estrelles són canals molt lents per fer-ho. La química orgànica és un canal infinitament més eficient. La vida, per tant, no es rebel·la contra la segona llei de la termodinàmica; més aviat és el seu accelerador més sofisticat. En el fons, som els cremadors més eficients del cosmos. Som remolins en un riu. El remolí manté una forma perfectament ordenada i estable, però només existeix perquè l’aigua flueix i dissipa energia amb força. Així pot ser com un nou univers —la vida— destinat a perdurar, va sorgir dins d’un univers prèviament sotmés al domini de la mort.
Seguint la teoria darwiniana, l’explicació per a l’aparició de la consciència des d’una perspectiva evolutiva es basa en els avantatges adaptatius que ofereix l’experiència subjectiva, la qual cosa va permetre a la selecció natural preservar-la i perfeccionar-la.
Rere el desenvolupament de les respostes reflexes i els automatismes biològics (estímul-resposta), el valor de la simulació com a estratègia adaptativa és innegable. La consciència elemental —entesa com l’inici de la generació de representacions internes per part d’un organisme dotat d’un sistema nerviós centralitzat— emergeix com un espai virtual on el cervell simula la realitat i assaja respostes abans d’executar-les. Això permet que «les nostres hipòtesis morin enlloc nostre», avaluant escenaris per evitar aprendre únicament mitjançant l’error letal.
El cervell es desenvolupa com un òrgan amb una funció primària de regulació biològica de l’organisme —el cor és la bateria, el fetge és el laboratori, el cervell és el centre de control—, però el desenvolupament d’una consciència capaç de percebre (sentir) aquesta regulació i traduir-la en emocions ofereix un gran avantatge adaptatiu. Un reflex és rígid, però un sentiment —com la por o la fam— genera un estat motivacional sostingut en el temps, forçant l’organisme a prioritzar un comportament flexible però urgent per preservar la vida. El dolor i el plaer apareixen com a brúixoles. El dolor és la traducció conscient d’una amenaça a la supervivència; el plaer és la d’un avantatge (aliment, refugi, reproducció).
Un organisme viu sense consciència viu de forma perpètua en un present fragmentat on només pot reaccionar de manera immediata. Així com la matèria habita l’espai, la consciència habita el temps psicològic. Aquesta és una ficció necessària introduïda per la consciència per a la seva estricta supervivència a mesura que flueix a través d’ella, permetent-li integrar la memòria episòdica (la ficció del passat) amb la projecció d’escenaris (la ficció del futur). Això atorga un altre gran avantatge adaptatiu: una discontinuïtat entre l’estímul i la resposta —la possibilitat de deliberar (pensar).
Malgrat tot això, la teoria de l’evolució no resol el gran desafiament que planteja la consciència: l’experiència subjectiva. Per què tot aquest processament físic se sent com alguna cosa? Per què hi ha una experiència subjectiva en primera persona —el blau vibrant del cel, la melancolia d’una tarda d’hivern, el gust del cafè— associada a l’activitat elèctrica del cervell? Per què no som com els «zombies filosòfics» de la IA: màquines que realitzen funcions humanes com conversar i raonar però romanen en la foscor, sense un tremolor d’experiència interior?
Entre les hipòtesis donades per a l’aparició de la consciència dins del gran mecanisme de la selecció natural, se n’ha esmentat una respecte al desenvolupament d’una consciència (aparentment emocional) capaç de percebre (sentir) la regulació homeostàtica dependent del cervell. Això transforma un reflex en un sentiment capaç de generar un estat motivacional sostingut en el temps, forçant l’organisme, com una brúixola, a prioritzar un comportament flexible però urgent per preservar la vida. També s’ha esmentat una altra hipòtesi respecte al desenvolupament d’una consciència ontològicament i filogenèticament posterior, estrictament racional. Aquest és un espai virtual on el cervell simula la realitat i assaja respostes abans d’executar-les, permetent que les nostres hipòtesis morin en lloc nostre per evitar aprendre únicament mitjançant l’error letal. Totes dues estan sostingudes per la mateixa ficció: el temps psicològic com una alliberació d’un present perpetu fragmentat —l’espai habitat per la consciència que li permet deliberar (pensar).
Tanmateix, com assenyala la psicoanàlisi, aquest nou univers de la consciència —la funció de la qual és pensar-se a si mateixa i a l’univers, i traduir el sentiment biològic en emocions, juntament amb recrear el nou espai pel que navegarà, la ficció del temps (una ficció inherent a la seva supervivència)— necessitarà un marc estructural per complir el seu propòsit. Aquest marc serà concedit pel símbol transmès mitjançant el llenguatge. El llenguatge serà l’univers simbòlic des del qual el pensament s’estructura a si mateix per desentranyar l’estructura de l’univers i de tot el que hi ha en ell, inclòs ell mateix.
D’aquesta manera, després d’un període en què la consciència —en la seva apassionada funció d’espai virtual per avaluar i simular la realitat, assajant la millor resposta abans d’executar-la— va començar a teoritzar, qüestionant incessantment a l’univers i a si mateixa, creant mites i llegendes fantàstiques per calmar la seva ansietat biològica per trobar la resposta, va pensar que havia arribat el moment d’aturar-se. Va decidir desfer-se radicalment de tot el coneixement, idees i representacions prèvies, dubtant de tot per trobar el subjecte que es pensa a si mateix pensant. Per a aquest subjecte, l’única certesa més enllà del dubte és el dubte mateix. A partir d’aquest acte de dubtar, Descartes va proclamar «Penso, per tant existeixo», inferint la certesa mateixa del subjecte i naixent el subjecte cartesià —el subjecte de la ciència moderna, per sempre dividit entre el coneixement, que la ciència reclamaria per a si mateixa, i la veritat, a la qual renunciaria, deixant-la com a patrimoni diví pertanyent al calaix dels mites, assajos, simulacions i incerteses.
El coneixement, desposseït de la veritat metafísica, es conformaria amb la veritat com a causa formal: la formulació d’una naturalesa estructurada com la consciència mateixa, dins d’un llenguatge —ja sigui matemàtic, físic, químic, genètic o biològic— entestat a desxifrar les seves relacions i funcionament en la seva recerca de certesa, desmuntant l’univers fins a les seves lleis físiques primordials i els elements subatòmics que el modelen i certificant amb l’evidència una resposta absoluta, restringida a la lògica binària (0/1, positiu/negatiu, verdader/fals), amb el que poder establir un diagnòstic de certesa. Això li va permetre construir dispositius i pròtesis tecnològiques per dominar, continuar avaluant, certificar el seu coneixement i operar sobre l’univers mentre simultàniament es preservava de la seva extinció.
En aquest camí, malgrat tot això, va ensopegar amb la seva realitat última: la seva inesperada dependència de l’observador, ja sigui humà o un dispositiu de mesura precís, involuntàriament atrapats com una part més del tot universal. Així, sobre la certesa cercada en el coneixement, tres segles més tard va sorgir el principi d’incertesa. L’equació de Heisenberg va assenyalar la inevitabilitat de que l’objecte observat fos pertorbat pel mateix observador, sacsejant tot l’edifici del coneixement. El coneixement científic, fins aleshores mecanicista, va trobar el seu propi límit dins de la naturalesa.
Si fóssim capaços de descompondre un organisme viu fins a les seves partícules atòmiques elementals, no trobaríem res qualitativament diferent, física o químicament, del que es troba en l’anàlisi de la matèria inorgànica. Trobaríem un cos inert al que la seva dissecció sota el microscopi només permet a l’observador contemplar la seva mort —l’efecte inevitable de la seva acció sobre l’objecte, una acció que aniquila aquesta propietat, estranya al coneixement físic i químic, que caracteritza a l’organisme com una entitat única i indivisible que forma part d’un tot universal: aquesta funció per la qual la relació entre la totalitat i la suma de les seves parts mai es pot explicar en termes causals.
El principi de Heisenberg, sense ser un límit biològic sinó més aviat una propietat matemàtica dels sistemes quàntics —l’entrellaçament i la impossibilitat de conèixer simultàniament la posició i el moment d’una partícula—, marca un isomorfisme estructural. En l’univers quàntic, aparentment tan allunyat del biològic, marca el límit del coneixement: l’alteració de la veritat presumptament coneguda pel mateix acte de conèixer.
Al principi d’incertesa enunciat per Heisenberg, Bohr va respondre, potser amb un optimisme ingenu, amb el principi de complementarietat. La veritat i la claredat (el coneixement) no serien exclusives, sinó complementàries, i totes dues són igualment necessàries per entendre la vida. Encara que puguin semblar exclusives, només juntes revelen la veritable comprensió de la realitat. Tanmateix, mentre la raó ens empeny cap a la claredat, l’instint ens frena de creuar la frontera on la veritat ja no es pot retenir —l’anhel de coneixement que ens sotmet.
Des de la psicoanàlisi, un altre francès, Lacan, va prendre un curs diferent i va reinterpretar al seu il·lustre compatriota Descartes, transformant l’axioma cartesià de «Penso, per tant existeixo» —la divisió entre coneixement i veritat— en una cosa com aquesta:
Ella, la ment (el coneixement), existeix (emanant d’un cervell biològic, un sistema viu) i pensa (articulant-se en un univers estructurat pel llenguatge, un sistema mort), i em pensa a mi (un sistema viu) com un efecte de la seva estructura (un sistema mort). Això mostra el seu fracàs en capturar el ser viu, doncs la vida i el ser escapen a tot coneixement. El pensament els sotmet a perdre la seva naturalesa quan són pensats (assassinant-los), a no ser on són pensats (la mort), i a ser només on no poden ser pensats (la vida). Això condemna la vida a aquesta realitat ineludible més enllà de tot coneixement purament formal i descriptiu, relegant el camp del coneixement al domini estricte de la mort.
Perquè el concepte d’«arbre» existeixi, el llenguatge ha de prescindir de tots els arbres reals i mudables que neixen i moren al món. El símbol substitueix la carn, i en aquesta substitució, mata la vida. Les matemàtiques porten això a l’extrem en ser sintaxi pura: un sistema de relacions formals perfectament congelat, etern i incorruptible. No canvia, no pateix, no flueix; no és més que un sistema mort ja que ha estat extret fora de l’entropia.
Així, el coneixement —religiós, mític, filosòfic o psicoanalític—, a l’intentar copsar el ser i la vida, només pot fer-ho momificant-los en conceptes (significants), fracassant en el seu intent i donant lloc a l’irresoluble problema «dur» de la consciència. En Lacan, això pren el nom d’allò «Real» —l’atzucac lògic del llenguatge, allò que «no deixa de no escriure’s», el significant que, en romandre fora de la lògica simbòlica, llisca en l’inconscient a través de tota la cadena de significats. És el forat impenetrable (el símptoma) que el coneixement no pot fer més que rodejar: el significant impossible de significar. Aquesta és la conseqüència inevitable d’intentar atrapar un organisme viu dins d’una estructura morta: el llenguatge. La vida, tan irreductible al símbol com ho és a la dissecció anatòmica, inevitablement mora en el procés.
El llenguatge és sempre, doncs, un cadàver o una empremta de l’experiència, mai l’experiència mateixa. Posteriorment, la digitalització de Shannon seria la culminació tècnica de la momificació del sentiment biològic iniciada per la insuficiència del llenguatge en la seva estructura significant (simbòlica). Computar el llenguatge en un anhel de precisió i certesa —un anhel de mort— dins la rigidesa del codi binari (0/1) relega al símbol digital a mancar del fil tènue i equívoc del significant que estructura l’inconscient en la seva impossibilitat de significar el cos viu. Relega a la IA a un univers totalment mort: un zombie filosòfic que manca del cos biològic vulnerable des del qual la consciència humana emergeix com un intent fallit de regular una homeòstasi biològica sofrent davant la intrusió de l’entorn. És un nou artifici, però ara nascut com una pròtesi directament dins l’espai del llenguatge mort, sense haver passat per l’univers viu. És un habitant natiu del Coneixement (la mort) que mai ha viatjat a través de la Veritat (la carn), incapaç de generar una consciència com alguns temen, ja que manca del seu propòsit teleològic.
La vida escapa al coneixement i al llenguatge —escapa al símbol que mata la vida per tal d’aprendre-la, i en conseqüència, escapa a la funció simbòlica de la consciència. Però així com la vida es va establir en un univers fins aleshores sotmés al domini de la mort, sotmetent-se a les seves lleis, la consciència també s’estableix en un organisme biològic sotmés al domini de la vida i les seves lleis, quelcom que Sigmund Freud designaria com a «instint» i a la seva supervivència en l’inconscient com a «pulsió» (Trieb) —el seu reducte energètic en l’inconscient després de la seva desnaturalització mitjançant el llenguatge—, i que Jacques Lacan batejaria com jouissance (el gaudir psíquic del cos), inabastable per la consciència, que regeix la vida psíquica i que paradoxalment, converteix a la consciència mateixa en el seu símptoma més pur: una ficció simbòlica atrapada en el coneixement, irremeiablement cega a la veritat de la vida que la sosté.
Accedit 129 vegades