Molts anys després, davant de la seva arma reglamentària durant la terrible nit en la què es va treure la vida, el sergent de la benemèrita Antonio García, havia de recordar aquella tarda llunyana que el seu pare el va portar a presenciar el miracle de “Macondo del Caudillo”, per aquell llavors un poblet de tot just una dotzena de cases escampades entre extensos camps de blat de moro i espessos boscos d’alzines centenàries.
Aquell any, després de plantar el seu campament a un costat del poblet, un grup de esparracats gitanos del circ va fer saber a tots els que hi vivien amb gran enrenou de xiulets i tambors, que per una mòdica quantitat, poc més d’una almoina, tots els vilatans que presenciessin el seu fabulós espectacle després de posar-se el sol la primera nit de lluna plena, veurien màgicament triplicada la collita i curar-se miraculosament davant dels seus propis ulls els seus familiars malalts.
Tots els vilatans sense excepció, desitjosos de ser testimonis històrics d’ aquell miraculós esdeveniment, van acudir al costat de pagesos i pastors vinguts de granges llunyanes a l’esdeveniment, i després d’una successió interminable de balls acrobàtics i estranys càntics a la llum d’una enorme foguera, un gitano corpulent d’aspecte lúgubre i barba poblada que va dir anomenar-se Melquíades, va aparèixer davant d’ells vestint una exòtica vestidura pujat sobre un enorme elefant. Aquell temible animal salvatge es va agenollar davant de tots com si fos un gos faldiller per mandat del gitano i atenent el plor i els precs d’una dona desesperada, Melquíades va baixar, apropant-se amb pas majestuós fins als peus d’una nena invàlida i esparracada estesa sobre un carretó destartalat de fusta i canyes en el que la seva mare l’havia portat fins al campament.
Després de preguntar-li com es deia, el gitano va posar les seves dues mans amb fermesa sobre el seu rostre i alçant la seva mirada cap el cel, va ordenar amb veu eixordadora que en nom dels poders sobrenaturals que li havien estat atorgats en vida, aquell pobre ser tolit s’aixequés i comencés a caminar per si mateix sense cap ajuda de ningú. En aquell instant, la lluna plena va brillar amb intensitat a l’horitzó vessant-se sobre la nit fosca i va irradiar amb la seva llum el cos desvalgut de la nena, que va començar a brillar caminant amb poca traça com si fos una estranya visió hipnòtica de la que irradiés per uns instants la seva mateixa llum blanquinosa. Una llum tènue i freda que va semblar embolicar-les a totes dues sota el seu encanteri com un miserable reflex d’una altra llum distant que tots els allà presents àvidament anhelessin secretament per a si mateixos en la seva foscor.
José Alfonso García, que mai va creure en els miracles i la màgia, havent estat informat per un despatx oficiat la setmana anterior per la prefectura provincial de la perillositat i males arts d’ aquells ganduls i delinqüents que rondaven per la regió, va procedir immediatament a la seva detenció en nom de la llei i l’ordre, tancant després de finalitzar l’espectacle al gitano Melquíades i la mare d’aquella nena escanyolida que es feia passar per invàlida al calabós fins a rebre noves ordres dels seus superiors.
El sergent, que per aquella època era un nen i no havia ingressat encara al cos, va ajudar amb satisfacció al seu pare en la seva primera detenció conjunta i al matí següent, mentre aquest últim tractava infructuosament que la mare i el gitano confessessin davant la llei tots els seus enganys i malifetes, ell, desitjós d’agradar-lo, va decidir pel seu compte fer-se càrrec de la vigilància del campament on aquella mocosa, precoç aprenent d’estafadora, seguia estesa al seu carretó després de negar-se a caminar de nou.
—Aixeca’t i ves caminant fins al calabós si vols que el meu pare deixi anar a la teva mare —va començar a cridar-li alhora que ella el mirava espantada sense dir res, com si també es negués a parlar— Aixeca’t i comença a caminar!
Després d’haver passat molt temps assegut en silenci davant d’ella sota la indiferència dels gitanos i el sol cremant del migdia, se sentia assedegat i exhaust i va decidir tornar de nou a casa. Va donar mitja volta, començant a caminar capcot sense mirar cap enrere ni dir res, fins que després de passar davant d’uns petits matolls, va escoltar de sobte el pertorbador xiuxiueig d’un escurçó que hi havia allà amagat. Sense poder pensar en res, va recollir una estaca de fusta que jeia tirada al terra i va atrapar amb ella a la serp, que va començar a enroscar-se sinuosament sobre sí mateixa en l’extrem oposat de l’estaca.
—Aixeca’t i camina si no vols que et llanci aquesta serp a sobre —va cridar de nou apropant-se a la nena i amenaçant-la amb aquella horrible feristela.
De sobte, un terrible xiscle de dolor va ressonar per tot el campament i va observar horroritzat com la serp s’escapolia ràpidament després haver-se llançat sobre la nena, lliscant sigil·losament sobre la seva pell demacrada i blanquinosa. L’Antonio va començar a córrer espantat i no es va aturar fins arribar a casa tancant-se a la seva habitació, però aquell xiscle atroç enmig de l’aterridor xiuxiueig de la mort, no parava de foradar-li el cervell. Al fer-se fosc, deixant-se portar pel pànic, va sortir corrent de nou, aquesta vegada en direcció cap al calabós on es trobava reclòs el gitano amb la intenció d’ implorar-li, en contra de les sòlides creences del seu pare i les seves pròpies, que fes un nou miracle tornant de nou a la vida a aquella dissortada nena esguerrada.
Desafortunadament, el cos mort de la nena encara estès al seu carretó el va sorprendre a l’arribar al costat de la porta i va escoltar al seu pare envoltat per alguns vilatans dient que el gitano havia confessat ser el pare de la nena i haver-la utilitzat per propagar les seves mentides, recaient sobre ell i la seva negligent conducta també la responsabilitat de la seva fatídica mort.
—Què fas tu aquí a aquestes hores? —va cridar el seu pare furiós, mirant-lo a l’advertir la seva presència.
—He vingut a buscar-te —va mentir l’Antonio espantat.
—Torna a casa i digues-li a la teva mare que no m’esperi per sopar aquesta nit perquè estic esperant a la patrulla que s’emportarà a aquests criminals a la presó provincial —va dir cobrint amb una manta fosca el cos sense vida de la nena.
L’Antonio va tornar de nou a casa i ja no va parlar mai més amb el seu pare ni amb ningú sobre aquell tràgic incident, però aquella nit va patir un terrible malson en el què va somiar que la nena estava viva de nou i venia a buscar-lo per mostrar-li alguna cosa que havia de veure. Tenia una veu dolça i caminava graciosament donant petits salts davant d’ ell, un detall que va fer que en el seu somni l’Antonio se sentís feliç, però al cap d’uns instants va aparèixer davant d’ells, enmig de la foscor que els envoltava, la temible silueta del gitano movent furiosament la mateixa vara on s’havia enroscat la serp, embolicada en flames, sobre les potes davanteres d’aquell enorme elefant, ordenant-li agenollar-se de nou.
—Per què no es rebel·la? —va cridar l’Antonio per a què ella pogués sentir-lo malgrat els terribles xiscles de dolor d’ aquell enorme animal.
—No pot —va respondre la nena assenyalant una estaca de fusta clavada al terra lligada mitjançant una corda a una de les potes del darrere de l’elefant.
—És clar que pot —va replicar ell furiós davant aquella abominable escena de maltractament —. El que passa és que ni tan sols ho intenta.
—Ja ho va intentar a l’arribar al campament, la primera nit que va ser lligat —va dir ella mirant -lo— i va acabar patint horribles ferides que el van mantenir durant molts dies postrat pel dolor.
—Això és impossible —va insistir ell—. Podria haver donat una simple estrebada i amb la seva força s’hagués alliberat de la seva cadena sense haver de fer el menor esforç.
—Ja t’he dit que no va poder alliberar-se —va dir ella—. Aleshores era només un nadó elefant.
—Però ara és un animal temible i immens —va protestar ell.
—Però això ell no ho sap —va xiuxiuejar ella en veu baixa com si temés que aquell pobre animal arribés a saber alguna vegada l’esbojarrat secret que el seguia mantenint encadenat a la seva miserable vida d’obediència i patiment.
—Per què m’has portat fins aquí? —va preguntar ell molest per la maldat d’aquells gitanos maquiavèl·lics—. A tu també et van encadenar per a què no aprenguessis a caminar?
—No —va dir ella amb una veu que semblava esvair-se en el somni com un ressò entre la boira—. Als nens no serveix lligar-nos com als elefants.
—Aleshores, a tu què et van fer? —va preguntar ell de nou.
—Per què t’entestes en negar el que els teus propis ulls t’han demostrat? —va cridar de sobte amb la seva eixordadora veu el gitano a l’advertir la seva presència.
—Perquè el que vostè anomena miracles no són més que mentides —cridà l’Antonio omplint-se de valor al somni.
—Una mentida tal vegada —va respondre el gitano alçant amenaçadorament la vara en flames davant seu—, però l’única mentida que desitgem creure quan la veritat és massa demencial i abominable per atrevir-nos ni tan sols a mirar-la.
De sobte va obrir els ulls aterrit i es va adonar de que seguia a la seva habitació. Estava xopat de suor i per molt que ho va intentar, no va poder tornar a dormir.
Mai més va saber res del destí de Melquíades, la mare de la nena i la resta del campament, ni tampoc va fer mai res per saber-ho. Només a cops, alguns dies grisos i plujosos, quan se sentia trist i una mica deprimit, s’acostava fins al vell cementiri i s’asseia en silenci sobre l’ herba mullada davant d’una petita làpida sense nom sense pensar en res o matant el temps construint alguna feble creu de fusta amb unes branques seques que més tard deixava allà oblidada, encara que aviat allò també es va acabar. L’Antonio va seguir amb la seva vida i va complir amb escreix amb tot allò que ell destí li havia reservat, doncs va arribar a tenir un voluminós full de serveis tan meritori i digne d’elogi com el del seu pare, mort uns anys després en acte de servei.
Encara que a partir d’aquella nit, l’Antonio va començar a mostrar certa debilitat de caràcter que malauradament va seguir creixent amb el temps, enfosquint progressivament el seu raonament, fins a portar-lo finalment a la fatídica nit del seu suïcidi. Subtils signes aïllats d’ algun tipus de malaltia o debilitat que mai van interferir amb el seu procedir just i recte o el seu irreprotxable full de serveis, però que injustament van quedar presents com minúscules taques entelant alguns dels seus actes més heroics —com aquella ocasió en què després d’haver acabat valerosament amb una violenta insurrecció de miners anarquistes al nord, li va ser concedida la medalla al valor al costat dels seus companys de brigada i enmig de la solemne cerimònia va caure víctima d’alguna espècie d’infortunat tràngol que el va portar a trencar el protocol i caminar matusserament cap a la tribuna presidencial plena de capitans i altres alts comandaments militars i autoritats, llançant la seva arma reglamentària i preguntant per què l’honraven amb aquella distinció només per haver-se convertit en un despietat assassí. O també aquell altre cop en què en un rampell d’alienació, va començar a cridar davant de tots a l’església, dient que no era sinó el mateix diable i va intentar incendiar la capella quan el rector oficiava el funeral d’un jove obrer sindicalista que va morir accidentalment durant un interrogatori a la seva caserna estant ell present; un interrogatori gràcies al que va poder finalment desarticular-se una de les bandes criminals més importants que havien assotat la província en molt temps.
Esdeveniments anecdòtics que afortunadament no van impedir que pogués ser enterrat amb tots els honors al costat de la tomba del seu pare, però que a l’igual que el seu suïcidi, van resultar sempre incomprensibles per als seus familiars i coneguts. Episodis aïllats, que igual que el miracle que ell mateix havia presenciat dur a terme als gitanos durant la seva infantesa, quedarien per sempre sense resposta ni explicació alguna a la memòria de tots, com a testimonis de l’existència de misterioses forces i malalties que escapen a la lògica de la raó i la realitat quotidiana de la vida, enigmes d’altres realitats mostrant que, com ja digues Hamlet, el príncep danès, hi ha més coses al cel i a la terra de les somiades pel coneixement dels homes.
Accedit 122 vegades